Tomeu, Rafel i Bernat Estaràs amb el seu cosí Maties Estrades van ser els fundadors del grup Els Valldemossa, guardonat aquest any amb el Premi Enderrock d’Honor de la Música Balear. Creada l’any 1959, es va convertir en la formació més popular i internacional de les Illes Balears i va seguir en actiu fins al 2019. La seva proposta de fusió de pop i música tradicional es va consolidar amb el sextet integrat pels tres germans Estaràs, Genia Tobin i Miquel Brunet.



Quan va ser la primera vegada que vau sentir a parlar d’un grup anomenat Els Valldemossa i com vau entrar a la formació?
Genia Tobin: Jo vivia a Alemanya i els vaig veure a la televisió quan van ser seleccionats per al festival d’Eurovisió de 1970 amb la cançó “Fiesta”. Em va sorprendre que era un grup de Mallorca. Curiosament, al cap d’un parell d’anys se van posar en contacte amb jo per començar a cantar amb ells, i llavors ja eren molt coneguts.
Miquel Brunet: Jo també record perfectament el dia que els vaig veure per primer cop. El 1978 el grup de teatre de Bunyola vam presentar El retaule del flautista al Teatre Principal de Palma. Al final tot estava tancat i algú va proposar d’anar a la sala de festes Jack el Negro, que gestionava Els Valldemossa i que estava oberta fins tard. Quan hi vam arribar, ells mateixos van sortir-hi a actuar. Recordo que portaven un pianista uruguaià Jorge Cauci, que els feia els arranjaments. Els vaig escoltar amb molta atenció i vaig flipar perquè feien harmonies vocals amb un pianista superb. A partir d’aquell moment em vaig començar a interessar pel grup. El més curiós és que al cap de dos mesos va venir en Rafel Estaràs a casa dels meus pares i va demanar per mi, quan jo només tenia 17 anys. No hi ha cap relació entre una cosa i l’altra, però molt poc temps després que els descobrís ja em van proposar de tocar junts.

Tot i això, la seva primera sala va ser la Tito’s.
G.T: Sí, vàrem actuar molt a la mítica discoteca Tito’s de Palma. En aquella època fèiem molts doblets i triplets.
M.B: La discoteca Tito’s era brutal, tenia una terrassa totalment descoberta que mirava per damunt del passeig Marítim. El director d’orquestra de la sala, Pedro Sánchez, a qualque gala d’horabaixa tocava el saxo, escoltava el Barça amb un transistor i cantava els gols!



El nom original va ser Los Existencialistas de Valldemosa, però van perdre la meitat del nom quan van anar a Londres i van gravar el seu primer disc en directe, Los Valldemosa at The Blue Angel (Philips, 1961).
G.T: Ells cantaven a Valldemossa, un dia els va sentir el director i propietari de Tito’s, Toni Ferrer, i els va contractar. Aquell mateix hivern ja van anar a actuar a Londres i vam anar-hi durant cinc anys seguits, cada hivern. Primer van estar en un altre club i quan es va acabar el contracte van gravar el disc en directe al Blue Angel. Varen conèixer molt bona gent i varen actuar a la BBC. I un dia, l’escriptor Robert Graves els va convidar a la ràdio… A la televisió hi sortien cada dia, en un espai de cinc minuts. La gent els parava pel carrer i tot…

Els Valldemossa van acompanyar Salomé al festival d’Eurovisió de 1969, que va guanyar amb la cançó “Vivo cantando”. Què explicaven d’aquesta experiència?
G.T: Es van fer molt amics amb Salomé. Els va fer molta il·lusió, tot i que en aquella cançó només havien de dir ‘hey’…

La Salomé recorda que va riure molt amb ells i que, en broma, els deia “apreneu-vos bé la lletra, que arribarà el dia de l’actuació i no us en recordareu”!
G.T: [Riu] Un d’ells, no diré qui és, encara se va equivocar.
M.B: És que no era fàcil… Era un contratemps. ‘Desde que llegaste ya no vivo llorando, hey! Vivo cantando, hey! Vivo soñando, hey!’. És clar, és una síncope fotuda i hi havia algú al grup que les síncopes no les portava massa bé.


A banda del popular “Parado de Valldemossa”, el gran èxit del grup va ser la cançó de pop ie-ié titulada “Fiesta” (Belter, 1970), que també van cantar en català…
M.B: L’any següent d’anar a Eurovisió amb Salomé, la discogràfica Belter els va proposar que hi anessin en solitari. Per a l’ocasió van presentar la cançó “Fiesta”, amb lletra de Llúcia Graves, filla de l’escriptor Robert Graves que llavors vivia a Deià, i música del baterista català de jazz Ramon Farran, que va acabar sent el seu marit.
G.T: L’any 1974 vam actuar al Camp Nou pel 75è aniversari del Barça, amb Joan Manuel Serrat, Núria Feliu… i molts altres. Va ser llavors que en Ramon i na Llúcia ens van fer lletra també en català.

L’any 1970 Genia Tobin, d’origen nord-americà i nascuda a Viena, vas entrar de vocalista al grup. Com va ser?
G.T: Va ser el primer d’octubre de 1970. La cantant Margarita Llobera ‘Margaluz’ estava embarassada i jo vaig entrar per substituir-la durant tres mesos. Vaig dubtar molt perquè tenia una beca per anar a Viena a estudiar cant, com els meus pares. No ho tenia gaire clar, però ma mare em va convèncer, perquè el grup era molt conegut i seria una bona experiència… Ja hi havia una gira programada a Sud-àfrica.

Què penses que hi vas aportar?
G.T: Crec que hi vaig introduir molt de folk nord-americà. Ja en feien una mica, però encara poc. Després, amb Miquel Brunet, vam introduir moltes peces en català.
M.B: A més, el folk americà que vas aportar es traduïa al català. Un tema que vam tocar moltíssim va ser “Annie’s Song” de John Denver, i vam adaptar moltes altres cançons. Tomeu Mestre treballava a l’àrea cultural de Sa Nostra i va tenir la idea que Els Valldemossa toquessin a les escoles de Mallorca. Va ser durant 12 anys amb un programa diferent cada vegada. Un dels primers va ser amb una idea d’en Rafel Estaràs de traduir les cançons dels Beatles. Ho vam enregistrar, però no es va arribar a publicar mai. Es va cremar i s’ha perdut.
 
I en el cas de Miquel Brunet, quan hi vas entrar i per què?
M.B: Hi vaig entrar amb més voluntat que ofici, perquè als 17 anys no havia fet pràcticament res professional. Necessitaven un baixista i el mestre de Valldemossa, Toni Font, que havia participat a El retaule del flautista, em va proposar. Coincideix que llavors van passar de ser Los Valldemosa a Els Valldemossa. En Rafel volia donar una nova orientació al grup i em van fer una prova. Vam anar a Jack el Negro i no vam poder encendre el llum de la sala. En Jorge em va mostrar una partitura i em va dir ‘¿Puedes leer esto?’. Li vaig que sí i em va respondre: ‘Mañana empiezas’. No ho devia fer malament perquè al cap de dues setmanes ja marxàvem a tocar a Finlàndia.

A partir de la teva incorporació, Els Valldemossa ja van gravar només discos en català, amb nou format i arranjaments.
G.T: En Miquel va ser un membre molt important, perquè va marcar una nova època. Es va formar i es va encarregar dels arranjaments.
M.B: Vaig tenir una relació especial amb tots els membres del grup. La meva inquietud nacionalista i la meva defensa del català em va venir d’en Rafel Estaràs, no hi ha dubte. I d’en Bernat Estaràs vaig heredar l’hedonisme, perquè ens va ensenyar a viure la vida. En Tomeu Estaràs era un músic extraordinari, i amb na Genia Tobin sempre hi ha hagut una complicitat molt especial. Tots els grups tenen elements mainstream que els fan famosos i un repertori de qualitat que acabava sent l’ideal. I precisament aquesta selecció l’aportava na Genia. Fèiem les nostres cançons partint dels musicals nord-americans més populars, a més d’adaptar les versions de Joni Mitchell, Crosby, Stills & Nash o Paul Williams.