Va estar dos anys sense publicar res i es va allunyar dels escenaris. L'any passat, però, ens va regalar Klima (Radi Solar, 2022), i ara el barcleoní Guillem 'Adala' Simó ens porta un treball: Delta (Radi Solar, 2023), on s'allunya de l'etiqueta reggae i reflexiona sobre la societat, les emocions, dificultats, i l'inconscient.



Després d'una aturada, vas tornar l'any passat, una mica per sorpresa, amb 'Klima'. Com ha estat?
Jo ho he viscut amb molta tranquil·litat. Crec que ha sigut un any superpositiu. Aquest descans ens va anar molt bé per repensar cap a on anem, d'on venim, com ho volem fer i amb qui ho volem fer. I en general, ha anat superbé. La gent ha respost també, que això era una por que teníem, perquè Adala havia estat molt enmarcat en l'etiqueta de “reggae en català”, i ara hem canviat l'estil...

Tens la sensació que manteniu el mateix públic que teníeu?
Hi ha hagut un procés de maduració de les lletres i l'estil, i això ha canviat l'edat de la gent que ens ve a veure, i ha vingut bastant gent nova. Hi ha qui s'ha matningut, però crec que hi ha persones que no ens han seguit. Hi ha gent que s'emmiralla molt més en les etiquetes que en un artista, perquè etiquetes com el “reggae” van més enllà de la música i també van amb una forma de pensar, de vestir... Nosaltres ens hem volgut desmarcar d'aquestes etiquetes i això fa que hàgim perdut gent, però alhora que qui es queda, sigui un públic més fidel del projecte.

Com deies, en aquest nou disc, 'Delta', segueixes la mateixa idea d'allunyar-te del reggae i explorar altres sonoritats, alhora que la temàtica no gira només entorn a la crítica política.
Sí, hem ampliat el contingut i l'estil. A Klima vam anar a buscar nous sons, i ara amb Delta volíem trobar el nostre propi estil. És igualment un disc molt divers, però sí que hi ha un so que el caracteritza i que trobes en gairebé totes les cançons. Juguem molt amb el pitch de les veus, i fem una mena de hip-hop molt melòdic i amb molta harmonia, més que quan fèiem reggae, i explorem sense por textures que fa uns anys no hauríem pensat a fer.

I quant a temàtiques?
També. Crec que té una part molt més social. Suposo que és el fer-se gran i anar veient que això de fer un pamflet polític és cada vegada més complex. També adonar-te que l'arrel de les coses està en allò que ens passa a nivell social. A Klima parlava de la relació entre ment i cos, i humanitat i terra. A Delta parlo del inconscient.



Per confeccionar aquest estil del qual parlàvem, has tornat a comptar amb el teu 'dream team': Otger Ibars, Quim Simó 'King Siva', i tu mateix.
Amb Klima vam treballar de manera molt col·lectiva, els tres a l'estudi en tot moment. Estàvem en plena aturada, teníem molt pocs ingressos i treballàvem d'altres coses, però el 100% del temps d'Adala era per a la gravació del disc. Però ara hem tingut només el 50% del temps el que li podíem dedicar, perquè estàvem fent encara els concerts de la gira i tot plegat... Però alhora, no necessitàvem fer gaire més feina més enllà del projecte, perquè ja estàvem en actiu, el que ens permetia econòmicament poder dedicar-li més temps al disc. I en general, ho hem treballat molt simultàniament. Hem tingut moltes converses per concretar el concepte i el so, però després hem treballat prou per separat. He après a delegar, que és un gran aprenentatge que m'ha portat l'àlbum: deixar que passin coses mentre jo no hi soc, i així poder-me concentrar més en la lletra i en les veus.

Has notat diferència, a l'hora d'escriure, pel fet de poder-li dedicar més temps?
Tot i que estic molt orgullós d'aquest disc, m'he trobat amb coses que ja havia dit... La llengua és inifita però la meva capacitat de poder jugar amb ella, no tant... Per això he hagut de sortir de velles zones de confort i crear-ne de noves. El disc parla molt de tot allò social, i crec que la llengua ho és molt. Ens pensem que ens l'ensenyen a l'escola, però el 90% l'aprens al carrer i amb la família. Jo sempre havia estat molt dolent a classe de català, i no escrivia gaire. I quan ho vaig començar a fer, em vaig sorprendre a mi mateix, perquè m'havien ficat al cap la idea que jo no era bo en això...

És trist que a l'escola pensessis que no eres bo escrivint, una cosa a la qual t'hi has acabat dedicant.
Hi he pensat moltíssim, perquè la meva mare és mestra, i jo tinc certa vocació dins de ser mestre d'alguna cosa, algun dia... De fet, he estudiat per ser mestre de música. I penso que segurament és que la manera com ensenyem està antiquada. No és que es faci malament, però avui dia la societat canvia molt ràpid, i l'escola, que potser hauria d'anar una passa per davant, moltes vegades en va una enrere. Crec que la clau són la creativitat i l'integració de tot. Per exemple, jo he estudiat en una escola pública de Nou Barris on es feien totes les matèries de forma integrada, inclosa la música... Tot i així, mai ens van proposar d'intentar fer una cançó, i barrejar llengua i música.

Per tant, creus que fomentar la creativitat i la multidisciplinarietat haurien de ser les màximes de l'ensenyament avui dia?
Sí. Per una banda, la integració i l'ensenyament de com aprendre; i per l'altra, la creativitat. I la creativtat no es pot entendre des de l'obligació, sinó des de la llibertat i l'interès. Tant de bo jo hagués après sobre la creativitat a l'insitut, i tant de bo ho aprenguin els infants del futur... Perquè la creativitat està a tot arreu, no només en l'art. La creativitat, la llibertat, la felicitat... Tot són conceptes molt integrats l'un amb 'altre. I crec que és el que més he trobat a faltar en la meva educació.
 
Parlem del disc. Per què el títol 'Delta'?
Hi ha diverses raons. Per un costat, que és la quarta lletra de l'alfabet grec, i aquest és el quart treball d'Adala. Per l'altre, li vaig posar així per les ones Delta del cervell. Quan estàs fent una cosa molt complexa i necessites molta sincronització, el teu cervell fa servir les ones més ràpides; quan estàs en un moment de consciència però tranquil·la, meditant, apareixen les ones Alfa. I després hi ha les Delta, que són les més greus, més lentes... Són les del subconscient, i s'activen, per exemple, quan estem en un somni profund. Com que parlo molt de l'inconscient en el disc -ara descrivim el nostre estil com “música del subconscient”, m'hi encaixava molt. A més, aquest tipus d'ones, greus i lentes, portades a la música també ens agraden molt, una cosa que segurament hem heretat de la música jamaicana.

En quin sentit el subconscient és un pilar en el disc?
Moltes de les coses que fem estan supercondicionades per l'inconscient, que es va alimentant de la gent que t'envolta. Quan parles amb algú, t'endús tot el que ha passat pel conscient, però també aquelles sensacions, i tot allò que no sabries explicar, però que s'ha quedat amb tu.. Això està molt estudiat que passa amb els ancestres, i tots els silencies i dolors que han viscut els nostres avis... Ho portem dins. Tots aquells pensaments que no ens han explicat, perquè ha sigut una generació que ha viscut molt en el silenci i la por... els portem igualmment dins. I si escrius des d'aquí, t'adones que molta part ve del subconscient, i l'incoscient és col·lectiu. Per això moltes vegades ens ha passat que la gent ens diu que les nostres cançons els ressonen a coses que ja pensaven, però que a través d'Adala els han trobat paraules... Les lletres d'Adala venen d'un núvol, d'un inconscient col·lectiu que es va formant a través de pensaments, converses que tenim socialment... I jo simeplement ho baixo: no soc un creador, soc una mena de canal.

Ho vius realment aixi?
És com m'agrada imaginar-m'ho. Al final, és una decisió, com la de creure en Deu. És com vols imaginar-te la vida. Les creences no té sentit demostrar-les, perquè en realitat són formes d'entendre l'existència. Hi ha una cançó, que al final no hem publicat al disc, però que diu “desconnectats en l'aparença, connectats profundament, les arrels de la consciència, un sol bosc i molta gent”. La idea aquesta de tot d'arbres que tot i ser diferents formen un mateix bosc i estan en una mateixa terra. Crec que, si més no, pot ser sa pensar-nos així, col·lectivament. Avui dia, les religions han perdut molta força, per bo i per dolent. Les religions han portat moltes estructures de poder sectàries i seguint un líder... Però també han donat molt sentit col·lectiu a l'existència. Com a generació, hem anat allunyant-los de la religió, però penso que ens hem passat de llarg, i cada vegada som més individualistes.

Però, alhora, creus que hi ha cert anhel col·lectiu de col·lectivitat i tornar a creure? La popularitat de l'horòscop o les xarxes no tenen alguna d'això?
Crec que, com la terra, la societat acaba buscant l'equilibri. Som una generació molt àcrata, a qui li costa molt creue. I al mateix temps, necessita creure perquè no creu. I també amb les xarxes: darrere d'això hi ha una voluntat de col·lectivitat... També tot el nou feixisme i el patriotisme. Semblava que la globalització acabaria amb tot això, però la gent té ganes de sortir al carrer, estar amb altra gent i sentir-te part d'una cosa més que tu mateix. Per bo i per dolent, la gent està buscant això. Però això pot ser perillós, perquè podem tornar a reproduir el que van fer en el seu moment moltes religions i les esglésies com a institució: pregar per uns líders, barallar-nos amb els que són d'un altre religió, etc.



Els dos temes amb els quals obre el disc, amb una transició entre un i altre que els relaciona, són potser els més lluminosos: “Equilibris” i “La gent corrent”.
Sí, són els que introdueixen el concepte. “La gent corrent” parla de la inèrcia i de la gent que tenim al voltant, amb una mirada bonica, però neutra: ni la gent és l'hòstia, ni la societat és una merda. La idea de gent corrent vol ser un joc de paraules: em refereixo a la gent que va corrent, però també a la gent normal i corrent, alhora que al corrent de la gent. M'he reconciliat amb el concepte de 'massa', perquè abans era una cosa més aviat negativa, i crec que ens hem de reapropiar dels moviments massius perquè també contenen molta veritat, molta humanitat, i molta ètica també. Molta societat, en el bon sentit de la paraula, i molta vida social col·lectiva. També hi faig una aclucada d'ullet a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia.

Per què aquesta referència?
Ferrer i Guàrdia va fundar el que ell va anomenar l'Escola Moderna, on anaven els fills dels treballadors del sindicat. Era com una escola pública. Es va començar a fer molt coneguda, per la seva proposta d'una educació sense premis ni càstics, treballar per projectes, amb la natura... Ell era anarquista, i el van matar a la Setmana Tràgica, el 1909, però a partir d'això van començar moltes escoles que seguien la seva idea d'escola. Se l'ha volgut apartar de la història, però encara està al insconscient de caus, espais i professors que fan projectes amb els infants. A la carrera d'educació no te'n parlen, però en canvi, a una universitat de Bèlgica han posat com a nom de la facultat d'educació Ferrer i Guàrdia... I aquí a Barcelona és com si no hagués existit mai. De fet, el projecte de L'Escola Nova 21 per renovar l'escola pública amb treballs per projectes i així no l'esmenta, i la idea és una cosa que ja havia inventat ell fa 100 anys.

A la cançó “Fes-t'ho tu” fas tota una oda al 'Do It Yourself' i a l'autogestió. Però com casa això amb la teva idea de la col·lectivitat?
El 'Do It Yourself' neix molt de la idea d'arreglar tu mateix les coses que s'espatllen, contra l'obsolescència programada, i també contra la delegació constant de tot: truques perquè et portin el menjar a casa en comptes de cuinar, quan se t'espatlla alguna cosa, la llences i en compres una de nova... Això a vegades pot ser molt individualista, sí. Per això nosaltres hem creat també el nostre propi segell, Radi Solar, sota la premissa 'Do It Ourselves'.
 
Què vol dir això?
Veníem de l'autoedició. Teníem la sort de tenir un estudi propi i que el projecte fos prou viable com per no necessitar finançament extern. A més, no teníem grans ambicions i per tant no necessitàvem una superestructura que ens fés créxier: som del parer que la música, si està ben feta, ja arribarà, encara que sigui més lentament. Però la indústria musical sovint fomenta l'acceleració de les coses, i en aquest sentit ens sentíem una mica sols. Per això hem volgut crear un segell amb gent que grava en el nostre estudi.

Per tant, com entens el “Fes-t'ho tu”?
En la cançó, m'hi refereixo també en un sentit de salut. Si vols alguna cosa més ana, fes-la amb la mà. És també la idea que explorava a Klima de la connexió del cos i la ment. Quan tens idees i tu les duus a la pràctica, té una part molt saludable. Per exemple, a Radi Solar treballem així, amb un sistema que li diem de “lliure participació”: si proposes fer una cosa, primer de tot has de pensar si tu ho pots assumir... perquè pots proposar dins les teves possibilitats, però no exigir. Que no hi hagi algú que es trobi fent una tasca que no li agradi gens... Això és molt capitalista, i estem intentant construir una cosa diferent.

Al disc també parles de la calma, i li dones un caràcter etern: és el que hi ha hagut sempre; és ara que ho hem canviat tot per unes presses poc naturals.
D'història de la humanitat, a mi no se'm va quedar res a l'escola. I de més gran, he anat veient vídeos que la resumeixen, i que serveixen molt per endreçar tot el que ha anat passant... Un dia després de mirar-ne un vaig esciure “La calma”, amb la idea que com a societat hem estat molts anys on res canviava tant: vivies una vida gairebé idèntica a la del teu avi, en un sentit de context social, climàtic, d'estructures de construcció humana, de paisatge... I ara la ciutat que van viure els meus avis no té res a veure amb la que visc jo, o a la que viurem quan siguem grans. I aquests canvis generen molta pressa. I crec que això és la causa de totes les ansietats que hi ha avui dia, amb aquesta immadiatesa... A la cançó també recupero algunes coses superxules que han passat a la història. A vegades ens l'expliquen des d'un cert dariwinisme social, amb la lleit del més fort, però hi ha una part molt bonica de milers d'anys de vida en família, organitzant la feina... És un cant a la calma, que crec que és imprescindible per a la salut. De fet, m'estic adonant ara que tot el disc té bastant relació amb la salut social i mental com a finalitat.

Creus que ens hem d'emmirallar en societats passades per a tenir una vida més sana?
Bé, jo crec en múltiples societats. Urgentment, hem de deixar viure les que queden de no-occidentals, de les quals ja ens diuen que hem acabat amb elles, però encara en queden i els estem fent la vida imposible. Crec en un món, com els zapatistas diuen, on hi ha molts móns. Quant a la nostra societat -ja sigui la d'occident, la catalana, l'espanyola o l'europea...-, crec que sí que passa per recuperar la calma, però crec en una societat nova, més que en el retorn a una antiga. Una societat decreixentista, però amb la tecnologia al servei de la societat. L'internet pot ser molt positiu, el que passa és que a través d'aquesta tecnologia s'hi han reproduït velles estructures.


“D'on vinc” és dels temes més personals que has fet, juntament amb “El barrio” -'BlankFosk' (Trèbol Negre, 2018)-. Hi parles de tota la teva trajectòria, des que vas començar a esciure, el procés de deixar el projecte d'Adala...
Tenia ganes d'explicar la meva vida. Aquest món t'etiqueta molt, i jo en molts sentits no compleixo gaire amb cap etiqueta, per exemple quant a barris.A la cançó de “Barrio” parlava de Torre Baró, on vaig néixer, i em sento d'allà en part, però alhora no del tot, perquè amb 12 anys vaig anar a viure a Gràcia. I després em vaig independitzar, bastant d'hora, i he estat vivint a mil barris de Barcelona. A la cançó parlo d'això, de la meva vida a Torre Baró, de quan els meus pares se separen i anem a viure a casa la meva tieta, a Gràcia, i com això m'ha marcat moltíssim a l'hora d'escriure, perquè va ser aleshores quan vaig començar. És una mena d'autobiografia. M'hi he deixat coses, és clar, però és un possible recorregut, on explico algunes de les foscors per les quals he passat i que han afectat molt directament a Adala més que al Guillem.

D'on surt la necessitat d'explicar tot això?
Em volia situar com a fill d'una família catalana del centre de Barcelona que se'n va a viure a Torré Baró, un barri humil en plena construcció, en ple barraquisme, per motius activistes. Els meus pares hi estaven molt ficats, implicats en les joventuts obreres cristianes i en la parròquia, l'associació de veïns... I recordo, de petit anar a manifestacions i lluites veïnals a Torre Baró. Però alhora, allà, gairebé tot eren famílies migrants i ningú parlava català. I amb 12 anys, quan es trenca el projecte de vida que tenien els meus pares, tornem a prop de la meva família, a Gràcia i hi visc molta afinitat quant a cultura i quant a llengua, i començo a descobrir assemblees, l'anarquisme... També hi començo a tenir els meus primers grups de música. Per això Adala és una barreja d'aquests dos móns, i això és el que volia transmetre, tot i que és molt més complex del que pugui explicar en una cançó.

Després, també hi ha temes més purament crítics, com “La mafia”, sobre els 'lladres amb corbata'.
En els últims anys, se m'ha despertant cert interès per l'economia i com funciona la creació monetària, també perquè he començat a treure el cap en moviments de moneda social. Aquesta cançó, més enllà de parlar de la casta, la burgesia, i la guerra, tracta de la moneda. És difícil, perquè sembla que hagis de conèixer l'idioma dels economistes per poder-ne parlar. La idea és que tot el diner que utilitzem es crea a través del deute. I el Banc Central Europeu en té la font. I el poder que té és molt més gran que qualsevol polític del nostre país. Aquesta és la veritable mafia, que té la fons de la riquesa, la set de la pobresa. A més, m'agrada parlar de mafia en una cançó un punt més trapera... el trap fa sortir a la llum els petits gàngsters de barri que xulegen del seu poder... Però a qui té més poder no l'interessa presumir... Seria increïble veure el president del Banc Central Europeu xulejant de ser una mafia.

Hi cantes una frase bastant ressenyable:“parlo de dues cares d'una sola moneda (…), la cara del rei, la creu de l'església”.
Tota la moneda de deute té aquestes dues cares. Per una banda, l'imposada: has de pagar impostos i has de tenir un compte bancari per poder treballar i moure aquesta moneda. Per altra banda, hi has de creure, perquè l'euro no te'l menges ni et serveix per res realment. Per això, com més hi creguis, menys necessitaran obligar-te a utilitzar-la. Ara hi ha poca gent que no vulgui utilitzar-la, perquè ja hem nascut pensant que no hi havia una alternativa. La creença fa més amable tota aquesta imposició que hi ha darrere i aquesta violència.


Un altre tema reivindicatiu és “Amor al barri”, amb Tribade, sobre els desnonaments.
Quan fas crítica social mola molt parlar d'allò més xungo, però també volíem donar la visió de tota la gent que s'està organitzant, un moviment que en els últims anys ha crescut moltíssim, i que a mi em dona molta esperança i m'agrada molt. És una mica com el sindicalisme de la vella escola, però portat a l'actualitat. L'organització veïnal és increïble. És un problema molt greu el del desnonaments, i hem anat a tocar moltes vegades en desnonaments i tenim vivències heavies, com per exemple que estiguéssim tocant un espai i que la policia ens hi tanqués perquè venien a fer-los fora... I d'altres en què hem arribat i era massa tard, perqùè ja havien desnonat la família o el col·lectiu que estava allà.

A la cançó hi participa Tribade. Com ha estat?
Sí, de la ciutat, és dels grups amb qui més afinitat sento, sobretot en aquest sentit més crític. Em sorprèn que les noves fornades d'artistes no estiguin gaire vinculats amb aixo. Quan nosaltres érem adolescents, hi havia molts grups amb un discurs crític... I ara costa trobar-ne. I Tribade em mola molt perquè sense perdre la part més ballable i més bonica de la música, també busca utilitzar-la com a eina de transofrmació social. Per això els vaig proposar de fer aquest tema, i va molar molt.

En el disc hi tens una altra col·labroació: Elane a “Cançons per caminar”.
Sí, és una de les meves artistes preferides. M'agrada molt. Jo ja vaig col·laborar en un disc seu, i quan ens vam conèixer, vaig sentir molta afinitat amb ella. Ara mateix, com jo, està en un bon moment, però també també ha passat per molts dubtes amb això de dedicar-se a la música... És una persona que, en un assaig se li pot anar oblidant la lletra, però quan la viu i la canta, se't posa la pell de gallina. És una cosa que a mi crec que també em passa una mica: Soc un desastre, però quan connecto, connecto al 300%. Per això vaig proposar-li participar a “Cançons per caminar”, que parla de la música: de tot el que ens ha portat la música, de lo bonic i lo complicat.