El cantant maresmenc Alvert es va donar a conèixer gràcies al gran boom mediàtic d'Eufòria. Un cop passada la gran muntanya russa que va suposar el programa, el cantant va començar a escriure cançons sense pressa però sense pausa, i l'any passat va publicar diversos senzills com "Crema Catalana" o "Embolik", que es va convertir en la cançó de l'estiu d'Enderrock 2023. Avui, s'estrena amb el seu disc debut Cors (Delirics, 2024) i el presentarà el pròxim 1 de febrer a l'Heliogàbal de Barcelona. Parlem amb ell d'aquest nou disc i estrenem el videoclip d'una de les seves cançons: "Pica pica".


Avui estrenem el videoclip de "Pica pica". Com sorgeix la cançó?
"Pica pica" la vaig escriure arran d'una situació traumàtica i homofòbica en un concert de presentació que vaig fer a Nou Barris. Justament, arran d'aquesta experiència, em vaig adonar que això no només em passa a mi, és a dir, no em va passar a mi per ser l'Alvert, sinó que m'està passant a mi per ser homosexual. Tots els col·lectius oprimits patim el cisheteropartriarcat: les dones homosexuals, les dones negres, les persones trans... Em venia de gust donar veu no només a la meva experiència sinó a la de totes.

A nivell sonor, la cançó sembla com un 'speed-up' però sense la versió original. Hi estàs d'acord?
Totalment: aquesta cançó crec que és la que té un tempo més ràpid del disc. Teníem ganes de fer una cançó superràpida i agressiva. Hem agafat influències de l'hyperpop i del tecno, i volíem generar aquesta sensació de guerra i de conflicte del qual parla la lletra.



L’any passat vas anar presentant diferents senzills com “Crema catalana” o “Embolik”. Per què ara has volgut publicar un disc?
Jo crec que el que més m'ha motivat a enganxar-me en un projecte tan gran com un disc ha sigut sobretot pel fet que ningú em coneix. Tot i que Eufòria em va permetre que més gent pogués escoltar-me, encara soc un artista molt i molt emergent. I sentia que fer un disc era la carta de presentació perfecta perquè la gent conegués qui soc i quines maneres tinc d'estimar.

El disc té molt a veure amb la festa, el ball, la seducció i les ruptures amoroses. La teva vida gira també entorn d'aquestes temàtiques?
Hi ha una part que sí. Però és veritat que estic fent molta música molt festiva i nocturna, quan en realitat no surto gairebé mai de festa. Simplement, m'ha vingut molt de gust jugar amb aquests sons, m'hi he sentit còmode i m'he volgut mostrar sensible, empoderat, enfadat, trist… 


En el disc hi ha una part molt 'romàntica', però també una de molt sexual. Creus que és un disc sexualitzat?
Sí, i m'agrada que es vegi. Al final, les persones homosexuals vivim molt més tard la nostra sexualitat. Ara em trobo amb 22 anys acabats de fer i estic explorant moltíssim la meva sexualitat i gaudint-la de veritat. Durant la meva adolescència estava reprimit, no podia viure-la d'una manera tan lliure com ara. Aleshores, sí, tot el disc té un caire molt sexual i provocador. 

El disc arrenca amb "Judas", un tema de tints èpics i que llença una crítica molt directa. Qui és aquest Judes a qui critiques en la cançó?
Aquest Judes traïdor de qui parlo és la música: la indústria, la vida de l'artista, les fotos pel carrer, les passarel·les, les catifes vermelles... És una mica tot aquest peatge que has de pagar per poder formar part de la indústria musical o, simplement, per voler viure de la música. L'any passat, tot i que vaig gaudir molt de la música, també vaig patir-la, sobretot per les comparacions i per intentar trobar el meu lloc dins d'aquesta indústria. "Judas" és clarament una declaració de com de sol i petit m'ha fet sentir la música algunes vegades.


Quin rol hi ha jugat 'Eufòria' i el teu pas pel programa en aquesta crítica?
Eufòria té molta influència en aquesta cançó i, de fet, la vaig escriure durant els assajos del concert d'Eufòria al Palau Sant Jordi, ara fa dos anys. Però també té molt a veure amb el després d'Eufòria, és a dir, en endinsar-me de veritat a la indústria musical i veure i conèixer la gent realment drogada per l'èxit. A la indústria hi ha gent superdrogada pel famoseig i per fer cançons que siguin una màquina de fer diners. Llavors, jo pensava que ningú m'entendria perquè jo tenia ganes d'explicar coses interessants i mostrar-me humilment i de forma despreocupada.

Començar amb "Judas" és una declaració d'intencions?
Començar el disc amb aquesta cançó és una manera que la gent es pugui prendre el disc d'una altra manera. És a dir, que no pensi que és un disc banal i que no explica res, sinó que tant puc llençar un missatge intens com aquest, com parlar de fer uns perreos amb les amigues. 

Com ha estat el treball de les cançons amb els productors Marc Gelabert (Iglú) i Pep Saula (Sexenni)?
Primer, jo componia les cançons, tant a nivell harmònic com la lletra. No seguia una forma concreta sinó que sorgien d'anar provant coses durant tot un dia a la meva habitació amb la guitarra, o d'una manera superespontània a l'autobús amb una base de reggaeton de YouTube, per exemple. Un cop tenia aquestes idees les portava al Marc Gelabert i li donàvem molt color: decidíem quins sons i efectes calia posar, i sobretot, ell aportava tots els seus coneixements musicals i els explotava al màxim per fer créixer cada cançó. Finalment, amb el Pep Saula, fèiem les mescles perquè tot estigués exactament com els tres volíem. Ha estat una gran feina en què hem intentat que cada cançó fos radicalment diferent de les altres i que tingués un missatge totalment diferent.


Tanques l'àlbum amb la part més despitada i empoderada, amb "Cors" i "Pica pica". Per què has guardat aquestes cançons per al final?
Bàsicament per la muntanya russa emocional que vol ser el disc. Comença amb amor a la música i a la família, però després, amb "Res a fer", s'inicia una història d'amor. Al principi, és un amor a primera vista, superinnocent; després es transforma d'una manera molt sexual; més tard en un amor d'estiu passatger i, finalment, en una ruptura i un dol. I per a tancar el disc, volia que hi hagués un empoderament amb les meves amigues, que fes una crítica a no dependre dels homes per sentir-te vàlid. 

Per últim, el disseny de la portada té un aire molt infantil i que recorda als 'Teletubbies' amb aquest prat verd infinit. És una picada d'ullet al teu vessant més infantil?
Això no m'ho havien dit en cap entrevista! I sí, la idea de la portada, i del disc en general, és reconciliar-me amb la meva part més irracional, imaginativa, juganera, i que no es pren les coses tan seriosament. He volgut trencar amb la preocupació, la responsabilitat i la vida quadriculada en què visc habitualment, i he intentat prendre-me-la com un món totalment diferent, com el d'un videojoc o la sèrie de Teletubbies.