El músic i cantant de Catarroja presenta un nou disc, Viatger (Menuda Gràcia, 2024), un recull de 10 cançons que, com és habitual en ell, descansen sobre tres potes imbatibles per al seu projecte: musicacions de poetes, música tradicional i peces d’autoria pròpia. Miquel Gil ha experimentat més que mai amb les eines d’edició digital, sense alterar però l’essència de la seva obra.



Si obviem els encàrrecs en què has treballat, feia quatre anys que no tenies disc amb noves cançons.
Pel mig hi ha hagut una pandèmia... Vàrem fer tota la campanya de llançament del disc Geometries (Temps Record, 2019), i quan començàvem a presentar-lo en directe, una volta feta tota la promoció, ens vam haver de tancar a casa. Quan va arribar la pandèmia estava a mitja gira i per poc que no em quedo confinat a Eivissa… Se’ns va tallar la inèrcia dels directes.



Les cançons de 'Viatger' són fruit d’aquest període?
És difícil de dir perquè tinc una carpeta a l’ordinador que es diu ‘Kaixo desastre’ on vaig posant les idees que m’apareixen. No es diu ‘Calaix de sastre’ sinó kaixo, és a dir ‘hola’ en basc, ‘Hola, desastre’. Ho tire tot allí i hi ha de tot: intents de cançons, trossos de lletres i de solfes, fotos, poemes que he llegit i que m’han interessat… Tot va a parar al ‘Kaixo desastre’. I quan arriba aquell moment en què penso que hauria de fer alguna cosa, faig endreça de l’assumpte i comence a remenar. Vaig agafar la primera, “Nineta”, que és una cançó de bressol que havia preparat per a impartir unes classes. Volia que l’alumnat la cantés en polirítmia, i al mateix temps la part harmònica tira una mica cap al jazz. A més, la lletra és una oda a l’albufera. Amb això vaig començar a remenar un poc la cosa i a preparar el nou material, i em vaig posar a treballar...

En aquest disc has jugat sobretot amb el tema digital.
Sí, feia molt temps que tenia ganes de jugar-hi, tot i que en realitat sempre hi ha hagut bases digitals. Si s’analitzen els discos es veurà que especialment hi ha cants de batre que són intents de treballar el tema digital. Tots aquests anys he estat pegant-li voltes, però no trobava el com. Fins que va arribar el disc d’Acció Cultural, Arrel (ACPV, 2021), un disc low cost, on vam fer vint cançons en trenta dies. Va ser una bogeria. Però vaig tindre bon rotllo amb Nelo Alfonso, i vàrem veure que el sistema funcionava.



Nelo Alfonso ha estat un còmplice essencial per al disc?
Sí, el disc està fet en un huitanta per cent entre els dos. Jo en casa prepare coses, agafe el pen drive, la bici –que ell treballa a dos-cents metres–, li porte i ens posem a treballar. Acabem, torne a carregar el pen drive i me’n torne. Descarregue el contingut a casa i continue. Ell ha fet bandes sonores de videojocs i té un arsenal de pluggins. I tot va començar a créixer. Tant, que em vaig haver de comprar un altre ordinador. Potser hi havia catorze o quinze pistes de sorollets, de randa digital. Al final el disc està fet amb 127 pistes d’àudio! Ha estat llarg perquè jo anava reunint unes pessetes i li comprava hores d’estudi. Nelo m’ha fet un bon preu, però si li sortia feina jo m’esperava. En en este temps va gravar gran part de l’últim disc de Botifarra, va rematar el de Vicent Torrent...

Tot i aquesta presència, el so és prou orgànic…
Sí, clar, perquè totes les cançons tenen una guitarra, un pandero i una veu. A la cançó “L’hereu Riera”, quan jo li dic que no em cau bé, perquè és un fill de puta i li tinc mania: ‘Què collons fas en la plaça ballant, si està morint-se la teua nòvia?’... Si t’hi fixes, hi ha molts sorollets i això és feina de randa fina. És com anar filant. Hi ha molt de so d’aquell que en diuen ràndom, que no sempre sona igual. Per tant gravàvem molts minuts, i al final ho transformava en un àudio de segons per buscar allà on coincidia. I, per exemple, a “Sa serena cau menuda” també hi ha una sèrie d’harmònics de violí que gravàrem a casa meua un dia de Falles. A la pista original se sentien uns petards i jo estava preocupat, però quan vaig escoltar com havia tractat el so, ho vaig entendre. És una manera d’anar construint a poc a poc..., però tampoc no em posaré a fer tecno a aquestes altures!
 

Si te’ls escoltes atentament els vas trobant, però si no... podria ser perfectament un disc de música d’arrel de Miquel Gil.
No tinc cap interès a perdre la meva referència mediterrània, en absolut. El que vull és aprofitar totes les possibilitats tecnològiques que van apareixent i incloure-les en el meu treball del dia a dia. Això és el més interessant.

Com ja és habitual, el disc té tres potes amb la poesia, la tradició i l’autoria pròpia. Quins són els referents de 'Viatger'?
Tot partix de referents que m’han sobtat. I hi ha vegades que són llibres i altres poemes. Treballe de forma anàrquica. Simplement trio el que m’agrada i ja està. Moltes vegades en la música anem per flux i reflux, per onades que van i venen. No pretenc copiar, però sí estar ben atent. I a mi, per exemple, Tarta Relena em van deixar a ratlles i a quadros per la manera que tenen de fer les veus. Per al disc, vaig agafar una veu que era monòdica, d’una persona que canta i que en l’espectacle m’acompanya amb la guitarra, i la vaig dur a un altre territori. A mi em costa molt fer un tipus de veus planes, no melismades. I moltes de les veus les va haver de gravar Nelo, perquè jo n’era incapaç, sobretot fent melismes. I les vam anar muntant.

Les teves lletres també són molt bones, a l’alçada del disc.
Sí, que bé, perquè passe una vergonya que em puc morir. En el cas de “Nineta”, vaig voler donar forma a un invent fent un cant de batre. Abans, quan tenia furgoneta, me n’anava molt a assajar a l’albufera. Era poqueta nit, l’hora baixa amb la llum i vaig començar a flipar. Estaven els camps plens de les llentilles d’aigua, com una capa verdosa que omplia tots els canals… L’altra lletra meva és “El viatger”, una oda a fer-se major amb certa dignitat. Em fa molta ràbia tot allò de ‘en els meus temps’. Molta gent de la meva generació diu ‘te’n recordes dels nostres temps...’. I, penso, si els nostres temps són ara! És per culpa del pes de la nostàlgia, la dictadura de la joventut. Has de ser sempre jove, i tots anem disfressats. Hi ha gent de la meva edat que hauria d’assumir que té l’edat que té i que no passa res. No calen les disfresses per anar per la vida.
   

LA LLEGENDA DEL ROCK'N'ROLL

Tu segueixes en peu de guerra en un temps en què molts artistes anuncien que pleguen. Per què creus que passa, això?
Al nostre país no tenim la vocació tan habitual en l’univers nord-americà de morir damunt l’escenari, de fer-se major i seguir cantant. Encara ens queda per superar allò de ‘anem a viure la llegenda del rock’n’roll una sèrie d’anys i després tenim fills i ho deixem estar, i passem a feines serioses’. Moltes vegades creem les propostes d’acord amb les necessitats del moment, quan cal tindre un artista de cada nou gènere que està entrant... No sé què passa. Sembla que pinten bastos al País Valencià. Venim de huit anys en què el producte ha millorat brutalment, perquè hi ha hagut molts ajuts i els grups no han hagut de menjar massa merda, com diríem ací. No han viscut temps difícils i potser ara caldrà resistir-los. Molta gent té por del que està venint. I, en canvi, penso que sempre hem hagut de lluitar com a bojos. Lo estrany és el contrari.

Enguany es compleixen 50 anys de la teva vida professional en el camp de la música. Quina valoració en fas?
Fa 50 anys que vaig enregistrar el primer àlbum amb Al Tall. Era el 1974 i es va posar a la venda a principi del 1975. El gravàrem als estudis EMI-Odeon del carrer Rector Ubach de Barcelona. Recorde que hi vam anar dues vegades. La primera va venir Salvador Pueyo, que era la persona que havia designat Edigsa. Quan vam veure que no teníem ni idea de com gravar, ens va enviar de nou a casa a assajar d’una forma determinada. No ens sabíem les dinàmiques a l’hora de gravar, però ho vam aconseguir al segon intent.



Recordes la teva primera cançó?
En aquella època vaig fer algun arranjament amb Al Tall abans de marxar a fer el servei militar. Va ser abans del tercer disc, en el qual no vaig poder participar precisament perquè estava fent la mili. Però la meva primera cançó pròpia va ser per a una sèrie de programes previs a l’obertura de Canal 9. Era per a una espècie de documental sobre com Al Tall componia una cançó. Vaig agafar la “Mazurka de las flores” i vaig fer una cançó nova partint d’aquesta melodia tradicional. Al principi sonava la tonada tradicional i després la cançó anava evolucionant i al final tornava a la masurca. I, després d’allò, ja em vaig quedar amb les ganes de fer més el cabra.

Què vols dir?
Quan formava part d’Al Tall m’havia de cenyir a l’estètica del grup, que en aquest sentit era molt estricte. Fèiem música valenciana i ens inspiràvem en les referències de la Mediterrània. Però jo volia anar més enllà. Era el temps de bandes com l’alemanya Dissidenten o de la revolució de la world music amb Peter Gabriel i Paul Simon... Jo escoltava totes aquelles influències i tenia moltes ganes de fer coses diferents. I amb Al Tall tot allò quedava arraconat. De fet, aquesta va ser una de les causes que em van fer veure que havia de buscar altres camins. Quan pujàvem a l’escenari, amb tot el respecte, “Lladres” i “Tio Canya” em pareixen grandíssimes cançons, però jo volia fer també altres coses en el camp del mestissatge.



Enllaçat amb aquesta època, has dedicat el darrer disc, 'Viatger', a Manolo Miralles d’Al Tall. Quina va ser la seva influència?
Clar, com no l’havia de dedicar a Manolo, si va faltar quan tenia el nou disc a mig gravar? Collons, si Manolo i Vicent Torrent són els meus germans majors, són absolutament importants per a mi, diria que definitius. Sense ells no seria on soc. Jo tenia 17 anys, encara no havia fet els 18 quan vam començar a cantar amb ells. Vaig conèixer Vicent Torrent a la Universitat Catalana d’Estiu del 1973. I encara va aparèixer un tercer element que venia del grup Els Sols, de Sueca, que era Manolo Lledó, l’altre dels fundadors d’Al Tall. I Lledó tenia un amic que havia sigut teloner de Raimon, que llavors era dir molt. I aquest era Manolo Miralles.