Els violinistes Lluís Castán i Judit Bardolet, el violista Miquel Jordà i el violoncel·lista Jesús Miralles integren el Quartet Gerhard, una formació amb catorze anys de camí en què el rigor i el risc han caminat de la mà. El quartet ha valorat especialment la vibració de treballar amb compositors vius i també la cura envers el patrimoni. No és casualitat que hagi pres el nom del compositor vallenc Robert Gerhard, radicalment modern i arrelat.

El seu cinquè àlbum, Ad Astra (Klarthé Records, 2023), ha merescut el Premi Enderrock-440 de la crítica a Millor disc de clàssica. És una obra pensada per capbussar-s’hi i per ser escoltada amb els ulls tancats, elaborada amb la complicitat total del compositor barceloní Ramon Humet, que els va escriure expressament l’obra I fa l’aire visible, inspirada pels quatre elements de la natura. Una altra obra per a quartet, en aquest cas l’única d’aquest tipus que va escriure el mestre impressionista Claude Debussy, la precedeix i completa així un treball consagrat a les noves formes d’expressió i a la voluntat d’innovar en aquesta mena de formació.



Del Camp de Tarragona al món. L’any 2010 el Quartet Gerhard va emprendre un camí paral·lel al que, gairebé un segle abans, va traçar el compositor vallenc Robert Gerhard, que dona nom a la formació. Amb una trajectòria impecable que l’ha convertit en una de les formacions de cambra catalanes de referència, el Quartet Gerhard recorda que l’aposta pel risc i el rigor no constitueixen cap oxímoron, sinó que són dues virtuts que es necessiten l’una a l’altra, com dues cares de la mateixa moneda. La tardor passada el quartet tarragoní van presentar el disc Ad Astra, que inclou el Quartet de corda en Sol menor (1893) de Claude Debussy i el quartet de deu moviments I fa l’aire visible (2020) de Ramon Humet enregistrats per Santi Bargunyó a la Sala Mozart de l’Auditori de Saragossa. En parlem amb el violinista Lluís Castán (Vila-seca, 1987) i el violoncel·lista Jesús Miralles (Vinaròs, 1987).

En aquest disc feu dialogar Ramon Humet amb Claude Debussy. Com va sorgir la idea del projecte?
Tot va començar gràcies a Ramon Humet, que ens va dir que tenia ganes d’escriure un quartet per a nosaltres, i de seguida vam respondre-li que sí. Més endavant, ja havent estrenat l’obra, vam pensar que l’havíem de gravar. Ens agrada molt la seva música, perquè té una manera particular d’entendre la sonoritat del quartet.

Ja havíeu treballat amb ell alguna altra vegada?
I tant! La nostra relació ve de lluny. Vam tenir-lo de professor d’harmonia al Conservatori de Música de Vila-seca. D’això ja en fa molts anys, però sempre hem mantingut el contacte. Com que ja ens coneixíem, el procés de composició d’aquest quartet va ser especialment bonic. Quedàvem de tant en tant i ens anava ensenyant el que havia escrit.
 

Per tant, podríem dir que vau participar activament de la composició de l’obra?
Sí, d’alguna manera vam ajudar Ramon Humet a fer realitat les idees que tenia. Anàvem provant, a veure què podia funcionar millor. Va ser ideal treballar plegats, perquè en aquest cas intèrprets i compositor vam formar un bon tàndem.

Al final vau completar el disc amb Claude Debussy? Quin és el fil que uneix els dos compositors i les seves obres? 
L’obra de Debussy expressa un trencament, busca noves fórmules en el camp sonor. I creiem que Humet és hereu d’aquest sentiment disruptiu, de la voluntat de fer servir la música com una eina d’aventura. Potser el quartet de Claude Debussy és una mica més tradicional, però al capdavall la seva exploració sonora desemboca en les de compositors posteriors com Ramon Humet.


Debussy només va compondre un quartet de corda. Per què creieu que no va sentir-se atret per aquesta formació? 
Potser té a veure amb l’època en què va viure. El format del quartet va arribar a la màxima esplendor a final del segle XVIII i principi del XIX. D’alguna manera, Beethoven va ser ‘una llosa’ per als compositors posteriors, perquè devien sentir que ja ho havia escrit tot. Però això no vol dir que a la meitat del segle XIX es deixés d’escriure per a quartet de corda. La veritat és que, com que molts compositors buscaven l’expressió de la ‘música total’, una orquestra els podia semblar més atractiva, perquè ofereix més possibilitats tímbriques. Instruments com l’arpa i el piano, que tenen una sonoritat molt impressionista, van guanyar protagonisme. Com a resultat, tant Claude Debussy com Maurice Ravel, per exemple, tenen només un quartet de corda. Però, ben mirat, ja n’hi ha prou, ja que són obres fantàstiques, amb un sol quartet ja ho diuen tot.

El títol del quartet d’Humet, 'I fa l’aire visible', al·ludeix a un cert misticisme?
Ell explica que el títol de l’obra va sorgir d’una experiència que va viure durant un retir al Santuari del Miracle, a la comarca del Solsonès. Una nit de lluna plena va decidir dormir al ras, en una pedra grossa que hi havia pel camí. A mitjanit va adonar-se d’un fenomen natural: amb la calor i la llum de la lluna, l’aire que sortia d’entre la pedra era perfectament visible. Tot el quartet gira entorn de quatre elements de la natura, l’aire, el silenci, la lluna i les estrelles. Per recrear l’ambient d’aquella nit, l’obra s’ha de tocar a les fosques, perquè d’aquesta manera l’expressió de la llum esdevé més viva.


És per això que, per escoltar el disc, també recomaneu apagar els llums? 
Sí, totalment. I tancar els ulls, relaxar-se i deixar-se portar.

El 2023 no només vau publicar el premiat disc 'Ad Astra', sinó també 'Conrado del Campo: String Quartets Nos. 6 & 7bis' (Fundación Juan March). Per què us heu acostat al compositor madrileny Conrado del Campo (1878-1953)? 
La Fundació Juan March té la missió de recuperar tota la seva obra, i ens va proposar d’enregistrar-ne dos quartets. El cert és que són quartets difícils, però molt interessants.



No és gaire habitual que una mateixa formació publiqui dos discos pràcticament alhora. 
Tot i que els dos treballs hagin sortit gairebé al mateix temps, no s’assemblen entre si. El primer, de Conrado del Campo, és en directe, i l’altre, Ad Astra, ha estat enregistrat a l’estudi. Ens agrada que tots dos discos hagin coincidit el mateix any, perquè ens permeten mostrar dos vessants diferents de la nostra feina.

Com a quartet, sempre us heu interessat especialment per la nova creació. Per què? 
No és una decisió que haguem pres de manera conscient, sinó més aviat un camí natural segons la nostra manera d’entendre la música i la interpretació. Creiem que qualsevol música és una expressió del moment present, encara que toquem obres escrites ara fa tres-cents anys. És a dir, que cada compositor és l’expressió d’un pensament. Si toquem Mozart, hem de comprendre la seva visió estètica. Cal aconseguir una empatia profunda entre el creador i els intèrprets de l’obra. Per nosaltres la manera més natural d’aconseguir aquesta connexió és treballar amb creadors vius, ens sembla més vibrant, no volem donar l’esquena a la realitat.

Un altre tret que us caracteritza és la reivindicació del patrimoni català. El nom del quartet és una declaració d’intencions, i per al disc 'Portrait' (Seed Music, 2016) ja vau enregistrar obres de Robert Gerhard i Eduard Toldrà. 
Sí, perquè són compositors de primera línia i volem que les seves obres tinguin les millors versions possibles. La nostra feina és intentar fer-ne la interpretació que considerem més bona, de manera que quedi enregistrada i tothom pugui escoltar-la. Ens agrada desmentir un prejudici típicament català que diu que si no ets estranger ets sospitós de no ser prou bo. Compositors com ara Robert Gerhard, pel fet de no ser de Viena no reben el mateix respecte. Només perquè han nascut aquí. Ja que som catalans, agafem aquestes obres i mostrem al món el nostre patrimoni.



Fa catorze anys que esteu en actiu. Mirant-ho amb perspectiva, com definiríeu l’evolució del Quartet Gerhard? 
Durant tots aquests anys una de les nostres virtuts ha estat no tenir por d’arriscar-nos. Hem explorat sense encallar-nos, sense patir per si ens equivocàvem. Com més t’arrisques, més t’equivoques, però ser artista implica no donar res per fet i prendre camins que encara no estan desplegats. Si no, ens abocaríem a una homogeneïtat que no seria gens sana. Si no prenguéssim cap risc, hi hauria forces que ens empenyerien cap a expressions que serien innòcues.

L’estiu del 2022 vau iniciar la integral de Dmitri Xostakóvitx al Festival de Torroella de Montgrí i a la Quincena Musical de Sant Sebastià. Aquest any la completareu? 
Sí, i serà molt bonica la sensació de completar una integral. Ens agraden els projectes llargs, perquè fan que sigui més fàcil crear una narrativa de la nostra carrera.

Així doncs, us agradaria fer alguna altra integral? 
Sí, i segurament també algun projecte interdisciplinari que inclogui música i dansa. I per a més endavant volem crear una col·lecció de gravacions. Estem coent diferents projectes...

I quins plans teniu per a aquest any? 
Farem concerts, molts concerts, sobretot a l’estranger. Tocarem a Suïssa, Itàlia, Bèlgica, la República Txeca..., i el 22 de maig serà una data important, perquè debutarem al Concertgebouw d’Amsterdam.