Erigit en un fenomen popular des que va irrompre fa una dècada al circuit valencià, La Fúmiga ha mutat el seu estil de banda festiva fins a adaptar-lo en un pop més electrònic, tal com mostra el tercer àlbum, Tot està per fer (Halley Records, 2024). Conversem amb dos dels fundadors, Àrtur Martínez i José Beteta, a la muntanyeta de Sant Salvador d’Alzira, el lloc que va veure néixer la banda.


 
Després del debut amb 'Espremedors' (Halley Supernova, 2019), al disc 'Fotosíntesi' (Halley Supernova, 2021) vau iniciar un canvi estilístic que es confirma amb 'Tot està per fer'.
Àrtur Martínez: El tercer disc és fruit dels aprenentatges que genera tenir un grup festiu i popular com el nostre, ja que des del principi ja sabíem què volíem fer. En els treballs anteriors vam improvisar molt més, perquè buscàvem la nostra sonoritat. Ara, en canvi, ja ho teníem molt clar. Hem arriscat, hem eixit de la zona de confort, però amb les idees del que volíem ben definides.
José Beteta: A més, la maduresa també s’ha notat en les lletres, que mostren el nostre creixement personal. Ens hem trobat més còmodes parlant de nous temes.

Heu apostat descaradament pel pop electrònic. Per què?
À.M: El pop és la tendència que ens fa sentir més còmodes i és la casa on es troben tots els estils. Sempre hem pensat que La Fúmiga fa pop mediterrani. El disc té un munt de referències que són exemple d’una combinació d’estils que troben el punt comú en el pop.
J.B: Quan vam començar amb el format de xaranga fèiem test i error sobre quin era l’estil que funcionava millor de cara al públic. I aquest disc és el resultat de veure què agrada en directe.
À.M: Sempre hem compost pensant en els concerts, perquè vivim de les actuacions. Quan fem una cançó, la pregunta és “Com respondrà la gent?”. Fem la música que ens agrada, però al mateix temps pensem molt en el públic. Si els espectadors no estigueren donant-ho tot, La Fúmiga no tindria sentit i ja hauríem abandonat. Necessitem la connexió amb els nostres seguidors.



Els vents, una de les vostres línies melòdiques més identificatives, han transitat d’actors principals a suports ineludibles.
À.M: Hem buscat que els vents sonin en els moments clau, que tinguen un protagonisme més directe. Abans ho omplíem tot de vents, perquè som una formació absolutament inspirada en aquesta secció instrumental, però ara busquem que tinguen una participació concreta. A banda, quan produïm els emprem menys perquè resten sonoritat, tot i que en directe fem adaptacions en les quals els vents són presents en molts més llocs de la melodia. No ens agrada que les actuacions sonen igual que els discos.
J.B: Quan componíem dèiem que amb els vents fèiem una proposa de màxims. En aquest nou disc, tanmateix, s’ha fet una proposta de mínims per fer-la créixer posteriorment en directe.
À.M: El canvi ha estat producte de l’aprenentatge, i d’haver-nos deixat assessorar per gent que en sap, com la discogràfica Halley Records o el productor Mark Dasousa. Ell era sobretot partidari de reduir-ne la presència perquè sorprenguen més quan apareixen.

Aquesta transformació és un triomf dels gustos més electrònics del mag Mark Dasousa?
J.B: Mark ens ha guanyat quasi totes les batalles, encara que també ha encaixat alguna derrota...
À.M: El productor ha estat una peça clau del projecte. Tots els aprenentatges experimentats en qüestions de producció i composició han estat gràcies a ell. No és només el nostre productor, és també un compositor junt amb nosaltres. Ens ha fet trencar els esquemes.
J.B: En la nova percepció dels vents, va haver-hi un moment en què vaig claudicar. Fou realment prompte, perquè vaig comprendre que Mark Dasousa tenia raó. D’entrada no va ser fàcil assumir-ho per a una formació com la nostra, provinent de les bandes valencianes de carrer, però hem arribat a un punt de simbiosi i d’entesa espectacular. Ell és el responsable d’haver assolit la nova sonoritat de La Fúmiga.


Quines han estat les referències que han provocat el gir?
À.M: Moltes, i les hem volgut deixar paleses a les cançons. Ens han inspirat des de Laura Pausini i Mecano, la música que escoltàvem quan érem nanos, fins a noms actuals com Rauw Alejandro o Quevedo, i altres de més absoluts, com La Gossa Sorda i Aspencat. Si claves tot això en una batedora i agites, el resultat som nosaltres.
J.B: Tota aquesta coctelera, a més, està servida en un got d’un grup que prové del món de les bandes de música. La música que fem no seria la mateixa si no tinguérem eixa tradició musical.

La sonoritat pop del disc l’evidencia la doble cançó estrenada “Principis” i “Finals”, cadascuna prou diferent.
À.M: Ens agrada que els primers dos senzills d’un disc estiguen connectats. Ara bé, volíem que tingueren formes musicals molt diferents, a pesar de ser l’inici i el final d’una història. “Principis” és més electrònica, electritzant, amb una harmonia alegre i oberta. I “Finals”, en canvi, és més orgànica, nostàlgica, i fins i tot té un cert to èpic. Ens atreia en aquesta cançó fer una certa referència a Morat, un grup amb temes molt oberts i que ens flipa molt. Volíem tocar la fibra.


En canvi, a “Tornar” hi ha connexió amb The Beatles, però també passatges que evoquen els temes de Pablo Alborán.
À.M: Tot i no ser entre els artistes que més escoltem, Pablo Alborán forma part del nostre imaginari musical i la fita d’aquesta cançó també era tocar la fibra. Per a nosaltres semblar-nos un poc a ell és un indicador positiu.

I amb “Tot està per fer” –on col·labora el duet Ginestà– intenteu tocar igualment altres registres.
J.B: Beguem de molts estils, i el caràcter guitarrer, més rocker, tot i que a la vegada més indie ens funciona molt bé en directe. I més si ho acompanyem amb una secció de vents molt potent.
À.M: Amb un so tan potent, la banda està espitjant tota l’estona. Amb aquesta cançó, però, va sorgir un dels dilemes. Per a donar-li força en la producció calia introduir guitarres però nosaltres, quan vam començar, veiem estrany incorporar-les sintèticament. Venim del món de les bandes i aquesta pràctica ens costava d’assimilar. A poc a poc, però, ens hem llevat els prejudicis.


“Covards” –i “La casa plena”– té reminiscències de Doctor Prats i a més lliga amb l’estil de The Tyets, que també hi col·laboren.
À.M: El grup Doctor Prats sempre ha estat un referent absolut i la col·laboració amb The Tyets va néixer de l’estreta amistat que tenim. De fet, ja teníem una altra col·laboració, però quan es van assabentar del nou disc van preguntar-nos si hi havia espai per a participar-hi. Els vam dir: “Ací teniu les maquetes i escolliu”, de manera que anaren directament a “Covards” perquè els va flipar la tornada.
J.B: És que ells també són uns patxangueros.

Els habituals acostaments a la música llatina es mantenen a “Ja dormiré”, que reivindica evadir-se dels problemes amb la festa.
J.B: És electrolatin per la vena, una demanda meua des del primer disc, i que ara m’han concedit.
À.M: És un tema de sang llatina i patxanguera, amb una part tremenda de Figa Flawas. La cançó és una crítica als retrets de la generació de cristall, de com la gent jove empra l’oci per escapar-se d’una vida sense les mateixes oportunitats de creixement personal que van tenir els nostres pares. El missatge és clar a favor de deixar-nos evadir.

Al cap d’una dècada, La Fúmiga s’ha convertit en tot un fenomen social. Us ho esperàveu?
À.M: Ni de conya! Som conscients que no som els músics més talentosos de l’escena, però amb moltíssimes hores de treball hem pogut arribar fins ací. Realment, i no és falsa modèstia, no esperem res en el futur. Amb el que tenim n’hi ha prou. L’ambició desmesurada no va gens amb nosaltres.