La cantautora i activista Alidé Sans —a més d’alcaldessa de Bausen— s’ha convertit en només dotze anys en la veu de la cançó occitana a la Vall d’Aran. El seu tercer àlbum, Arraïtz (DMusical, 2024), conté vuit tonades procedents de la tradició oral aranesa i reuneix els requisits de ser cançons ballables, en un context de muntanya i amb un missatge d’empoderament femení. Parlem amb ella d'aquest treball i estrenem en primícia el videoclip de “La molièra”, que ens regala la cantant.


Et condiciona el fet de ser ‘La veu de la Vall d’Aran’?
De vegades és com tenir un pes. Ara bé, m’agrada, perquè si no, no m’hi dedicaria. A tot arreu on he anat sempre he intentat explicar la realitat cultural i lingüística del meu territori.

Qui són els teus referents occitans?
Rosina de Pèira, Cocanha, Djé Balèti o San Salvador per a mi són referents. També la meva mare, Lúcia Mas García, perquè va ser la primera que va començar a fer cançó d’autor en aranès. De la Vall d'Aran, per això, també tenim altres figures reconegudes, com mossèn Josèp Condò Sambeat, Lolita Beso o Pepita Caubet.

Què vols defensar amb aquest disc?
El disc compleix almenys amb tres requisits, es tracta de cançons ballables i festives, estan plantejades en un context de muntanya i parteixen d’un missatge d’empoderament femení.

Per què l’has titulat amb la paraula Arraïtz?
És una idea que té a veure més amb un retorn a les meves arrels. Jo era sobretot compositora, creava les meves lletres i cançons, i ara, en canvi, he gravat moltes cançons que havia mamat des de petita. Ha estat una manera de tornar a la cultura en què m’he criat.



El repertori són vuit tonades tradicionals. Com les has triat?
He volgut transmetre cançons de tradició oral que s’han anat forjant al llarg dels anys i s’han transmès de generació en generació. Són cançons que de tothom o de ningú, no tenen copyright i aquest és un dels punts positius, perquè les podem agafar, estirar, arronsar, tallar en mil trossos o fer-ne collages.

D’on t’ha arribat la tradició oral, de la teva família o de recol·lectors de cançons?
Hi ha cançons que m’han arribat per la feina que han fet a la Vall d’Aran les colles de danses tradicionals. Per exemple, Es Corbilhuèrs de Les, que van gravar el disc Aran canta Gasconia (Picap, 2003). Van fer una extraordinària recuperació de cançons que ha arribat a moltíssima canalla de les escoles de la Vall d’Aran, com ara “Non plores Tonet” o “Eth balhano de Salardú”. A part, la meva mare és professora de música a l’escola primària, hi ha treballat molt i com a cantautora ha estat vinculada amb tot el món de la música occitana.

L’himne popular dels aranesos és “Aqueres montanhes” i al tema “Ara montanha” cantes ‘a la muntanya, ma mare’. És una crida a les teves arrels?
La cançó té un missatge molt potent, perquè sintetitza l’esperit d’Arraïtz. Explica la història d’una noia que sent violins a la muntanya, i li diu a sa mare: ‘Mare, estic sentint violins a la muntanya, si sonen gaire, jo me n’hauré d’anar a ballar’. És com un crit irrenunciable, contra la seva voluntat. I la mare li respon: ‘D’acord, però escolta, filla, si tu te n’hi vas a ballar, el teu marit et batrà’.


És una història que recorda la tonada popular catalana d’“A la plaça fan ballades”…
Sí, però aquí la filla li respon: ‘Mira, si em bat, que em bati, perquè jo m’hi tornaré’. I la conversa arriba a la conclusió que si el seu marit decideix batre-la, qui veurà minvada la seva persona i la seva reputació serà el marit i no ella, pel fet d’haver decidit atacar-la. És una cançó que mereix ser transmesa a les generacions futures. Penso que les autores devien ser un grup de noies molt potents.

Des del 2013 que et dediques professionalment a la música. Com definiries l’espai de cultura que ocupes?
Occitània és un territori enorme que va dels Alps als Pirineus, de la Mediterrània a l’Atlàntic, en què hi ha molta activitat musical. És un ambient amb el qual he estat vinculada des de petita a trobades, concerts de la mare, sopars… M’he impregnat de moltes melodies com “Bèla calha” (‘bella guatlla’), de la zona de la Provença, o “A la ruaa de Rore” (‘el carrer del roure’), provinent dels Alps. En el temps que fa que em dedico a la música he recorregut tot aquest territori i he anat trobant gent que es dedica a conservar la cultura.

Com combines la música i l’alcaldia de Bausen?
Viure a Bausen m’ha reconnectat amb la simplicitat, la sobrietat i l’austeritat, i sobretot amb el dia a dia d’una comunitat on hi ha certa col·laboració. Vivim en un poble molt petit, de 70 habitants, i tothom necessita de l’altre, segur. Per exemple, a l’època de confinament vam recuperar terres que feia anys que no es treballaven i vam fer horts col·lectius. Quan acabàvem de sembrar i anàvem a prendre alguna cosa, algú treia l’acordió i cantàvem cançons. Hem creat molts vincles i seguim mantenint-los entre veïns. I una altra de les coses importants és fer activitat cultural i relacionar-nos amb altres territoris occitans.