'Mientras vivas brilla' vol ser una revalorització de la vida?
És totalment això, però no ha sigut buscat. Normalment, faig les cançons i quan me les miro després, m’adono que parlo d’allò que m’està passant. Amb aquest disc, vaig adonar-me que moltes cançons parlaven sobre la vida, que era un tema important per a mi perquè venia d’estar enfadada amb la mort. L’any passat va morir la meva àvia, i ho va fer d’una manera privilegiada: era una dona gran que havia viscut molt, i sense una malaltia. Però jo em vaig enfadar molt amb la mort i, en aquest procés de negació, vaig entendre que al final la mort és una cosa que ens passa a totes i m’ha fet donar-li la volta al sentit de la vida. Ara tinc la sensació d’estar més connectada amb la vida i el temps que tenim.
Per tant, el disc sorgeix en el dol, però parla de resignificar la vida?
Sí. Quan estàs en pau amb el fet que marxarem d'aquí, aconsegueixes molta claredat i molta capacitat de gaudir del temps que tens.
Les cançons van néixer totes arran de la mort de la teva àvia?
En realitat, hi ha cançons de diferents èpoques. Hi ha cançons del 2020, i també n'hi ha alguna que va arribar a última hora. Però la residència que vaig fer el gener de 2023 al LAC (Laboratori d'Arts Contemplatives) sí que va marcar moltes de les cançons del disc. És una residència que organitza Casa Virupa —una comunitat budista de Tavertet— i que vaig fer dues setmanes abans que morís l'àvia. Allà vaig començar a escoltar totes les notes de veu que tenia gravades i moltes idees que han acabat dins del disc.
Amaia Miranda Foto: Lorena Dini
El disc està gravat amb una guitarra de 1913. Com vas arribar a ella?
És una guitarra que es va fer a València, concretament una 'Escudo de Valencia'. En l'època, era més important la botiga en la qual es venia la guitarra, que no el lutier, i per això posaven l'adhesiu de la botiga dins de la guitarra. Jo me la vaig trobar per Buenos Aires fent gira amb l'Amaia Romero. La vaig veure a una botiga, però com que anàvem amb pressa no vaig entrar a provar-la, i cinc dies després, vaig tornar a passar pel mateix lloc per casualitat. Llavors, la vaig tornar a veure i vaig dir: si he passat dos cops per aquest lloc és perquè he d'entrar a provar la guitarra. Penso que les guitarres són com les varetes de Harry Potter, que et trien elles a tu. I en aquest cas va ser totalment així. Vaig començar a tocar-la i me la vaig emportar.
Estava en bon estat quan la vas comprar?
Estava superbé. Vaig parlar molt amb el botiguer, en Leonardo, i em va explicar que l'havien restaurat una mica, però que quasi tot és original. Tot i que hi ha algun trast canviat, realment hi ha hagut molt poca feina de reparació de la guitarra. El claviller és original, és una passada, ja que la puc fer servir tant en directe com per gravar.
Normalment, les guitarres d'aquella època solen estar en un estat molt més deteriorat...
Bé, té alguns forats i algunes coses que fa indicar que pot ser que en algun moment es florís la fusta. Però, tot i això, sona molt bé i quinta molt bé. També fa algun sorollet, però per a mi és part de la seva màgia, fins i tot.
De la mateixa manera que els teus discos anteriors, has tornat a gravar a casa teva. Per què?
Hi ha diversos motius. Per una banda, m'agrada molt gravar les coses el mateix dia que les componc o que em venen al cap. Sempre que veig que estic fent una cançó, poso els micros i ho gravo, perquè crec que en aquell moment té una frescor que després és molt difícil de reproduir, perquè estan com acabades de néixer. M'agrada molt gravar a casa perquè en qualsevol moment, puc posar la targeta, dos micros i ja està, l'he gravat. A més, jo acostumo a gravar en preses senceres, sense talls i gravant alhora guitarra i veu. I quan vas a un estudi i el pagues, et forces a gravar en un dia concret i, a vegades, no tens el dia perquè estàs cansada o tens el cap en un altre lloc i no tens un pressupost il·limitat per anar llogant tants dies un estudi. En canvi, quan ho fas a casa tens aquesta sort que pots gravar realment el dia que realment et veus bé.
En el disc, s'escolta un mica de soroll i sons accidentals en alguns punts. Ha estat buscat?
Sí, per a mi això el dota de màgia: les cançons són com una foto. Sents l'espai i les coses que estaven passant en aquell moment. Quan sento discos molt polits, amb aquesta perfecció treballada, no m'acabo d'emocionar perquè em costa sentir la persona que hi ha darrere. Gravar en directe fa que l'error pugui quedar allà, i això és l'honestedat.
El disc arrenca i tanca amb l’'Epitafi de Seikilos', la primera melodia musical documentada a Occident. Per què has volgut utilitzar aquesta melodia?
Vaig conèixer aquesta melodia d'adolescent quan estudiava història de la música al Conservatori de Leioa. Recordo que em va fascinar molt i em va quedar molt marcada la melodia. Per a mi, una melodia sola és molt llaminera perquè la pots harmonitzar i transformar. Llavors, vaig fer un primer arranjament que el volia gravar al primer disc, però no m'acabava d'emocionar les gravacions que vaig fer i finalment les vaig descartar. Un mes abans de la residència al LAC, vaig tornar a tocar la melodia, vaig fer canvis en l'arranjament i vaig decidir donar-li una nova oportunitat per a aquest disc. Ho vam gravar amb un micro de cinta mig trencat amb en Jan Valls —el productor del disc— després dinar amb tot el cansament. Va ser un moment màgic. A més, el text de la melodia diu "Mientras vivas brilla, no temas por nada en absoluto; la vida dura poco y el tiempo merece su tributo”. D'aquí surt el títol del disc.
"Cançó per en Joan" és la teva primera cançó en català. A qui va dedicada?
Fa 12 anys que visc a Barcelona, i des de fa bastants anys, la llengua que més faig servir en el meu dia a dia és el català. Per a mi, és molt important, quan arribes a un lloc nou aprendre la llengua del territori i fer-la servir. La cançó va dedicada a la meva parella, en Joan, i és una cançó d'enamorament que li vaig enviar al cap d'unes setmanes de conèixer-lo. Amb ell, sempre hem parlat en català, i per això em va sorgir en aquest idioma. Generalment, no trio en quin idioma canto les cançons.
L’únic videoclip del disc és el de “Será mejor”, gravat a Berlín amb Serafina Ventura i Fèlix Armengol (bateria de Vittara). Com va sorgir la idea?
Al principi, no volia fer cap videoclip, perquè sento que últimament a la indústria de la música es promou primer el concepte de la imatge i tot el que envolta un disc abans que la música en si mateixa. Per a mi, és molt important no oblidar que la música és el focus del que faig, el que em mou i el que m'emociona. Però quan vaig conèixer el treball de la Serafina Ventura (directora) i del Fèlix Armengol (director de fotorgrafia) per un videoclip que havien fet per Vittara. Em va fascinar i vaig decidir que tenia ganes de treballar amb ells. Els vaig escriure, em van dir que s'havien mudat a Berlín i vaig mirar quan costaven els bitllets d'avió. Com no eren cars, vaig decidir anar-hi i gravar allà. Va ser una experiència molt maca.
La cançó sobre la qual fer el videoclip la van escollir ells dos?
Sí, com que no volia fer un videoclip, tampoc havia pensat un senzill, i els vaig enviar el disc sencer perquè ells triessin un tema sobre el qual fer el videoclip. Finalment, van triar "Será mejor" perquè volien representar l'acceptació de la mort en una cançó que no parlés d'això directament. Va quedar molt bé i de fet, el clip inclou un fragment de música que no està inclòs en cap tema del disc.
El pròxim 11 d’abril presentes el disc a la sala 3 de l'Auditori de Barcelona. Com serà el directe?
Al directe que presento l'11 d'abril a l'Auditori serem quatre persones. A l'escenari estarà amb mi l'Edna Bravo (guitarrista, cantant i compositora). Ella vindrà com a corista i tocarà també un parell de cançons, perquè escoltant el disc, em vaig adonar que els cors tenien una presència molt important, i vaig decidir que volia que el directe s'hi assemblés en aquest sentit. Per altra banda, hi ha un disseny de llums de l'Isa del Moral, i com a tècnic de so vindrà el Daniel Damià.
Per últim, darrerament també has tocat en gires d'altres artistes. Com et sents tocant més enllà del teu projecte?
Em sento molt privilegiada aquest any. Estic compaginant el meu projecte amb el de Gorka Urbizu (exBerri Txarrak) i també amb el de Cristina Rosenvinge. Són projectes que admiro molt, i són artistes que fan les coses de manera que m'hi veig reflectida. Amb tots dos és molt fàcil treballar-hi i generen inspiració des d'angles diferents. També m'agrada molt, perquè, al final, el meu projecte és bastant solitari i cru, i allà tinc l'oportunitat de tocar la guitarra elèctrica, fer soroll i, en definitiva fer una cosa molt més enèrgica i expansiva.
.jpg)
.jpg)
.gif)
.gif)
