FILLES DE SAFO

Quan la poeta amb el seu cant es mor, ningú la creu extinta’, va deixar escrit Safo de Lesbos, la més gran poeta de l’antiguitat clàssica, reivindicada per Virgili i Plató, entre altres, com la desena de les muses. Fou mestra de cant, compositora de versos, i fins i tot inventora del plectre —la petita pua— per tocar la lira, l’instrument amb què acompanyava les seves interpretacions, i que arribà a donar nom al que avui coneixem com a poesia lírica. La transcendència d’aquesta creadora és absoluta, de manera que avui podem corroborar allò que ella mateixa deixava escrit: no s’apaga el seu cant.

Fa poc que hem pogut tornar a llegir-la en llengua catalana en la traducció més completa del seu fragmentari corpus mai feta abans, sota el títol I desitjo i cremo, traduïda pel poeta Eloi Creus i amb epíleg a càrrec de Maria Callís (Proa, 2023). El recull és un compendi de ressonàncies, potser perquè Safo ja no és Safo sinó també totes les veus que des d’ella s’han projectat. I també fa poc l’hem escoltada, a capel·la en grec arcaic, a través de Marta Torrella i Helena Ros, Tarta Relena, a Fiat Lux (The Indian Runners, 2021), inclosa en un repertori que dona llum a les veus d’Hildegarda de Bingen, tonades tradicionals sefardites o cançons de les dones paixtu de l’Afganistan. Un impressionant ventall d’essència cultural en clau femenina.


També recentment, Safo ha cantat en castellà en la veu suggerent de Christina Rosenvinge, la musa pop dels vuitanta que l’ha adaptat al disc Los versos sáficos (Primavera Labels, 2024), gestat uns anys abans en el muntatge que Marta Pazos estrenà al festival Grec de Barcelona. Rosenvinge assumeix la Safo més icònica i la transporta a l’actualitat encarnada en una mena de dea mediterrània pop, directa i ferma, que concilia dolçors i elèctriques esgarrifances. Evoca de manera lluminosa i vital la primera rockstar coneguda, sacerdotessa i influencer del seu temps i de les llibertats que, a través dels cants i lliçons, sembrava en les seves ‘amigues’ —ja fossin amants, deixebles o companyes—. I és que més enllà de llegendes sobre la vida d’aquesta figura i de càbales sobre el seu homoerotisme, Safo és icona de dona referent, espurna inicial d’una genealogia de ‘filles de Safo’ com a dones creadores i lliures, amb tot el que això suposa en la societat patriarcal que encara habitam.



Per això és tota una alegria el fet que el seu impuls duri i perduri. Ben aviat tornarem a sentir alenar Safo, aquest cop en català, a través de la mallorquina Clara Fiol (component del trio Marala) i la menorquina Anna Ferrer en el projecte poètic i musical Sal als ulls. Es tracta d’una aventura escènica que conjumina paraula i arrel i tonades per cantar el desig escrit per les dones, des de les espurnes fins a la cendra i des de Safo i fins a Laia MaLo, passant per Emily Dickinson, Maria Verger o Sophia de Mello i, per descomptat, la mateixa Fiol com a poeta. La proposta es presentarà aquest juliol al festival La Lluna en Vers de Mallorca, i poc després al Poesia i + del Maresme.

I aquesta és la feliç constatació de com ressona actualment Safo en la seva expressió més pròpiament ‘sàfica’, la del cant, aquest espai precís de trobada entre paraula i música que donà origen a la poesia. El cant és, justament, aquella ‘Alegria dels que som efímers./ Que pugui ser feliç, sempre que els déus/ deixin que l’arpa/ em canti i jo la senti’. A Safo la trobam vigent en el seu cant, i en la veu d’altri la reconeixem ben viva, però especialment ens identifiquem vivents en la seva paraula, arenga, flama que pren. I ratificam un dels seus passatges més coneguts: ‘Et dic que de nosaltres algú en té el record’. Molt més que record, li confirmam, el foc encès.