HE TORNAT A SER FELIÇ

Em van regalar aquest petit espai perquè parlés de música i ja deveu haver vist que parlo més de mi que de música. M’agrada ser coherent, hi entenc més de mi mateix que de música i crec que us he d’oferir una qualitat a l’altura d’aquesta revista. El meu artista i lletrista preferit de tots els temps ha tornat. Guillem Gisbert ha pujat de nou als escenaris per oferir-nos en directe el seu primer disc en solitari, Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán, 2024). Quan Manel va anunciar que plegava, a molts ens va venir a visitar la tristesa, com si ens haguessin pres alguna cosa molt valuosa de la nostra vida. Pensàvem que Manel era per sempre i d’un dia per l’altre, amb un comunicat estrany, va dir: “Adeu, ja no podem més”.



Però el seu líder i el líder de molts va anunciar que tenia prou cançons per llançar-se a fer la seva carrera en solitari. Va treure primer dues cançons, després una altra i finalment ja vam poder escoltar el disc sencer. La primera vegada que escoltes una cançó de Guillem Gisbert no saps què pensar-ne, t’has de col·locar bé, posar-te còmode i escoltar-la vuit vegades abans d’opinar si t’agrada o no. A mi el disc m’agrada, algunes cançons crec que les oblidarem ràpid, però altres es quedaran per sempre al nostre Spotify com les més escoltades. Ell no ha canviat, continua sent aquella persona que sembla inaccessible, però diria que és per culpa de la seva timidesa. És un home interessant i intrigant que fa que encara t’apassioni més tot el seu món.

Em vaig llevar el dia 3 de maig al meu llit de Barcelona, vaig encendre la cafetera i vaig torrar pa. Mentre el pa es torrava vaig obrir Instagram i vaig veure que molts dels meus contactes anirien aquella nit a veure el primer concert de Gisbert a la Sala Apolo. Jo no vaig voler comprar entrades al seu dia perquè em vaig voler fer l’home madur. Aquestes entrades havien sortit abans que el disc i vaig decidir que fins que no l’escoltés sencer no em gastaria els diners. Quin error! Em vaig posar a buscar una entrada com un boig, com un gos a qui li han amagat la pilota de tenis, i finalment la vaig trobar.

Vaig arribar mitja hora abans a la sala, estava nerviós perquè volia que li sortís un molt bon concert. Patia per si no li agradaria i ja no voldria fer més discos. Pot semblar un patir per l’altre, però en veritat patia per mi, com ja us heu pogut imaginar. La sala estava a rebentar, hi havia una miscel·lània de gent que ara no us puc descriure, però érem persones que cercàvem la felicitat robada. El concert va ser tranquil, amb moments íntims i altres de més accelerats, però l’essència de Manel hi era, vaig notar la satisfacció de Guillem Gisbert i, per tant, vaig tornar a casa havent recuperat aquella felicitat que havia perdut un dia inesperat.


Tres dies després Gisbert va venir al programa que tinc el privilegi de presentar, La Sotana. Va arribar amb alguns membres de la seva banda una hora abans, tal com li havia indicat. Vaig poder parlar tranquil·lament amb ell, se’l veia una mica nerviós perquè diria que odia les càmeres i les promocions, però entén que formen part de la seva feina. Catalunya no es podia permetre perdre Pep Guardiola, Messi i Guillem Gisbert, tot allò que —quan els de la meva generació érem joves— ens va fer tan feliços. Els dos primers no han tornat i pinta que no tornaran, però sempre ens quedarà Gisbert, els seus balls i sobretot les seves lletres.