ESCENES MENORS, MÚSIQUES GRANS

Poca gent ho recordarà. El 2006 es va presentar el Tourbolet Show, un festival itinerant en què cinc grups de rock –entre el grunge, el hardcore i l’stonner rock–, Gàtaca, Inòpia, El Corredor Polonès, Paral·lel 84 i Voltor, miraven de demostrar que era possible una escena alternativa a la dominant aleshores en el País Valencià, que era el panorama festiu d’arrels tradicionals i l’ska que encapçalaven Obrint Pas i La Gossa Sorda.


Una mica de context. Governava el PP i la travessia pel desert de la cultura vernacla al País Valencià només era a l’equador. Però de la mà d’entitats com Escola Valenciana i Acció Cultural del País Valencià, a més dels ajuntaments progressistes, hi havia un circuit musical consistent que afavoria les propostes més festives i amb més predicament entre el jovent. Sobretot Inòpia i El Corredor Polonès tenien àlbums esplèndids i la benedicció absoluta de la crítica. Però se sentien arraconats, amb raó. També és cert que, pel tipus de proposta, tenien complicat crear públics nodrits. No era un problema de qualitat, sinó de demanda.

Per alguna raó, el meu cervell exhumava aquesta anècdota arran del debat generat per Cesk Freixas en l’anunci de la seua retirada temporal. El cantautor de Sant Pere de Riudebitlles incidia en la qüestió de la precarietat musical i en una política cultural de ‘festivals’ i ‘grans produccions’ en detriment del ‘ja en si mateix dèbil i desestructurat ecosistema de sales i espais de música en directe’, en la línia del que havia denunciat el periodista Nando Cruz al llibre Macrofestivales. El agujero negro de la música (Planeta, 2023). Tota la base de l’argumentació és sòlida i certa. Les promotores van al que van, però els recursos públics no haurien de crear disfuncions tan marcades i alimentar voraçment, de manera monogràfica, apostes segures amb el pretext de la rendibilitat, ja siga econòmica o turística. Les sales i els xicotets espais s’han de cuidar perquè sostenen la riquesa i excel·lència de l’ecosistema, tots els Tourbolets que han sigut, són i seran. Digueu-li cançó d’autor, folk o pop-rock de guitarres. Escenes menors. Músiques grans.
 

🔴 COMUNICAT 🔴

Cesk Freixas · 2024: 20 anys i un comiat pic.twitter.com/SHa2HOLUgQ

— Cesk Freixas (@ceskfreixas) December 4, 2023

Les tries del públic no es poden obviar. Escenes com abans la del mestissatge i ara la del pop urbà —gojosament feminitzada, per cert— tenen la paella pel mànec perquè segueixen el corrent del temps. Connecten amb la gent jove. Els joves volen veure els artistes en directe, en festivals, si pot ser. I els programadors públics i privats ho saben. A més, tal vegada el seu model de llengua no siga sempre el més edificant, però l’impacte en termes de normalització del català entre la gent jove és incalculable. Arriba molt més lluny i ràpid que un milió de campanyes institucionals.

Els festivals grans i mitjans han vingut per quedar-se. Hi ha una demanda descomunal. I artistes de tot l’àmbit lingüístic són capaços d’omplir grans escenaris. El repte polític —i social— és redimensionar el mapa, adequar les ajudes públiques a condicions laborals dignes per a tothom: personal auxiliar, tècnics i músics. I posar recursos en l’altre plateret de la balança per garantir circuits estables per teatres i sales, amb catxets raonables que facen viables les propostes minoritàries. Almenys a Catalunya, aquest hauria de ser el full de ruta. Perquè el País Valencià i les Illes estem retrocedint a pantalles anteriors. Aquesta, tanmateix, és una altra història.