El quartet de Sant Pere de Ribes Filipin Yess va debutar l'any passat amb el treball ★★★★★ (El Jardí Amagat / Bankrobber, 2023), un treball amarat al so dels setanta i que ja presentava imaginari de la banda, Filipilàndia. Ara, presenta el segon disc Blues Paradise (El Jardí Amagat, 2024), que continua mostrant el particular univers del grup i s'apropa de ple a la sonoritat dels vuitanta amb sintetitzadors que bé encaixarien en una cançó de Van Halen i guitarres que no desentonarien en els àlbums dels vuitanta de Yes. En parlem amb tres quartes parts del grup: Litus Guilera (veus i baix), Joan Vallbona (guitarra elèctrica) i Joan Torné (bateria).

 
El disc respira una pàtina molt vuitantera. Ha estat una idea buscada?
Joan Torné (bateria): No crec que hagi estat una idea com a tal. Crec que ens hi hem trobat perquè els quatre tenim molt integrat aquest tipus de so per la música que escoltem. Aquest disc sona diferent del primer, ★★★★★, que mira a la música dels setanta. Per tant, entre els dos discos, és com si haguessin passat deu anys.

En el disc hi ha molts sintetitzadors. Us heu inspirat en algun so o sintetitzador en particular?
Litus Guilera (baix i veu): No teníem cap idea prefixada. Ha anat una mica en funció dels sons que li anaven venint al cap al Biel [Solsona (teclista)].
J.T: Crec que el nostre sinte més característic és un casio que apareix en el primer tema del disc i que ja vam utilitzar en el treball debut. No et sabria dir quin model és exacte, però és com una mena de casiotone típic d'aquella època. 

El treball té lletres força nostàlgiques. Diríeu que la nostàlgia i l'imaginari dels vuitanta són dues coses que van de la mà?
J.T: Sí, suposo que van units. Al final, cada època té el seu punt nostàlgic. No tant en el nostre cas particular, però sí, de manera més general, els vuitanta estan molt associats als romàntics. 


Les vostres cançons creen un imaginari concret, amb personatges ficticis inclosos, com el Stivi i el Niki. Dírieu que el disc és conceptual i té un arc narratiu definit?
J.T: El disc no està pensat perquè sigui conceptual ni tingui un arc narratiu, però és cert que quan l'escoltes, et convida a imaginar-te un món i un espai determinat des del principi. De forma inconscient, totes les cançons poden quedar embolcallades sota aquest paraigua. El Stivi és l'amic principal de Filipin i que ja apareixia en el seu primer disc i ara torna, mentre el Niki és el primer cop que apareix per a boicotejar-lo i ser el seu arxienemic.
J.V: Estan gelosos un de l'altre. 
L.G: Tots dos formen part de Filipin. A vegades escrivim cançons sobre ells, però no ho fem pensant perquè formin part d'un fil conductor ben definit.

El tema en què apareix en Niki tanca el disc, "Niki's blues", amb un canvi sonor abrupte respecte a la resta del treball, i amb un so molt més saturat i cacofònic. Per què vau decidir fer aquest gir en la producció?
J.T: És un tema que va fer en Litus i que al principi no teníem massa clar si incloure.
L.G: Bàsicament, la cançó consistia a fer el punki una estona des de casa meva. 
J.T: Quan estàvem a l'estudi amb el Pablo Schvarzman —el productor del disc—, vam pensar que era una cançó irrepetible a nivell de potència i violència. Per això, vam decidir gravar sobre la maqueta i, per això té una producció tan diferent.
L.G: Aquesta cançó s'assembla a "Patata amb col" del primer disc, perquè tenia una producció i també presentava un personatge, que en aquell cas era el Stivi. 


Per què el disc es titula 'Blues Paradise'?
L.G: És una conya nostra que fem servir als assajos i que ens ha perseguit durant tota la gravació de l'àlbum.
J.T: Més enllà de la música, 'blues' és un terme que utilitzem per a relacionar-nos entre nosaltres i per parlar de la nostra vida. Si un dia arribem petats a un assaig, diem que portem molt de blues a sobre, com a sinònim d'estar fet una merda. És un terme que l'hem fet servir molt i un dia qualsevol, a en Litus se li va ocórrer el terme Blues Paradise.

M'ha semblat curiós el títol de la cançó "R2 R6", que pot remetre tant al nom d'un robot com el R2-D2 de La Guerra de les Galàxies, o l'enllaç entre les dues línies de rodalies. Té a veure amb alguna de les dues coses?
J.V: Té més a veure amb la segona. Cap de nosaltres som molts fans de Star Wars. 
J.P: A Filipin tots som de llocs diferents, tot i que sempre diem que som de Sant Pere de Ribes perquè un grup és d'on assaja i nosaltres assagem allà. Però en Litus és d'Igualada i la R6 surt d'allà, mentre que la R2 és la que va des del Garraf cap a Barcelona passant per Vilanova i Sitges. I com que el tema va sobre una persona que està en un tren pensant ens va semblar bona idea dir-li així perquè són les línies que Filipin més fem servir. 

És el segon treball que ja publiqueu amb El Jardí Amagat, i el primer que ja no té el suport de Bankrobber. Quins són els avantatges i desavantatges de publicar amb un segell petit i independent?
L.G: El Jardí Amagat el porta el Pol Mitjans, que és molt amic nostre. Això fa que la feina sigui molt més maca i propera. Estar en un segell independent i petit fa que sigui molt més difícil arribar a llocs més grans i comercials, i en definitiva, tenir un cert punt d'exposició mediàtica. Però segurament tampoc ens interessa buscar-la.
J.T: Gràcies al Jardí Amagat vam poder complir un dels nostres somnis com a grup, que era treure el primer disc en vinil. Evidentment, publicar amb un segell petit té desavantatges, però ho compensa per tots els motius que comentàvem. Alhora, crec que tot i el buit o les pors que pot generar no estar en un segell amb una estructura petita, cal continuar i no deixar-ho. Si no, només quedarien els grans dinosaures, l'ecosistema musical seria més elitista i tot seria molt pitjor. Que aquestes petites iniciatives puguin continuar val molt la pena.


Feu un estil prou diferent de la majoria de tendències que predominen en la indústria catalana. Com us fa sentir això?
J.V: A ningú del mainstream se li acudiria posar-li a un disc Blues Paradise. És un títol antimainstream.
L.G: Fem el que ens ve de gust i ens surt i no ens plantegem canviar res del que fem per arribar a més seguidors. Som quatre amics que volem fer la música que ens agrada i si això pot arribar a més gent i que li agradi, doncs millor i increïble. El fet d'estar al Jardí Amagat també ens ajuda a no sentir cap pressió i a poder fer el que ens vingui de gust perquè això és el que sempre ens diu el Pol.
J.T: Sí, exacte, això ens permet tenir la llibertat de posar-li Blues Paradise al disc o de demanar-li a un col·lega que ens faci els dissenys...

Per acabar, teniu algun concert de presentació a la vista?
J.T: Sí, avui mateix el presentarem en directe a la sala Vol a partir de les 20:30 h.