A la Fira Mediterrània hi ha artistes catalans que es dirigeixen al públic en anglès per veure si es pot pescar algun programador 'internacional' i hi ha artistes italians que balbotegen castellà, ignorant que la gran majoria de l'audiència preferiria escoltar-los expressant-se en la seva llengua materna. I després hi ha les Tarta Relena, que canten en grec, en llatí, en català, en castellà, en judeocastellà, en italià i fins i tot en alguna llengua morta. I es queden tan amples.

Preguntes, premonicions... Caminem cap a un destí inevitable o hi podem influir? Què és pitjor, la incertesa d'ignorar el futur o la certesa de saber que només n'hi ha un de possible? Aquest és el món mític per on transiten darrerament Marta Torrella i Helena Ros, a l'escenari i també en una instal·lació artística que s'ha pogut visitar al CCCB, en el marc de la Biennal de Pensament, "Sirenes i robots". És una instal·lació impactant, perquè les Tarta Relena i Joan Llort fan que el cant de les sirenes de l'Odissea ens adverteixin que el Mediterrani ja bull com la cassola en forn i que, si no hi posem remei, ens n'anem tots a l'abisme.

Però tornem al Kursaal. A l'estrena d'És pregunta el passat dissabte 12 d'octubre, l'escenari eren tres grans columnes i un espai diàfan. Com un antic temple dedicat a algun oracle amagat en algun racó mediterrani. Van entrar les Tarta, amb vestits de tall hel·lènic, i enmig d'un impactant joc de llums van anar desplegant el seu repertori sobre preguntes i respostes, amb aquella capacitat tan seva de saber convertir el hieratisme en virtut magnètica. 
  Van arrencar amb amb la peça que obre el disc, la dolça "Amvrosías", que té alguna cosa esponjosa de new age. I van anar sonant "Mille risposte", en italià; la llatina "Beata viscera", i "Mano décima", sobre un tal Juan el Romano de vida perduda, que jugava a cartes i va morir ofegat sense remei.

La capacitat de Tarta Relena per construir i deconstruir artefactes fascinants va aparèixer especialment a "Tamarindo", cantada primer en directe en alguna llengua misteriosa, traduïda després amb l'ajut de la intel·ligència artificial, i finalment amb les dues artistes callades i acompanyant amb percussions les seves veus robòtiques i enregistrades. Però aquí no acaba la cosa. Va continuar amb el revers de "Tamarindo", "Odniramat", sorgida per accident quan les Tarta van reproduir la cançó a l'inrevés a l'estudi. A l'estil del "Tomorrow Never Knows" dels Beatles, que aviat farà seixanta anys.
 
Quan volen, les Tarta també són molt pop i saben abraçar elements ètnics amb gràcia i estil: "Si veriash a la rana" és tot un hit amb ressons del Llevant mediterrani. I d'altra banda, "La font", una de les peces més boniques i senzilles del nou repertori, ens recorda que el rovell de l'ou continuen sent dues veus que empasten de meravella. Dues veus que prenen formes sorprenents. A "Crit premonitori" són planes i obstinades, entretallades per respiracions i ofecs. Aquesta cançó, la darrera del disc, té una estructura circular d'intensitat creixent que aconsegueix extreure l'oient del temps, amb el seu missatge fràgil, terrible i inevitable. És difícil d'explicar. I fàcil de captivar-s'hi.

Entre les cançons del nou disc, l'espectacle va recuperar algunes peces del disc anterior: "El suïcidi i el cant", adaptació de poemes amorosos paixtuns, anònims i femenins (atenció, antic feminisme a l'Afganistan!), i "Las alamedas", sobre un poema de García Lorca, amb la qual van tancar l'espectacle. És bastant engrescadora la manera en què les Tarta Relena han anat escrivint el seu destí fins aquest instant.
 

ROGER MAS: CLÀSSICS D'AVUI I DE SEMPRE... I ENDAVANT LES ATXES!

El dia abans, la sala gran del Kursaal també va acollir el concert de presentació del segon volum conjunt del solsoní Roger Mas i la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. La vetllada va tenir l'aire de les grans estrenes, i també una mica d'aquelles grans gales de gran format perfectament estudiades per crear un caliu imponent, amb l'artista ben plantat al seu racó de món. Brel a l'Olympia, Elvis a Las Vegas, Frank Sinatra al Madison Square Garden, Roberto Carlos a Viña del Mar, Um Kulzum a la ràdio del Caire... i Roger Mas a Manresa. Grans veus amb grans orquestres arranjades per un mestre de confiança en un espai emblemàtic. Clàssics d'avui i de sempre.



L'arrencada de l'espectacle ja va situar el públic en aquesta onda, amb la Sant Jordi tocant la segona sardana que el mestre berguedà Xavier Guitó ha elaborat a partir de melodies del cantautor per, tot seguit, donar-li la benvinguda mentre sonaven pomposament els primers compassos de "La canzone dell'amore perduto", de Fabrizio de Andre. És una de les millors cançons europees de tots els temps. El cantautor genovès va partir per fer-la d'un concert de trompeta de Telemann, i ara, en la versió de Roger Mas, s'hi afegeixen noves capes, amb una tenora solista i trams d'apoteosi instrumental. 

Pel que fa a les revisions del material propi, el nou repertori inclou la peça on Roger Mas va trobar-se fa anys amb la tenora de Jordi Molina, "Si tu m'ho dius"; la cançó més emblemàtica dels seus primers anys artístics, "I la pluja es va assecar"; "Lo comte Arnau", la tèrbola llegenda narrada amb mots de Verdaguer i acompanyada en aquesta nova versió pel galop de les escombretes de Pinyu Martí. Les escombretes van sonar també a la darrera cançó, la intimista "Sota una fina capa de cendra", amb els músics abaixant revolucions i un Roger Mas més crooner que mai. I amb un somriure, l'artista va acomiadar-se amb una frase que ben bé podria ser lema de l'espectable: "Passi el que passi, endavant les atxes!".