La barcelonina Xenia Casado duu una àmplia trajectòria com a comunicadora musical i d'entreteniment a nombroses cadenes de ràdio i televisió, amb programes com l'APM?. Ara fa un any i mig, va decidir iniciar una carrera musical i, ara, amb la sortida del seu primer EP Rude (autoeditat, 2025), ha canviat de bàndol i ha deixat de ser l'entrevistadora per a ser l'entrevistada. Amb ella parlem d'aquest nou inici en la música, i del procés viscut en aquest primer disc.



Quan i per què comences a fer música?
Feia molt temps que ho pensava. Quan era petita, feia solfeig i cant coral al conservatori i també tocava el piano, però estudiar només clàssica em va acabar atabalant. I quan tenia 13 o 14 anys, com que també estava competint en bàsquet a un nivell molt alt, vaig haver de prioritzar i vaig deixar la música.

Per què t'atabalava la clàssica?
Jo entenia que calia fer clàssica per saber la teoria, però també volia fer coses de música urbana o altres músiques que m'interessessin. Recordo que al profe de piano sempre li demanava tocar el "Für Elise" de Beethoven, i sempre em feia fer altres coses. Al final, va arribar un punt en què vaig adonar-me que allà no estava aprenent les coses que jo volia aprendre. I per això vaig prioritzar el bàsquet.

Quan torna a aparèixer la música a la teva vida?
Quan arribo a l'adolescència, començo a cantar moltíssim i tot el meu cercle m'hi anima. Tot i que la meva família sempre m'ha donat suport amb qualsevol somni que he tingut, en aquell moment no ho vaig veure com una carrera a poder triar, perquè feia massa temps que havia deixat en pausa el piano i els estudis musicals. Em vaig fer creure que podia triar una carrera creativa, però no artística. Des de llavors, he somniat molt sovint en fer música i amb 27 anys, després d'haver fet grau i màster, haver marxat a Madrid per treballar i haver fet una carrera comunicativa preciosa, un dia la meva mare em va preguntar: "Xènia, no t'has plantejat mai cantar?". Recordo que li vaig respondre que no em podia creure que em fes aquella pregunta en aquell moment, quan m'havia sentit cantar tota la seva vida. A mi la comunicació sempre m'ha encantat, però l'enfocava cap a la comunicació musical perquè sempre notava que em faltava alguna cosa. 


La pregunta de la teva mare va ser el punt d'inflexió?
En part sí. Cada dia que passava em preguntava per què no estava fent música i al final, la psicòloga em va desbloquejar la meva por amb la música i vaig buscar productors i pensar com volia començar a fer música amb els estalvis que havia anat fent al llarg de tots els anys de carrera com a comunicadora. Als 21 anys, estava molt atabalada pels diners. Els meus pares són professors i si bé mai ens ha faltat res, jo no els podia demanar que em deixessin diners per a engegar un projecte musical, per exemple. Això va fer que em costés encara més assumir que podia fer una carrera artística.

Veure tants artistes i projectes de ben a prop com a comunicadora et va inspirar i et va fer veure que tu també podies ser música?
No, perquè no vaig veure ningú que estigués intentant començar una carrera de música amb la meva realitat, els meus timings i els diners que jo tenia. De fet, el que més vaig veure és força gent a qui no li estaven anant bé les coses. Per això, molta gent, fins i tot molt propera, em deia que no ho fes, perquè després d'haver aconseguit el que havia aconseguit en la comunicació, significava tornar a començar. Però jo no me'n volia anar a la tomba sense haver-ho intentat.

Després de tant de temps treballant com a comunicadora musical com et sents estant ara a l'altra banda i sent l'entrevistada?
M'agrada molt haver viscut aquest previ procés en moltes cadenes de ràdio, de tele o fins i tot, en revistes com, Enderrock mateix. Vaig tenir l'oportunitat de ser prescriptora musical abans de ser artista i compositora, i que tanta gent confiés en el meu criteri, em fa tenir esperança que ara altres prescriptors musicals puguin posar el seu ull en mi, sigui ara o més endavant.


Abans deies que el primer que vas fer en començar va ser buscar productors, com en Gala o FlexSaidi. Com els vas conèixer?
A través d'un artista, el Subliminal, a qui havia entrevistat a la ràdio. Quan vam acabar, em va dir que si volia fer música, ell podia contactar amb els seus productors perquè m'ajudessin. El primer cop, no li vaig dir que sí perquè volia pentinar el terreny i conèixer millor tot el món dels productors a Catalunya. Vaig trucar a un parell o tres de productors que estaven treballant amb artistes importants a qui havia entrevistat. Tots em van dir que no, perquè estaven molt ocupats i no tenien temps per a dedicar-lo a un projecte petit com el meu, cosa que vaig trobar completament normal i comprensible. Poc després, el Gala i el FlexSaidi em van trucar per tornar-me a proposar si volia fer música amb ells i van començar a treballar perquè vaig tenir clar que volia estar amb persones que desitgessin estar al meu costat i que tinguessin les mateixes ganes que jo amb el projecte. I amb el Lment, el tercer productor del disc, va passar una mica el mateix, ja que era amic d'una amiga meva i em va escriure després de veure que havia començat a fer música.

Les cançons de l'EP són aquelles cançons que vau fer en aquelles primeres trobades per a començar a fer música?
No, les primeres idees embrionàries de cançons que vam fer no sortiran mai a la llum perquè no estava gens preparada per a treure-les. Fer música és un procés. Ara m'he adonat que soc capaç de fer música i que quan tot just començava encara no tenia prou idea per a llençar-ho a la llum. Però estic contenta de la feina que vam fer llavors, perquè em va ajudar a entendre què volia fer i quina música volia escriure.

El primer disc és el més especial, no només perquè és el primer, sinó perquè has tingut el temps i la calma de fer-lo sense cap mena de pressa. Com has viscut tot el procés de creació del disc?
Aquesta etapa m'ha agradat molt. La primera vegada que em vaig posar davant d'un micro i vaig aconseguir cantar quatre notes sobre una base, em vaig posar a plorar. De fet, encara ho recordo i se'm posen els ulls negats. Va ser quan vaig fer "Catalaneta bichigyal", que em vaig passar des de les set de la tarda fins a les 5 de la matinada escoltant-la en bucle perquè no em creia que havia pogut fer música. I eren tan sols 35 segons, però quan vaig arribar a casa i me la vaig posar, em vaig passar 15 minuts plorant. Durant molt temps havia pensat que no podia fer música, i veure que sí que podia em va fer molt feliç.


Precisament, "Enxulat" és un missatge cap a tu mateixa per autoconvèncer-te que pots fer-ho?
"Enxulat" és com una manera de donar les gràcies a la gent que ha cregut en mi des de fa tant de temps. Des de la meva mare, que sempre m'ha donat suport, o el meu pare portant-me al conservatori, fins als meus amics de batxillerat, que m'animaven a cantar. Sobretot és una cançó d'agraïment cap a la gent que està al meu costat i m'estima i també d'allunyar-me de la gent que no em tracta bé. Amb això no vull dir que tingui molt de hate, però sí que hi ha gent amb qui he compartit gremi que ara em veu obrint-me en nous horitzons i em miren una mica estrany.


En els darrers 5 anys, han sorgit diverses propostes joves que normalitzen cantar sobre amor i sexe sàfic. Com veus aquesta eclosió?
Ara mateix, la generació que creix ho fa sense haver de sortir d'un armari. És molt violent haver de posar una persona davant la seva família, amics i entorn i haver de dir què és el que t'agrada quant a orientació sexual. Jo vaig haver-ho de fer i no perquè els meus pares m'obliguessin, sinó per tota la societat. La meva generació va créixer sota el mantra que tots som heterosexuals fins que diguis el contrari. Jo vaig créixer amb un altre punt de vista que l'actual i fins que no va arribar la Mushka i em va deixar clar no havia de patir i que es podia fer música per a ties i que no passaria res, no em vaig atrevir a fer cançons.

Per tant, en el teu cas no vas tenir problemes amb la família?
Els meus pares van ser els primers a dir-me que sempre estarien contents que tingués una parella, fos quin fos el seu gènere, mentre em cuidés i em fes feliç. Però, en canvi, la meva iaia no ho sap. De fet, fins a la sortida del disc no sabia ni que cantava, perquè tinc por sobre com s'ho prendrà. El nostre col·lectiu ha estat oprimit, i ara ho està menys gràcies a referents que han tingut el poder, la força i les xarxes per a poder gaudir de qui són. Abans, jo no podia ser qui soc perquè no m'atrevia a fer-ho. Si hagués cantat a un home, hauria mentit, i l'últim que vull fer és mentir. Si fas art, l'has de fer des del cor. I si el teu cor diu una cosa, no pots contradir-lo i fer-ho d'una altra manera. Per això no tenia sentit que cantés a un home i li digués que guapo que era.


El disc l'has publicat de forma autoeditada. Ha estat volgut?
Van venir algunes discogràfiques a fer-me propostes, però vull ser real amb mi mateixa. Volia que tothom veiés com treballo i què puc oferir com a cantant a Catalunya. Si hagués signat amb una discogràfica, ara seria l'última de les seves prioritats i em va semblar molt més adequat pel meu aprenentatge començar sola. Tot i això, en un futur llunyà no descarto poder signar per un segell. Simplement, volia treballar lliurement, per ara. La música la sento com si fos l'amor de la meva vida. Quan vaig començar a fer música no vaig poder enamorar-me ni sentir res per absolutament ningú perquè el meu cor estava totalment bolcat amb aquest nou amor que era la música.

Per acabar, en què estàs treballant de forma paral·lela a la música com a comunicadora?
Aquest últim any he estat portant les xarxes socials del programa musical de TV3 Zenit, que volia involucrar quatre generacions: els boomers, la generació X, els mil·lènnials i la generació Z. I, per altra banda, també continuo fent reportatges a l'APM?, també a TV3. A mi m'agrada molt la comunicació i no vull deixar-la, però ara és moment de focalitzar-me en la carrera musical.