QUINA BANDA T'ENDURIES A UNA ILLA DESERTA?

Quina banda t’enduries a una illa deserta? Aquesta pregunta es formulava de manera clau a Green Room, un vibrant thriller d’acció que va rodar el director nord-americà Jeremy Saulnier l’any 2015. Des de la seva butaca, segur que cada espectador responia projectant de manera immediata el nom de la banda que s’enduria a qualsevol racó de món sense vacil·lar; el grup que d’alguna manera havia agafat avantatge als altres en una cursa desigual entre favorits, i que ara ocupava el primer lloc en el personalíssim àlbum de records que tots portem sempre a sobre.

Quina banda us enduríeu vosaltres a una illa deserta? La mateixa qüestió es va llançar a l’aire fa unes setmanes, a la clàssica i irrenunciable taula d’amics on sembla que tots els rellotges es posin d’acord per aturar l’univers durant unes hores. En realitat, la flama que va iniciar la conversa va ser una anècdota real que va viure una amiga, autèntica fan del film, amb un company que debutava en el seu primer dia de feina. Amb ganes de brindar un primer apropament càlid i original al nouvingut a l’oficina, va decidir disparar amb gràcia la citada pregunta. La resposta del receptor, concisa i, sobretot, inesperada, va provocar una allau de riures: Spotify. Podria ser un gag ocurrent en un hipotètic remake del recomanable títol de Saulnier, però em consta que l’espontània entrevistadora, presa d’una curiositat infinita, va anar insistint amb una elegant i maquillada tossuderia. Ara, l’objectiu consistia a esbrinar quina banda podia fer dringar l’ànima del seu misteriós interrogat. Espòiler: no ho va aconseguir. 

En qualsevol cas, l’episodi va portar a evocar en veu alta i entre col·legues pàgines privades del diari de cadascú, on alguna formació en concret havia contribuït —i encara ho fa— amb el seu cançoner a ajudar-nos a acceptar els enigmes sobtats i els girs inesperats que ens assalten cada dia. També les estones de bondat màxima i d’autèntica celebració: els ‘moments al sol’ que cantaven Clem Snide a la seva contagiosa “Moment in the Sun”.



Es tracta, a la fi, d’un pacte invisible que fem amb un artista per adjudicar-li sense avisar l’honor de ser el nostre company de viatge al llarg de la vida. O si més no, dels capítols més tronats, sensibles, íntims i divertits. Un itinerari que dibuixa un mapa imprevisible i aventurer, en què mai no saps quan tornaràs a pronunciar aquell nom que funciona com un ‘abracadabra’. El mateix que portaves, potser, estampat en una samarreta o que vas recomanar enfebrat d’amor en la nit més gloriosa. Sí, el que vas desxifrar al cartell de la sala de concerts i vas guaitar com refulgia en una portada a la prestatgeria de la botiga de discos. Una combinació de lletres, a vegades acolorides, repuntades per una tipografia, que impulsa una finestra oberta per on ens enfilem tants cops. Tremolós i fascinant paisatge que invoquem durant les hores més baixes i, per ascendent contrast, també durant les més brillants. Bengala, espelma, llar de foc, brasa...

I si fa anys que confiem que cada cançó que ens mira als ulls és l’inici d’un encanteri, que cada disc que ens captiva suma una mica més de màgia... Llavors, si és així, val la pena seguir recordant-se del mag i cridar el seu nom. Quina banda t’enduries a una illa deserta?