La fugaç trajectòria de Júlia Isern ‘Lia Kali’ és com l’enlairament d’un avió: en poc temps ja era molt amunt i ha pogut sentir la pressió al cap i les orelles. Des de les altures de la popularitat, ha escrit el segon àlbum, Kaelis (Propaganda pel Fet!, 2025), sempre amb un ull posat al barri de la Teixonera de Barcelona, on va créixer en trobades de reggae, batalles de galls i escoltant flamenc a la carnissera de davant de casa. El disc inclou la seva primera cançó en català (”Júlia”) i col·laboracions amb els nord-americans Eladio Carrión i Symba, reflex de l’extensa llista d’aliances que ha teixit amb projectes d’abast internacional i que l’han portat a actuar a una seixantena de ciutats del món o a exhaurir les entrades per a dues nits consecutives al Razzmatazz de Barcelona.



Has estrenat un segon àlbum amb les entrades exhaurides als dos concerts de presentació a la sala Razzmatazz el 22 i 23 de maig. Sents vertigen amb la teva carrera musical?
Tinc una barreja d’emocions. Hi ha una part de por per haver de complir amb les expectatives, però també una altra part de tranquil·litat, perquè és el que sé fer i m’agrada. Estem preparant els directes amb molt d’agraïment i molt d’amor, i això també em tranquil·litza, perquè sento ganes, emoció i agraïment al públic.

Vas publicar el primer disc fa dos anys, 'Contra todo pronóstico' (Propaganda pel Fet!, 2023), i des de llavors has guanyat moltíssima popularitat. Ha canviat la teva concepció de la música?
Més que la concepció, ha canviat la manera de viure la música. El que em permet omplir la nevera és el que abans feia per passió, sense haver de passar comptes a ningú i només per estimació, i això em genera pressió, angoixa i un sentiment de responsabilitat que no tenia. Potser se m’ha enfosquit la concepció de la música, però m’agrada molt el que faig.



La teva concepció de la música s’enfosqueix per la popularitat o per les exigències de la indústria musical?
No em puc queixar, perquè he entrat a la roda perquè volia. La meva gent, quan em veu saturada, em diu que puc parar si ho necessito, però soc jo qui decideix seguir i fer coses. Sento que les exigències de la indústria i el públic fan que tingui poc temps per a mi i per als meus, però l’ambició fa que sigui jo mateixa qui es carrega de feina i la que s’acaba enfosquint. Moltes vegades se’m fa pesat mantenir-me sempre al peu del canó i demostrar que estic pendent de tot.

A la primera cançó, “Kaelis”, dius que no saps si podràs saciar el teu públic. Tens la sensació de no saber si fas prou?
Totalment! He patit una síndrome de la impostora molt gran, igual com els passa a molts altres artistes. Abans, quan feia música sense esperar res a canvi sabia que no s’aturava res. Ara, en canvi, em pregunto sempre com anirà cada disc i cada concert. Sento molt de vertigen i em poso molt en dubte pensant quin hauria de ser el següent pas... En alguns moments m’agradaria tornar enrere.

Si tirem enrere, trobem la música i la cultura que vas mamar de petita. El teu pare és bateria i la teva mare és escriptora. Quines músiques senties a casa?
Cap dels dos es dedica professionalment a la música i la literatura, són aficions que sempre han fet com a entreteniment. A casa se sentia The Police, Bob Marley, Rufus Wainwright, Kings of Leon, Amy Winehouse, Bebe, Slipknot... Són referents i mares a les quals encara vaig a buscar la inspiració.
 

EL FLAMENC DE LA MARI

Ets del barri de la Teixonera de Barcelona. Quina música et va atreure del lloc on vas créixer de petita?
Al meu barri hi havia la Mari, que era la carnissera del veïnat i cantava un flamenc increïble. Recordo que tenia la seva botiga just al davant de casa nostra, on vivia amb els meus pares. A la Teixonera també hi havia una comunitat llatina molt gran, de manera que tot el dia hi sonava batxata, reggaeton i una mica de tot. Però, per sobre de tot, el que més em va impactar va ser el plaer de sentir cantar flamenc cada nit davant de casa.

En quin moment vas pensar que et podries dedicar a la música de manera professional?
Una cosa són les visualitzacions de YouTube, i l’altra quan em vaig trobar davant el públic cantant a l’uníson les meves cançons. El moment en què vaig ser conscient que estava passant alguna cosa forta va ser després de treure el primer disc, Contra todo pronóstico, quan vaig actuar a l’Apolo, a Barcelona, amb 1.500 persones. Vaig veure tota aquella gentada cantant tan fort que ni se’m sentia. Després vaig tenir la magnífica idea de baixar i posar-me a parlar amb la gent durant gairebé dues hores. Allà vaig arribar a dubtar de si seguir o engegar-ho tot a la merda i quedar-me cantant al carrer, la veritat. Però si la música té alguna cosa és que t’enganxa.

T’has sentit massa exposada alguna vegada? Al disc anterior, a la primera cançó, “UCA”, expliques la teva experiència amb la salut mental, concretament la Unitat Crisis Adolescents (UCA).
Sí, perquè vaig considerar que feia falta. Gràcies a cançons com “UCA” es va fer un grup de víctimes de les unitats de salut mental. La música serveix per aconseguir objectius solidaris, i als artistes ens toca posar el nostre granet de sorra.


Després de tot aquest creixement i popularitat, com vas encarar el segon àlbum, 'Kaelis'?
El vaig encarar com una obligació, perquè no tenia ganes de gravar un nou disc. Portava un any de gira, que va ser molt dura. Em va costar molt acceptar que el món havia canviat tant per a mi. El meu entorn i les meves responsabilitats s’havien transformat. En aquell punt, el que tenia eren ganes de desaparèixer del món, anar-me’n a una casa amb cinc cabres i engegar-ho tot a prendre pel sac. Però també sentia que havia de donar continuïtat al que havia aconseguit, tot i que al principi vaig tenir un bloqueig enorme. Vaig estar molts mesos que, si em sortia alguna cançó, em semblava una merda. Tot i això, han quedat molts dels temes que en aquell moment sentia que no valien, perquè quan he estat millor m’he adonat que estaven bé. He començat a gaudir del disc cap al final de la creació.

El títol del disc, 'Kaelis', vol dir ‘bon canvi’ en japonès. El vas batejar d’aquesta manera arran del teu canvi de mentalitat?
No el vaig triar per això, però és un títol que m’agrada, perquè encaixa moltíssim amb el concepte de les cançons. La paraula caelis també vol dir ‘cels’ en llatí i és la meva manera d’explicar els tres cels pels quals he viatjat els darrers temps. És un àlbum conceptual, que ha representat tot un repte. La idea inicial era que només hi hagués un viatge amb avió per un sol cel, però de cop em vaig adonar que tenia ganes de parlar d’uns altres dos cels. Sentia que els havia de diferenciar i separar per petits capítols dins el mateix disc, a través dels àudios que enviava a la meva mare.

 

HISTÒRIA CERTA DELS TRES CELS

Quins són aquests tres cels?
El primer cel és quan ets en una voràgine, un moment en què pots prendre decisions, per exemple, a l’hora de prioritzar-te i deixar anar altres persones. El primer cel és el moment de començar un viatge. A la part central del disc apareix el segon cel. Parlo dels instants en què sento papallones i m’enamoro perdudament. Soc capaç de tot, ja sigui amb una parella o amb la música. Però, de cop, veig a l’altre i m’adono que també és humà i em cau el cel a sobre, que és la relació que he tingut amb l’èxit. I, al final, en el que és el tercer cel, decideixo fer el que em dona la gana i gaudir del viatge sense pensar si caic, per això en aquesta part hi ha tant una sardana com un rap o una referència a Mozart. Tots aquests cels m’acaben portant a la llibertat i a la pau amb mi mateixa, per dir “això és el que soc”.


La metàfora de l’avió recorda la cançó “René” de Residente, quan canta ‘tengo miedo que se caiga el avión’.
Hi ha cert paral·lelisme, però el més curiós és que jo tenia literalment por de volar [Riu]. Fins i tot vaig anul·lar un vol que anava de Barcelona a Berlín perquè tenia molta por. Vam haver d’anar-hi amb cotxe i vam arribar cinc minuts abans del concert. Allà vaig veure que havia de trobar la manera de solucionar-ho si volia continuar amb la meva carrera.

Al disc, les turbulències del viatge (“Renacer”, “Volando a tu ventana”) sovint tenen a veure amb l’amor. Com el vius?
Ara mateix estic amb una parella meravellosa, però soc una persona molt intensa. Quan tinc alguna carència, sempre acabo buscant un amor boig que em dona una espurna, i intento esprémer-lo del tot, però això mai no comporta tenir relacions sanes. L’amor ha representat enormes turbulències en la meva vida, i per això a les cançons m’he centrat en tot el que he anat vivint.


A “Júlia” –la primera cançó amb barres en català i amb una base de sardana– parles de l’amor a la família. Quina és la relació?
És sobretot una cançó nostàlgica. “Júlia” és el meu nom real, vinculat a la meva terra. Des que em dedico a la música m’he passat la meitat del temps viatjant, fora de casa i lluny dels meus pares, la meva parella, els meus avis i tot el que em mantenia a la superfície. Vaig escriure aquesta lletra en català perquè em vaig adonar que no vull marxar mai de Catalunya.

En aquesta cançó hi sona la sardana “La Santa Espina”. Per què vas fusionar música llatina i la sonoritat de la cobla?
Em va fer gràcia buscar aquesta referència, tot i que no tinc cap gran vincle amb les sardanes ni amb la música tradicional catalana. No he estat mai de cap colla ni he ballat sardanes, ni tampoc a casa escoltàvem sardanes, però les he sentit a les festes majors. Quan soc fora i és festa major no hi ha sardanes ni castellers... i em sento nostàlgica. Tot i que no hi he tingut una relació molt propera, la música de cobla fa olor de Barcelona i de Catalunya. A més, va ser graciós perquè aquesta cançó la vaig gravar a Los Angeles... Hauries d’haver vist el productor quan li vaig posar “La Santa Espina”... [Riu] Va ser brutal! Va treure la percussió com va poder; la producció està feta entre un granadí i un estatunidenc, m’encanta.


A part dels productors Toni Anzis i Larrance Dopson, que forma part de l’ensemble nord-americà 1500 or Nothin’, també hi has inclòs dues col·laboracions, una de les quals és amb el raper d’ascendència porto-riquenya Eladio Carrión. Com va sorgir?
Em va trucar per fer una actuació al programa Tiny Desk, de la National Public Radio, per a la cançó “Me muero”, i li vaig dir que m’encantaria fer alguna tornada amb ell. És un tio increïble com a persona i també com a compositor, escrivint lletres i inventant melodies. D’aquí va sortir la cançó “Chulx”.


I amb el raper californià Symba, que col·labora a “Goddamn!”, com va anar?
Quan era a Los Angeles el productor em va fer escoltar Symba, i com a resultat li vaig proposar que vingués a gravar. Simplement va sorgir. Jo havia fet una part del tema, li vaig explicar de què anava la cançó i va acabar fent una de les millors lletres del disc. És una col·laboració increïble, amb un missatge tremendament dur.

Què hem d’esperar de la teva nova etapa?
Simplement vull seguir passant-m’ho bé. Soc la Júlia i vull continuar fent cançons que em segueixin representant, perquè aquest és el motiu pel qual la gent connecta i es fa seva la música que escolta. No tinc la pretensió d’explicar res més que el que necessito escriure a cada moment.