El rocker tarragoní José Galdrán fa més d’un lustre que escriu cançons sota el nom d’El Lleig. Ara presenta Fins que no em quedi veu (Rambla Discos, 2025), un nou disc que parla de la pèrdua, del pas del temps i de la urgència de cantar allò que no es pot callar. El nou treball arriba després d'El fum que tant molesta (autoeditat, 2022) i Trossos (autoeditat, 2020), amb una sonoritat més acústica i introspectiva, però amb la mateixa contundència lírica de sempre.



Què diferencia aquest disc dels anteriors?
Hi ha dues diferències principals. La primera és el meu moment personal. Les meves vivències són el combustible que mou les meves cançons, com suposo que li passa a qualsevol creador. Això fa que, d’alguna manera, hagi aprofundit en el pas del temps com a tema central, i també en la reflexió sobre allò que m’indigna o em preocupa. Per altra banda, hi ha el tema tècnic: continuo en un viatge d’investigació sobre com componc les meves cançons, com les produeixo i com les presento.

A nivell de so, has incorporat nous elements? 
No són elements nous, però sí que hi ha un canvi en la importància dels elements amb què treballo. En els meus treballs anteriors, sovint començava amb la guitarra elèctrica i, a partir d’aquí, anava construint la instrumentació que em demanava la cançó. En aquest disc, totes les cançons han partit de la guitarra acústica, per després anar evolucionant des de posicions més properes al folk fins a arribar a la presentació final.

En aquest disc no hi ha col·laboracions. Per què?
No, en aquest tercer disc no n'hi ha. Vinc de molts anys d’experiències musicals en grup i, quan estàs en un grup, totes les decisions s’han de negociar. No volia passar per això en aquest projecte. Volia ser responsable de totes les decisions. Serà en directe quan apareguin altres músics per enriquir les cançons, com ja he fet abans.


'Fins que no em quedi veu' és un títol intens. Què representa per a tu quedar-te sense veu, i com es reflecteix en el so del disc?
És una metàfora. No es tracta tant de la veu física com de la veu intel·lectual. Mentre tingui coses a dir, ho continuaré fent. No sé en quin format, però em continuaré expressant. Si arriba el dia en què cregui que no tinc res a dir… doncs, no ho sé. Sempre he buscat que la meva veu tingui un punt d’agressivitat, de ràbia i d’indignació. En aquest disc, ho faig servir per expressar la insistència, la constància i, fins i tot, la meva tossuderia.

Tot i que avui el rock ja no és al capdavant de les llistes d'escolta, tu continues apostant-hi. Què té aquest gènere que et continua atrapant?
És la música amb què vaig créixer i formar, en un sentit ampli de la paraula “rock”: des de Mike Oldfield fins a Pearl Jam o Metallica, passant per Bruce Springsteen. De tota manera, crec que el rock està ara al lloc que més li escau: el rock no va néixer com un fenomen de masses. És alternatiu, rebel i contestatari per definició. En els moments en què el rock ha dominat l’escena musical, el missatge ha patit. No entenc el rock sense un missatge fort; m’és igual si parlem de Lynyrd Skynyrd o de Måneskin, o de si estem d’acord amb el missatge o no. El rock és missatge i actitud.


Què vindrà després de "quedar-te sense veu"?
La residència d’avis? [RIU] No ho sé. No crec que deixi de fer música mai. Encara tinc gravacions meves de quan tenia 15 anys, i, des d’aleshores, no he parat de fer música, teatre, ràdio... el que fos. Continuar és la millor manera de resistir, i ja tinc coses rondant-me pel cap per continuar.