Enric Hernàez va debutar el 1972 amb Miki Espuma, amb qui va formar el duet Somni, però no és fins al 1980 que va publicar el seu primer disc en solitari, un senzill amb dues cançons produïdes per Antoni Parera Fons: “Carme” i “T’he sorprès a mitja veu”. Emmarcat inicialment en la Nova Cançó, va evolucionar cap a altres estils com ara rock, el pop, el jazz i la bossa nova. Un viatge iniciàtic a Brasil va resultar definitiu per a la composició de les seves cançons. Com a resultat, l’any 1984 va publicar el primer LP, Una foguera de Sant Joan en ple gener (Blau), i un any més tard, el segon, La tardor a Pekín (Blau). Aquests dos treballs van servir per presentar un cantautor diferent, seduït per la música del Brasil, capaç de fer cançons com “Una foguera de Sant Joan en ple gener”, “Carta” o l'esplèndida musicació d'“Ombra d'Anna”, de Josep Palau i Fabre. Amb aquests èxits semblava haver trobat un discurs i una manera de fer original i pròpia. Però a partir d'aquest moment, Hernàez va entrar en un període de vacil·lacions —amb 7 P.M. (Fonomusic, 1986) i l’àlbum en castellà Gente (Fonomusic, 1987)— del qual no va sortir fins a la publicació d’Arigató (Audiovisuals de Sarrià, 1988). Amb aquest disc va tancar la primera etapa de la seva carrera musical.
Després de tres àlbums més —L’últim segon d’un gran somni (Audiovisuals de Sarrià, 1990), Llunes del Passeig de Gràcia (Audiovisuals de Sarrià, 1993) i Enric Hernàez i el Lotus Blau (Columna Música, 1997)— va centrar el seu interès en l'obra de diferents poetes. El resultat és el seu segon disc en llengua castellana, ¡Oh, poetas salvajes! (2000), sobre poemes de diversos autors, i No t'oblido ni quan l'aspra nit s'obre (2008), basat principalment en l'obra de David Castillo. En aquest treball també adapta “Most of the Time” de Bob Dylan com “Gran part del temps”.
30 anys després de l’edició del seu primer disc, Hernàez va fer una mirada antològica amb 360 llunes (Discmedi, 2010), un directe enregistrat al festival BarnaSants que inclou una versió del tema de Pau Riba “L’home estàtic” amb Gerard Quintana i Luigi Cabanach. Després de Cançó per a Helena (Picap, 2014) —dedicat a la seva filla— i Prop la via del tren (Picap, 2017), torna a gravar un concert al BarnaSants a Himnes (Picap, 2019), juntament amb Anna Ferrer, Mercè Serramelera, VerdCel i Joan Isaac, on també inclou adaptacions d’altres autors com Pi de la Serra, entre d’altres. El seu darrer àlbum és 10 cançons (Sota la Palmera, 2022), enregistrat amb els músics uruguaians Mario Maeso i Álvaro Pérez.
Enric Hernàez, en una imatge d'arxiu Foto: Juan Miguel Morales












.gif)

.png)

