Caracteritzat per l’ús d’una lírica canallesca i hereva de cantautors com Georges Brassens, Sabina va aconseguir guanyar-se una bona “mala reputació” amb àlbums i cançons que van immortalitzar els baixos fons madrilenys d’inici de la dècada dels vuitanta. Anys de males companyies, amb còmplices com Javier Krahe i Alberto Pérez, amb els quals va compartir escenaris a locals amb llarga història com La Mandrágora. En anys posteriors, i gràcies a l’ajut de músics com Pancho Varona, que el van impregnar d’estètiques més roqueres, el cantautor va firmar els seus treballs més interessants com Juez y parte (BMG-Ariola, 1985) i el melancòlic El hombre del traje gris (BMG-Ariola, 1988). L’èxit comercial va acabar abaratint la seva proposta, farcida en els darrers temps de rimes fàcils i melodies aptes per a la radiofórmula, a la qual es va apropar amb la ranxera “Y nos dieron las diez" i el mig temps “Por el bulevar de los sueños rotos”. Enmig, però, l’immens 19 días y 500 noches (BMG-Ariola, 1999) va marcar el cim artístic del músic, que a més va aconseguir connectar amb l’audiència llatinoamericana gràcies, entre d’altres, a la intel·ligent producció d’Alejo Stivel. Però va ser un miratge. Durant més de dues dècades, a Sabina li ha costat trobar una nova veu, en una carrera sovint massa connotada per la caricatura a què ha sotmès el seu propi personatge.

Joaquín Sabina al Palau Sant Jordi (02.10.2025). Foto: Marc Font / ACN
Plantejat com un recorregut antològic, el concert va començar amb el videoclip dirigit per Fernando León de Aranoa i farcit de cameos “El último vals”, un últim tema amb el qual el cantautor ha volgut cantar el seu comiat. Després de la inicial “Lágrimas de mármol”, Sabina va rememorar el seu primer contacte amb Catalunya: “Me n’he recordat molt de la Nova Cançó, de com aprenia amb la guitarra ‘L’home del carrer’ de Pi de la Serra, ‘Homenatge a Teresa’ d’Ovidi Montllor o les meravelloses ‘Paraules d’amor’ del Noi del Poble Sec”. Una connexió que va evidenciar en el costumisme de “Calle Melancolía”, una de les primeres cançons compostes pel d'Úbeda, que va voler dedicar a Joan Manuel Serrat. El ‘Nano’, aclamat pel públic, no va tenir més remei que aixecar-se de la cadira en senyal d’agraïment.
Vestit amb americana i bombí, el cantautor va cantar durant tot el concert assegut dalt d’un tamboret alt. Amb una veu notablement castigada, a mitja actuació va abandonar l’escenari per donar l’alternativa a la corista Mara Barros —que va cantar la ranxera “Camas vacías”— i al guitarrista Jaime Asúa, que va atacar amb més convicció que fortuna el rock’n’roll “Pacto entre caballeros”. Rodejat per uns músics amb poca pista per sortir-se del guió establert, la nit va transcórrer enmig de cançons emotives com l’acústica ”Peces de ciudad” i “Una canción para la Magdalena”, després de la qual Sabina es va mostrar visiblement emocionat. L’homenatge a Chavela Vargas, “Por el bulevar de los sueños rotos” va obrir la recta final del concert, que va acabar, entre d’altres, amb la copla de Quintero, León i Quiroga “Y sin embargo te quiero” —cantada per Barros—, “Noches de boda” i “Y nos dieron las diez”.

Joaquín Sabina al Palau Sant Jordi (02.10.2025). Foto: Marc Font / ACN
“La canción más hermosa del mundo” —amb el teclista Antonio García de Diego a la veu— va iniciar uns bisos que, com passa des de fa dècades, van acabar amb “Princesa”, un tema sobre la trista història d’una noia enganxada a l’heroïna.
El concert va començar quinze minuts tard pels problemes de trànsit causats per les manifestacions pel segrest de la flotilla d'ajuda humanitària per Gaza. Però això no va ser suficient perquè Joaquín Sabina decidís alçar la veu per reivindicar alguna cosa més que la nostàlgia. A “Noches de boda” canta: ‘Que el fin del mundo te pille bailando’, desig que ha volgut seguir al peu de la lletra. Caldrà que siguin noves veus les que cantin a les velles causes.














.gif)


