Després de publicar un parell d'EPs i un àlbum, Lo que pensé que era el amor (Primavera Labels, 2023), Julia Amor presenta Algo para regresar (Primavera labels, 2025). En aquest disc, que es mou entre el dream i el synth pop, l’andorrana ens obre la porta al seu món interior i ens descobreix com és ella realment. 



Avui publiques el teu segon disc, ‘Algo para regresar’. Quina història volies explicar?
Sento que és com una continuació de Lo que pensé que era el amor. En aquell primer treball parlava de com em relacionava jo amb els altres i amb l’amor, i a Algo para regresar parlo del pas següent, quan ja he reordenat tot això i m’enfronto al meu propi camí, a la soledat, perquè m’he prioritzat a mi mateixa. Justament en un dels temes, a “Armadura”, parlo de com m’he posat aquesta cuirassa durant anys i s’ha acabat convertint en una càrrega per mi. Com a anècdota, just després d’acabar d’escriure el disc, quan estàvem en mig del procés d’edició, em van diagnosticar autisme, i és curiós, perquè investigant sobre l’autisme i revisant les meves cançons he entès millor com era jo. Tot encaixava, la meva forma de relacionar-me amb la gent i les coses que havia fet. Saber que tinc autisme, al final, m’ha ajudat a mirar-me més amablement.

Com dius, en el disc descobreixes i explores les teves emocions, però com les connectes totes elles sota un mateix paraigües, que és ‘Algo para regresar’?
Sempre m'ha interessat molt i li he donat moltes voltes a com em sentia jo, a què volia dir, i a buscar el que hi havia dins meu. Aquest àlbum fa molt de temps que el tinc fet, i en vaig treure les que jo veia que no parlaven tan clarament del meu propi camí, les que parlaven de sentiments que havia deixat enrere, o que giraven al voltant de vivències d’altres persones i no meves. Perquè abans em passava molt que vivia les coses a partir de com se sentien els altres i, canviar això i trobar com jo volia ser, és el que m’ha portat a Algo para regresar. Per tant, aquestes altres cançons no tenien sentit en el disc, així que les vaig publicar en un EP a part, Recuerdos y promesas (Primavera Labels, 2025).


El disc l’obres amb “Hielo afilado”, que mostra la teva habilitat de transmetre imatges a través de les teves lletres. T’agrada aquesta manera d’escriure?
Quan ho veia amb altres artistes m’agradava molt, i ho he estat treballant per fer-ho jo així, perquè abans no em sortia tan natural. Volia entrenar-ho perquè trobo que també li suma molt a la cançó. M’agrada que, quan estic escoltant una cançó, aquesta em transporti a un altre lloc. Justament a “Hielo afilado” parlo de casa meva, a Andorra. Vaig marxar quan tenia 16 anys per estudiar a Barcelona, i mentre feia aquest disc vaig fer una mirada enrere i em vaig adonar que la meva etapa allà ja no tornaria. Perquè per molt que jo ara hi vagi, visiti els meus pares, el meu germà, casa meva… Ja no és el mateix lloc. Ha canviat i ja no hi estic familiaritzada. I aquest lloc que descric és casa meva, la casa del record que jo tinc d’abans de marxar.

En aquest disc trobem la teva primera cançó en català, "Quan et miro", que no és un tema teu, sinó una col·laboració una persona molt propera a tu, Cavinet. Per què esculls aquesta? 
Fa molt de temps que escric en català, però no m'acabo de sentir còmoda amb el resultat. Per una banda, perquè jo escolto molta música en castellà i trobo que és molt diferent escriure en català que en castellà. Però per l’altra, també tinc una mica d’inseguretat amb el meu accent, em sento estranya quan m’escolto cantar, perquè els referents en català que jo tenia creixent no tenien el meu accent. Llavors, un dia vaig recordar aquesta cançó de Cavinet que m’encantava. Ens vam conèixer amb aquest tema, abans i tot que em fes els videoclips de Julia Amor, i em sembla que té una lletra molt especial. Llavors li vaig proposar de fer-la junts i llançar-me a la piscina amb ell, sense por. Se’m va fer més fàcil fer el primer pas així en lloc de sola. Ara ja he escoltat la meva veu en català i no és diferent de com sona en castellà. 


A “Algo para pasar los días” parles d’una cosa que hi havia abans i que ara ja no hi és. Què és això que et fa pensar en el passat?
Un patiment que he tingut molt és que s’acabin les coses. Viure algun moment molt bonic, però ja pensant que s’acabarà i angoixar-me per això. Durant el procés de creació del disc he après que no es pot viure des d’aquesta angoixa, perquè, per molt que t’anticipis, sempre hi haurà alguna cosa que se t’escaparà i l’hauràs d’acabar patint igual. Així que amb aquesta cançó busco deixar anar el passat.  

En molts temes et refereixes a aquest “algo”, que també apareix al títol del disc. A què es deu?
La veritat és que no és intencionat, em sortia sol quan componia, sense pensar-ho. Però després, també veient-ho des de fora, m'agradava això de què no se sàpiga ben bé a què em refereixo amb aquest “algo”, perquè així cadascú s’ho pot fer seu i sentir les cançons de més a prop amb els seus propis problemes i complicacions. Així com amb el títol, Algo para regresar, no deixa clar des d’on tornes o cap on vas, perquè cadascú pot tenir un lloc diferent en ment.

A “Esperar a que pase” parles d’esperar un dolor que ha de venir, però que defuges. A vegades sents que necessites allunyar-te dels sentiments?
He pensat molt sempre que, quan alguna cosa m’estava fent mal, havia d’afrontar-ho i deixar-ho de sentir, perquè si fugia, allò que tenia dins se’m quedava acumulat i no ho estava integrant. Però alhora crec que és important trobar un punt mig, i saber que a vegades ens estem endinsant en un cercle viciós sense deixar anar, i que cal fer un pas enrere i marxar abans que ens pugui acabar destrossant.


El disc el tanques amb “Hacia donde vuelan los patos”, un tema instrumental. Com lliga aquesta melodia amb on marxen els ànecs?
En Chri Blau, un dels productors del disc, i jo vam llegir El vigilant en el camp de sègol [The Catcher in the Rye, J.D Salinger (Little, Brown and Company, 1951)] mentre fèiem el disc, i hi ha un dels personatges, en Holden, que pregunta cap on van els ànecs de Central Park quan marxen, perquè ningú ho sap i a ningú li preocupa. Aquest detall de la vida, que no té res a veure amb la nostra quotidianitat d’anar a treballar i tornar a casa, a la gent no li importava, i a ell li semblava una cosa essencial. Són aquestes coses que passen a la vida i no ens plantegem, però són importants i formen part del perquè estem vius. El llibre va estar amb mi durant gran part del temps que vaig estar fent el disc, i quan buscàvem un títol per aquesta última cançó, que per mi era com uns crèdits finals d’una pel·lícula, em van venir al cap els ànecs volant i em va semblar bona idea. 

Ara que ja has acabat el disc, que has agafat tots aquests coneixements de qui ets i com vols ser, com diries que ha canviat Julia Amor? 
Ara estic més en pau amb mi mateixa, convivint molt més amb qui soc i la meva veritat, que és una cosa que és molt fàcil de dir, però quan has viscut molt de temps performant una altra cosa és difícil treure't les capes. Crec que cada vegada estic més còmoda amb mi mateixa, m'identifico més amb qui soc i veig que ara hi ha menys capes: hi ha la Júlia i ja està. El projecte crec que ha evolucionat igual que ho he fet jo, cap a una direcció de deixar anar més. Quan feia Lo que pensé que era el amor estava molt ficada en la indústria i amb què anés bé, i ara ho estic deixant fluir tot més. He reendreçat les meves prioritats i he posat la música al centre un altre cop. Estic contenta amb el meu àlbum, i que sigui el que hagi de ser després.