El músic i productor de Reus Silvio Álvarez s'embarca en l'aventura de publicar el seu primer disc, Infinita primavera (Foehn Records, 2025): un treball ple de clarobscurs emocionals i detalls sonors i on els instruments orgànics conviuen amb l'electrònica d'una manera pròpia i artesanal. Avui estrenem el darrer dels avançaments d'aquest treball, "Qui ho havia de dir que això acabaria així", i en parlem amb Álvarez.


‘Infinita primavera’ és el teu àlbum debut. Què t’ha dut a endinsar-te en aquest projecte?
La necessitat de desfer-me d’aquests pensaments. Més enllà de l’experimentació musical i més enllà de la producció, la meva música és una espècie de fotografia del meu estat anímic en el moment en què la componc. I d’alguna forma em desfaig d’allò que escric amb música.
 
Estrenem “Qui ho havia de dir que això acabaria així”, on parles d’acabaments i finals, però hi ha certa pàtina esperançadora. Com ho conceps?
‘Menjar-se el cap té massa bon gust. Ha de ser la millor sensació. En un món millor, tu i jo…’  i després deixo que la música t’expliqui. És un tema abstracte, planteja que en un món millor no dubtaríem l’un de l’altre. No m’agrada parlar d’amor romàntic de forma literal a les meves lletres, així que a vegades opto per dibuixar-lo amb música. És exactament això. Tu i jo, en un món millor.
 
I com has dibuixat aquesta música?
La producció parteix d’un enregistrament en cinta magnètica de veus, alentint la velocitat de la cinta per fer variar l’afinació de les veus. I després construint el tema damunt. Amb diversos sintetitzadors analògics i transformant la meva guitarra elèctrica en un arpegiador amb un Organelle, un sintetitzador digital. És un tema abstracte, el meu preferit.
 

Cadascun dels senzills que has avançat fins ara del nou disc són diferents, però alhora amb certa estètica comuna, entre un punt orgànic i de cançó d’autor amb una electrònica més experimental i envolvent. Com planteges i trobes aquest so? És definitori del disc?
És definitori sens dubte, és una identitat que persegueixo. M’obsessiona la producció musical, l’acústica, la síntesis de so, la microfonia… He construït els meus micròfons de cinta per enregistrar alguns instruments d’aquest àlbum, hem transformat una bicicleta en sintetitzador, uns ocells en un hi-hat i gairebé totes les bateries i sintetitzadors han estat processats amb una gravadora de casset antiga de 8 canals. Hem connectat el món sonor de l’electrònica amb el dels instruments acústics fent servir eines com el reamp enregistrant habitacions específiques i “segrestant” l’acústica de l’espai o la síntesi granular.
 
L’àlbum, ‘Infinita primavera’, veurà la llum en un parell de setmanes: què hi podrem trobar, i com hem d’entendre aquesta primavera que no acaba?
És un àlbum trist, com un pou. Infinita primavera és una metàfora de demanar estar bé per sempre. De sortir del pou i no tornar a entrar-hi. Carregar-se la idea del personatge, d’obviar-lo i exposar-se. Així sono jo, aquest soc jo. Amb tota la boira que m’acompanya, i que d’alguna manera m’abriga. A vegades dubto de si potser hauria d’exposar-me una mica menys. Però l’àlbum és això: dubtes.