Aquest novembre es commemora una de les dates clau de la història musical de Catalunya, amb el quarantè aniversari de la fundació de l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. La celebració de les quatre dècades de l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure (OCTL) queda ofuscada perquè la formació va extingir-se el 2003, quan l’aleshores director de la institució teatral, Àlex Rigola, va creure que era moment de buscar nous horitzons artístics. Malgrat els 22 anys transcorreguts, ‘l’ombra del Lliure’, musicalment parlant, ha seguit projectant-se sobre el conjunt del panorama musical català.

Des de llavors no són poques les formacions que han intentat ocupar el lloc d’una orquestra que va fer la seva presentació pública amb una programació singular i inèdita, Compositors al voltant de la República, en què es van interpretar obres de Manuel de Falla (Concert per a clave i cinc instruments), Xavier Gols (Quartet de corda amb piano en Re menor), Conrado del Campo (Intermezzo: Scherzo per a quartet de corda) i Robert Gerhard (7 haiku per a veu solista, quartet de vent i piano). L’estrena va ser al Teatre Lliure el 7 de novembre de 1985, amb un concert que també es repetiria els dies 14, 21 i 27 de novembre. Fa quaranta anys, una formació com aquesta podia arribar a presentar quatre audicions de la mateixa producció musical, un fet totalment impensable en els nostres dies.

Com també és impensable que el director d’una institució teatral, en aquest cas l’enyorat Fabià Puigserver (1938-1991), es plantegés la creació d’un nucli de música estable al Teatre Lliure. En aquesta història, però, el nom de Josep Pons va brillar amb lletres d’or. La gènesi de l’aventura cal cercar-la, curiosament, no pas en la música del segle XX, sinó en la producció de La flauta màgica de Mozart impulsada pel teatre. El bon clima de treball creat durant la producció i el fet de saber que Pons, amb alguns dels músics presents al muntatge, juntament amb altres, mirava d’impulsar un projecte d’activitat musical estable van fer que Puigserver els oferís el Teatre Lliure com a seu i plataforma, amb total autonomia de funcionament i decisió.



Talment com si es tractés d’un moviment d’avantguarda, un cop planificada la primera temporada ideada amb l’esmentat programa, la reposició de l’òpera Mahagonny de Kurt Weill i un monogràfic de Manuel de Falla, que malauradament no van arribar a bon port, es va redactar un manifest en què s’informava: “L’Orquestra de Cambra Teatre Lliure neix a partir de la iniciativa de Josep Pons, Lluís Vidal i Jaume Cortadellas, com a resposta a l’oferiment de Fabià Puigserver de crear un nucli de música estable al Teatre Lliure. La creació d’aquesta formació instrumental vinculada a una institució estable comporta, per part dels qui la promouen, una voluntat clara de donar al fet musical un caràcter estable i de continuïtat, a través d’uns cicles programàtics coherents en el repertori i en la forma d’execució.” En aquell document, es definia l’OCTL com a grup de cambra del segle XX amb el propòsit de la divulgació del repertori cambrístic produït al llarg d’aquest segle. Aquesta elecció tan puntual obeïa, d’una banda, a l’estima que professaven els components del grup pels diferents corrents musicals i estètics i, de l’altra, a la presa de consciència davant el distanciament entre aquests corrents i el públic.

I seguia: “El fet de la vinculació a un teatre dramàtic ens permet també plantejar la inclusió en els nostres programes d’aquelles obres musicals amb components dramàtics que han estat pensades per a l’escena. A l’entorn dels concerts i espectacles musicals desplegarem tot un ventall d’informació gràfica i documental, ja sigui en forma de programa de mà o d’estudi monogràfic, d’exposició paral·lela, etc. Esperem que aquesta nova aventura arreli en un públic potencial, interessat pel fet musical contemporani”.

I a fe de Déu que la trajectòria va arrelar, ja que l’OCTL va desplegar fins a un total de disset temporades, es va quedar a una de la majoria d’edat. Unes circumstàncies excepcionals van fer que el projecte toqués la glòria de manera atzarosa. L’impacte i les bones crítiques rebudes en les primeres temporades van traspassar les fronteres del país i, en aquest sentit, van ser convidats a realitzar una gira de concerts monogràfics sobre Robert Gerhard a Itàlia. Va ser quan un director artístic els va informar que el musicòleg Antonio Gallego havia localitzat la versió original del ballet-pantomima El amor brujo (1915), de Manuel de Falla, que es va acabar interpretant l’abril de 1989 amb la participació de la cantaora Ginesa Ortega.



La feina de recuperació es va creure que no seria completa si no s’enregistrava, i es va gravar sota la direcció tècnica de Pere Casulleras, sense tenir encara discogràfica. Unes setmanes més tard, Casulleras, mentre realitzava una feina a Holanda amb el prestigiós contratenor René Jacobs, li va fer escoltar aquella gravació. En acabat, el va advertir que volia ser la primera persona a tenir un exemplar d’aquell disc. I com que l’OCTL no tenia segell discogràfic, va ser el mateix artista del segell Harmonia Mundi qui ho va posar en coneixement dels directius de la companyia, Eva i Bernard Coutaz, que de seguida es van interessar per l’edició d’un enregistrament que acabaria guanyant la majoria de premis europeus. Tot plegat, va propiciar l’activació d’un potent catàleg de l’Orquestra amb Harmonia Mundi, una desena de títols que van confirmar la formació catalana com a referència, en especial de les versions originals de les obres de Manuel de Falla.

Seria una tasca titànica resumir en un sol article tot el que va suposar per a Catalunya i Europa l’OCTL, però no ens podem estar d’assenyalar com va acabar la seva història. Rigola, en efecte, va decidir que aquell projecte ja no servia per desplegar la marca Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Els motius exposats van ser que el Teatre Lliure estava en fase de transformació: “Els directors d’escena que treballen al teatre ja no són els mateixos, i en l’aspecte musical també s’està realitzant una transformació amb la voluntat que els espectacles musicals programats tinguin un component teatral”. En aquest sentit, s’ha justificat també que l’elecció del pianista valencià Carles Santos com a compositor resident del Lliure va tenir molt a veure amb aquell adeu. I passats els anys cal reconèixer-ho. Encara avui costa d’entendre com es va dilapidar una aposta de la potència i envergadura de l’OCTL, malgrat que va ser el percutor que va llançar Josep Pons a la seva brillant carrera com a director d’orquestra.