Has fet música des que eres petita però no has començat el teu projecte fins que has anat a viure a Amsterdam. Per què ara?
De petita cantava en una coral i anava a classes de música, però a l’adolescència ho vaig deixar. Quan tenia una temporada més emotiva agafava la guitarra, però no componia. Més tard em vaig centrar en la meva carrera professional com a directora d’art, però quan em vaig mudar a Holanda per feina vaig redefinir la meva vida. En aquest país la filosofia laboral és diferent i tinc més temps lliure. Així que em vaig apuntar a swing i vaig muntar una banda de música. Crec que la inspiració la tenia a dins, però encara no havia trobat espai per donar-hi sortida. L’estiu passat vaig sortir d’una situació romàntica defectuosa, i fer cançons m’ha servit com a catalitzador.
En el disc, expresses la ruptura des de diferents perspectives?
Quan fa un any vaig començar a escriure les cançons encara estava experimentant el sentiment de dol. Em vaig adonar que queia sobretot en el tòpic d’escriure sobre l’amor, i em vaig forçar a mirar-ho des de diferents perspectives per buscar cert punt d’originalitat, però també per sortir una mica de mi mateixa.
'Adeu i gràcies' comença amb un aire satíric i crític, amb els temes “Ms & Mr Perfect” i “Estratègies per seduir un imbècil”.
Sempre utilitzo el sarcasme en els projectes de disseny gràfic i em serveix per fer crítica des d’un lloc en què em sento còmoda, a través de l’humor. Tot i això, al disc també hi ha un fil narratiu a “La noia més trista del món” i “No hi haurà boda”, i un altre de més emocional i senzill, a “El cant de la sirena” i “Adeu i gràcies”.
“Estratègies per seduir un imbècil” és com una guia de la bona dona del 2025, però carregada d’ironia?
La cançó va néixer una nit en què una amiga de la meva companya de pis estava trista per un noi i tothom l’aconsellava. Vaig pensar que se’ns estava anant l’olla quan li deien: ‘Penso que ell pensa que tu penses...’. A vegades les dones tendim a sobreinterpretar i a buscar mil maneres per fer rutllar situacions que, de manera orgànica, ja no funcionen. Jo mateixa em veia fent aquest paper...
En canvi, “El cant de la sirena” és la més cançó més amorosa, feta des de la paciència per crear un espai segur.
Tinc la sensació que l’espera està castigada i adaptar-se a l’altre està mal considerat. En part és cert, tal com canto a “Estratègies per seduir un imbècil”, però a mi em surt de manera natural ser pacient quan estimo. A la cançó dic a l’altre que estigui tranquil, que estic bé i seguiré oberta a parlar i negociar, amb la voluntat de crear un espai serè des de la vulnerabilitat i la disposició. Són sentiments que formen part del trànsit de relacionar-se, perquè hi ha una esperança real quan vols que les coses funcionin. Canto des de la paciència i sense l’ansietat de voler posseir, anar ràpid o alinear els tempos a la força.
“La noia més trista del món” té un punt narratiu i costumista per descriure un moment de tristesa i solitud?
La cançó descriu el punt en què emocionalment m’havia quedat atrapada, però havia de seguir amb la vida. Tot i ser funcional, sabia que tenia un tema no resolt i m’estava consumint. La lletra contrasta una escena aparentment normal, com estar amb uns amics, amb la buidor i la solitud personals. És un contrast que crec que només es pot plasmar des d’un punt de vista exterior.
“No hi haurà boda” també és una peça molt narrativa, que potser recorda l’estil de Manel. És un referent?
Sempre he estat fantasiosa i overthinker, però m’ho tenia molt castigat. I arran d’escoltar profundament Manel i Socunbohemio vaig connectar amb aquesta part de mi. Em vaig adonar que també tenia la capacitat d’explicar històries i crear escenes. Hi ha grups com Manel i La Ludwig Band de qui m’agrada molt la part narrativa i la capacitat de fer storytelling. I de Socunbohemio i de Pau Vallvé m’atreu la senzillesa de les seves paraules, em semblen intel·ligents i estan portades a un pla molt literal. Estic molt agraïda d’haver trobat aquests referents, perquè han transformat la manera d’entendre el món. Tot i això, estic explorant el meu camí intentant veure què ressona amb mi i amb l’audiència.
N’has tret alguna conclusió, de moment?
Per ara les cançons més aplaudides són “Estratègies per seduir un imbècil” i “Ms & Mr Perfect”. Crec que cantar amb un cert tipus de sarcasme té valor i em pot aportar un punt distintiu.
L'EP l'has produït amb Eduard Iniesta. Com ha estat?
És amic de la família, i fa molts anys que ens coneixem. Li vaig enviar la primera cançó i em va fer una contraproposta, perquè en aquell moment em faltava una mica de coneixement sobre l’estructura d’una cançó. L’Eduard és molt crític i em va dir que hi havia coses que funcionaven i d’altres a les quals havíem de fer-los una volta, però també em va dir que seguís escrivint, que la part musical ja l’aniríem afilant i que, de fet, ell encara segueix aprenent, però que tenia un imaginari interessant. Va ser ell qui em va dir de fer un EP.
Tot i que ara vius a Holanda, vindràs a presentar el disc a Catalunya?
La presentació del disc la vaig fer a Amsterdam i va ser molt divertit sentir els holandesos cantar en català. A Catalunya ja tinc previst un concert el 9 de gener, a la sala Jamboree de Barcelona. M’agradaria fer més concerts, però no sé quanta energia podré destinar al projecte, perquè a l’EP ja n’hi he posat molta. La vida a Amsterdam m’agrada molt i em dona molta estabilitat. És el lloc on he engegat el projecte, i no sé si hi vull renunciar.
Ets directora d’art i dissenyadora gràfica, fas fotografia, pintes, i ara fas música... El teu interès per l’art és interdisciplinari?
Totalment! El que més em tira és l’exercici creatiu i estètic com una manera de mirar el món i donar-li una forma per compartir.
.gif)
