El passat mes de novembre, el cantautor maresmenc Carles Escrig va debutar en solitari com a En Carlus amb el llarga durada La cova (Kasba Music, 2025). Ara, el músic ja té a punt un nou EP, Vol. 1 (Kasba Music, 2026), que demà veurà la llum i que es presentarà en directe a la sala barcelonina Paral·lel Club el 22 de maig amb el cantautor Biel Martí. Avui, estrenem en primícia el tema que obrirà l’àlbum, “Manifest generacional”, i en parlem amb l’artista.
 
No ha passat ni mig any des que vas publicar el llarga durada de debut i ja presentes un nou EP. Per què?
El meu primer àlbum, La cova, es va publicar el passat novembre, però feia pràcticament un any que l’havia enregistrat i encara feia molt més temps que n’havia fet les cançons. Hi havia temes que, quan el públic els va escoltar, ja feia dos o tres anys que els havia compost. Soc molt obsessiu amb aquesta mena de coses i tot el dia em venen idees, melodies o versos al cap; o bé em succeeixen coses o experimento sentiments que necessito materialitzar en cançons. Quan vaig estrenar La cova ja em corrien pel cap moltes de les idees d'aquest EP i, com tenim molt bona sintonia amb el segell, Kasba, vam decidir treure més material i ignorar una mica els temps del que s'esperaria habitualment d'un artista. Potser, en un altre, destino més energies a altres aspectes de la meva vida però, per ara, el que més em ve de gust del món és fer cançons i compartir-les amb tot aquell qui ho vulgui escoltar.
 
Avui estrenem “Manifest generacional”, on descrius en to crític tot de derrotes socials que hem viscut en pocs anys. Però tot i així, en comptes de caure en el desànim i la desafecció, fas una tornada esperançadora. Creus realment en aquest món millor, o és un esforç conscient per començar a recuperar certa esperança?
"Manifest generacional" parteix d'aquesta idea d'emular els grans cantants de folk que, amb les seves cançons, feien de cronistes tot deixant testimoni de les inquietuds, somnis i anhels del moment que els va tocar viure. La nostra generació, aquella nascuda als anys 90, vam arribar a aquest món en un període de certa estabilitat i pau social, fet que he intentat representar en el videoclip emulant la nostra habitació de menuts, aquesta bombolla on no existia patiment ni dolor. Des de la crisi del 2008, hem vist créixer grans moviments socials: el 15M, les vagues generals, l'antiracisme, la quarta onada del feminisme, el procés sobiranista, el moviment per l'habitatge... Tots han aconseguit petites victòries, però la derrota més dolorosa ha estat que la següent generació sigui més d'extrema dreta que mai abans, en un món on la violència i els discursos d'odi tornen a créixer. Però rendir-se mai és una opció: potser dèbil, però l'esperança d'un món millor continua bategant dins nostre.
 
 
El videoclip encara aprofundeix més en tot el sentit de la cançó, com deies amb tot de referències a una infància compartida per tota una generació (Super3, Mario Kart, 'Les tres bessones', 'Plats Bruts', etc.), alhora que n'evidencia la part crítica (com per exemple, contraposant imatges de Hitler i Elon Musk fent el gest 'controvertit’...).
Exacte, amb el videoclip volia emular aquest espai de seguretat i confiança, aquesta mena de bombolla en la qual vivíem de petits a recer de totes les inclemències del món exterior i, sobretot, del futur gris que ens esperava. Volia farcir-ho de referents generacionals i, per fer-ho obert i participatiu, vaig demanar per xarxes socials a tothom que proposés idees, m'enviés links de referents audiovisuals associats a la seva infància o adolescència i, inclús, que em prestessin objectes de l'època. La convocatòria va ser tot un èxit, com es pot veure al vídeo, i n'estic molt content i agraït. La idea era recrear tot aquest imaginari ‘pop’: aquelles imatges que ens transmeten nostàlgia i felicitat (com el Club Super3, Les tres bessones, etc.), però també tot un imaginari que, des dels 90 fins l'actualitat, ens ha esgarrifat: l'atemptat a les Torres Bessones, la Guerra d'Iraq, els naufragis al Mediterrani i una llarga llista.
 
L’EP es tancarà amb el blues “No hi ha justícia”. Fa referència a una justícia social, també?
Parla del concepte en genèric i, com es tracta d'un country blues fosc, té un rerefons d'evidenciar la impossibilitat de redempció en aquest món, la negació de qualsevol idea de justícia. M'agradaria que cadascú se la prengués i l'interpretés com volgués. En el meu cas, potser la porto a un terreny més polític, entenent la justícia com a estructura judicial: a la meva família hem tingut tres judicis durs en els darrers anys i, en cap d'ells, el veredicte ens ha donat suport i ha fet honor a la veritat a la qual presumptament es deu.
 
Completa l’àlbum “Epíleg” sobre una història d’amor després de l’amor. Què narra i com encaixa en aquesta tríada de cançons?
No encaixa de cap de les maneres. Si ja és difícil fer un LP conceptual —i no n'estic especialment a favor—, aconseguir que en un disc curtet totes les cançons tinguin la mateixa essència és complex. “Epíleg” és un homenatge al que queda d'amor dins el desamor. Vaig voler crear una ficció que elevés l'èpica de les ruptures que a tots ens agradaria tenir: posar punt final a una llarga i intensa relació d'amor perdent-se per carreteres i assaborint al màxim els últims instants abans del final. Creia que era una història bonica i que una pinzellada country li escauria molt. 
 
Aquest EP és el primer volum d’altres que vindran? Què en pots avançar?
Tant de bo tingués el temps, els diners i les energies per tornar-me a embarcar tan de pressa en un nou àlbum. Però no sempre és tan fàcil i, com he dit al principi, em venia de gust continuar escrivint cançons, gravar-les i que tothom les pogués escoltar. És per això que amb Kasba vam pensar la idea d'anar estrenant EPs de manera periòdica i, més endavant, ajuntar-los tot en un LP. La idea és, també, aprofundir en els estils i referents musicals que més m'han influenciat (en aquest primer cas, el folk-rock d'artistes com Bob Dylan o Neil Young) i gravar en estudis diferents i acompanyat de bona gent que m'ajudi una mica amb la producció. Veuré quant trigo a aguantar-me les ganes de fer més cançons i gravar alguna cosa més. De moment, està tothom convidat el 22 de maig al Paral·lel Club de Barcelona per cantar junts les cançons d'aquest EP.