La cantant de Magaluf establerta a Madrid i participant del Sona9 2026 Carol Hazas ha presentat enguany Una onada (autoeditat, 2026), un recull de quatre cançons que ha escrit en els darrers anys i que naveguen entre els sentiments i les emocions com si fossin ones del mar.



‘Una onada’ és el teu primer EP. Què et fa ajuntar i publicar aquestes quatre cançons?
Vaig començar a escriure cançons el 2020 i no va ser fins quatre anys després que vaig pensar que ja era hora de treure totes aquelles lletres del quadern. Vaig gravar "Tornar-me a estimar" gairebé per provar, perquè me feia il·lusió donar vida a una cançó que m'havia ajudat molt a sortir d'una mala etapa i, com que m'ho vaig passar tan bé durant tot el procés, vaig seguir amb la resta. El curiós és que jo en cap moment havia pensat a fer un EP; simplement, quan vaig tenir les cançons, me vaig adonar que, sense haver-ho cercat, tenien molt de sentit juntes.
 
Quina història volies explicar amb ‘Una onada’?
A diferència de molts projectes, Una onada no va començar amb un concepte com a tal sinó que cada cançó va néixer en un moment diferent i per motius diferents, però després me vaig adonar que hi havia un fil conductor molt clar. Totes xerraven, d'una manera o d'una altra, d'estimar: d'estimar-me a jo mateixa, d'estimar qualcú o d'estimar ca meva, la meva llar i la meva identitat, i amb la mar sempre present, tant de forma literal com emocional. Idò, al final, aquella "onada" va acabar sent això, una onada d'emocions que anava travessant tot el disc.
 
L’EP inclou una cançó dedicada a Magaluf. Què té d’especial aquest lloc per tu?  
Magaluf és ca meva, és on he viscut tota la vida i tenia moltes ganes de reivindicar un lloc que moltes vegades només se coneix per la festa. A l'inici record el que m'explicava el meu pare que era Magaluf quan ell era petit. Com anava en bicicleta camp través fins a la platja, una cosa que ara seria impossible. Jo no he viscut aquella època, però sí que he vist com se construïen hotels a les darreres zones que quedaven sense construir i me feia ganes xerrar d'això. De totes maneres, Magaluf només se diu al final de la cançó perquè me feia gràcia que fins  aquell moment poguessis pensar que xerrava de qualsevol altre lloc de Mallorca, perquè, al final, tot això que conta no passa només a Magaluf. Esteim en un moment en què hi ha molta gent preocupada per la massificació i cada vegada sentim més que hem de protegir ca nostra, i també tenia ganes de posar aquest tema damunt la taula, no perquè vulgui donar lliçons a ningú, sinó perquè és el que he viscut i el que veig cada vegada que torn a casa.


Tens molt present aquest imaginari mallorquí al llarg del disc, així com el mar. Era important presentar-te amb el lloc d’on vens?
Jo crec que no és tant que ho volgués fer expressament, sinó que és inevitable. Al final escric del que conec i del que m'ha fet ser qui soc, i això és Mallorca i la seva gent. Quan me pos a escriure sempre acaben sortint la mar, els pins, la sal, ca meva... perquè és el meu llenguatge. M'agrada pensar que les emocions que cant són universals, però les explic des d'un lloc molt concret, i crec que això també fa que les cançons tenguin una personalitat pròpia.
 
Al disc parles d’emocions i sentiments més aviat durs, com a “L’aire” o “Tornar-me a estimar”, però els enfoques des de l’esperança i el positivisme. És la teva manera de superar les coses?
Totalment. Vaig començar a escriure d'una manera bastant terapèutica, perquè hi havia coses que no sabia gaire bé com gestionar i escrivint era com si les pogués entendre millor. Al final, una cançó també és una manera de posar ordre al que tens dins el cap i, encara que surti d'un moment complicat, crec que sempre acab cercant una mica de llum, perquè també és com intent afrontar les coses.


Ara mateix estàs establerta a Madrid. T’és fàcil cantar en mallorquí allà?
Ja fa tres anys que vaig amunt i avall entre Madrid i Mallorca i el curiós és que allunyar-me de ca meva ha fet que me senti encara més mallorquina, perquè quan ets fora te demanen constantment d'on ets i acabes xerrant molt de casa, i també l'enyores molt més. Hi ha aquella frase que diu que no valores el que tens fins que ho trobes a faltar, idò un poc això. És molt guapo perquè a vegades vaig a micros oberts i abans de començar dic: "Bé, probablement no entendreu res d’això, però esper que vos agradi", i després sempre se m'acosta qualcú per dir-me que no ha entès la lletra, però que la cançó li ha arribat igual. I això crec que és una de les coses més màgiques que té la música.
 
Ara que has acabat amb el Sona9 i ja tens el disc fora, quin és el pla? 
Ara estic en una etapa de créixer molt. Estic muntant una banda sòlida perquè me fa molta il·lusió començar a tocar més i sortir un poc de les xarxes socials. També acab de treure un nou senzill, "Ses coses més senzilles", una cançó que xerr de donar valor a tot allò que sovint passam per alt, d'aturar un moment i recordar que moltes vegades la felicitat està precisament en les coses més senzilles. I mentrestant ja estic escrivint el següent EP, així que estic en aquell moment en què sembla que no atur mai, però ho estic gaudint molt.