.jpg)
Amb l'alta activitat artística que tens, què et mou a voler tirar endavant un projecte en solitari?
He escrit textos des que soc petit. És el que m'agrada i sempre he tingut clar que era una cosa que volia continuar fent. Aquests anys amb La Ludwig Band he après molta i molta música i trobava que era una bona manera d'ajuntar l'escriptura i les cançons, que al final són petits textos. I el projecte en solitari m'ha servit per poder parlar molt sobre mi, perquè al final La Ludwig Band la conformen les cançons del Quim Carandell.
També formes part del Col·lectiu de teatre Pedant a Missa i Repicant.
Gràcies al col·lectiu de teatre he après a estar en escena i a fer de frontman. L'experiència tant de La Ludwig com del col·lectiu m'han permès sentir-me molt còmode ara en solitari. Crec que és una gran sort poder-ho fer tot. Aquest estiu ha estat el més boig de la meva vida quant a feina, i tot i que em queixo, és una sort poder fer la gira tan gran que hem fet aquest any amb La Ludwig, treure el meu primer LP en solitari i a l'hivern estrenar la nova obra de teatre Urnaris Àngels a la sala Beckett.
Per què senties que aquestes cançons havien d'anar en un disc propi i no com a part d'una obra de teatre, per exemple?
Les úniques cançons dels musicals que després van acabar al repertori de La Ludwig Band són "30 monedes" i "Cançó núm. 8 'Te'n recordes?'". Jo no plantejava que en formessin part, però en Quim Carandell m'ho va demanar i em va semblar bé.
En aquest disc hi ha la cançó "Úrinaris Ángels", que comparteix nom amb la vostra futura obra de teatre de Pedant a Missa i Repicant. Quin vincle tenen?
En aquest cas el procediment és l'invers. L'última obra es deia Artemi, el cambrer abstemi, i venia d'una cançó del mateix nom que vaig incloure a l'EP Bo amb mi, bo amb tu (autoeditat, 2023). Amb en Quim Carandell, quan fem les obres busquem temàtiques i vam començar a crear l'obra a partir de la temàtica d'aquella cançó, perquè crèiem que tenia prou fil argumental. I aquest cop hem tornat a fer el mateix, amb una cançó sobre una història que passa de matinada als urinaris del carrer dels Àngels de Barcelona.
En el disc hi participen pràcticament tots els membres de La Ludwig Band. Quin rol ha jugat cadascun?
Sí, l'únic que no hi participa és Quim Carandell. En Roger Cassola (bateria) hi participa en un parell de cançons –"El Carmel" i "La nit del vampir"–, que vam gravar amb la banda que va gravar el primer EP, que formaven Gabriel Bosch a la guitarra (La Ludwig Band) i Iago Rueda al baix (Remei de Ca La Fresca). Per la seva banda, Pau Esteve ha gravat pràcticament tots els teclats, i l'Andreu ha estat el gran productor del disc. Ha estat molt guai poder-lo treballar amb ell, perquè ens coneixem de ben petits i té una gran sensibilitat sonora.
Qui forma ara la banda?
Hi continua en Gabriel, i s'hi han afegit dos rumbers que vaig conèixer a la Festa Major de Torrelles de Llobregat: en Martí Escobedo (guitarra) i en Joel Sánchez (bateria), a més de Lídia Facerías (teclats). Sense ells no hauria pogut fer un disc de rumba.
'A la catalana' té uns referents prou diferents als de La Ludwig Band. Era una idea ja pensada d'inici?
Sí, volia precisament ensenyar aquestes cançons perquè parteixen d'uns referents bastant diferents de La Ludwig. De fet, quan vaig entrar-hi, el grup ja estava fet i ja tenia uns referents bastant definits que, tot i que m'agraden molt, no acaben de ser la meva corda principal. Fa bastats anys, vaig descobrir el Gato Pérez, Peret i el Pescadilla i tot el món de la rumba i em va canviar la vida. No ho coneixia gaire, perquè la meva família era bastant 'catalaneta' i havia escoltat sobretot la Nova Cançó i, de sobte, vaig sentir que hi havia una mena de secret nacional que se m'havia estat amagat. Vaig flipar molt i se'm van dilatar molt les pupil·les descobrint la rumba. M'agrada que el disc estigui poc influït per referents ianquis i anglesos i més per sonoritats ibèriques i de l'Ona Laietana.
En el primer tema, “L’ambaixada dels sentiments”, hi dius que 'ni la química ni l’alcohol tenen solucions per tot, però aquí estan per dir-te les coses pel seu nom'. Les drogues t’han ajudat a tenir moments de lucidesa?
No vull arriscar-me a parlar sobre aquest tema! Mai he tingut la sensació d'entrar una setena dimensió després de fotre'm un tripi. Però la veritat sempre ha sortit de la boca dels borratxos i això ho sap tothom. I suposo que la química i l'alcohol m'han ajudat més d'un cop a poder dir el que no sabia dir un dimarts a la tarda. El món de la festa i la matinada l'he gastat molt i per això és una part important del disc. A grans trets, la cançó parla de quan algú porta tot el dia fent el xulo i dient que no li ha afecta el que li passa. I que potser és hora que se'n vagi a l'habitació i pensi que sí que li ha afectat i que és vulnerable. I l'ambaixada dels sentiments representa l'espai on, amb una mica d'alcohol i química, pot trobar el sentit i la veritat.
En el teu disc, la nit té una part literal, però també una de metafòrica, en què la nit esdevé un univers un punt màgic i imprevisible. És així?
Per mi la nit és màgica per diversos factors. Un és la química i l'alcohol; una altra és que és un espai d'oci; i també que a altes hores de la matinada, no has de respondre davant les grans autoritats morals diürnes i pots fer el que vulguis. Això, però, fa que molts cops et trobis en situacions molt més vulnerables en el bon sentit de la paraula. Actues de manera més primària i fas el que realment sents que necessites en aquell moment. Això és precisament el que intento mostrar a l'última cançó, "No vull tornar a casa". En la nit hi ha una espècie de màgia en què aflora el teu nen petit.
Quin simbolisme hi ha a “J <3” (Jota de cors)?
En la carta de la jota de cors hi ha el noi guapo amb una espasa i un cor. I representa el perfil d'una persona que sap que és guapa, que està bona i que fa jugar tot això a favor seu. Per això, la cançó va de dir-li algú que per molt bo que estigui i que ell sàpiga que jo el vull follar, potser seria el moment de posar-se a treballar. A més, també li dic irònicament que per molt que no follem, podria fer alguna cosa per mi, com 'pintar-se' un parell de cleques al rentaplats.
“Víctima o botxí” sembla musicalment una balada un punt romàntica, però amb una lletra molt més profunda sobre les relacions. Sents que has estat més víctima o botxí al llarg de la teva vida?
Justament la cançó va que soc incapaç de posar-me en una o l'altra. He fet tant de mal com mal m'han fet a mi. He donat el que he rebut i no podria identificar-me en un rol o l'altre.
Creus que la gent et situa com a víctima més que botxí després d'haver protagonitzat el videoclip d'"Enganyar-te"?
Podria ser, llavors estaria a la cara bona de la història. Certament, tinc tendència a l'autocompassió i a sentir-me la persona amb menys sort del món. En els moments més baixos, a vegades penso: "què he fet jo per merèixer això? Mai res passa com jo voldria..." I en aquest sentit, "Víctima o botxí" em va bé per recordar-ho tot i posa-me davant del mirall, ja que recordo molt més el mal que m'han fet que el que jo he fet.
Es pot ser víctima i botxí d'un mateix?
Sí. En els concerts, abans d'aquesta cançó, faig una reflexió en què explico que a vegades pots ser víctima i botxí de tu mateix i que la ressaca és un d'aquests moments, ja que tot el mal te l'has autoinfligit. És molt fàcil assenyalar el mal que et fan els altres, però si te'l fas a tu mateix llavors és més difícil d'identificar i es converteix en una condemna dolça en què no sents culpa. A part de la ressaca, hi ha moments amorosos on a vegades et penses que t'han tractat malament, però en el fons has estat tu qui t'has posat en aquella situació.
“El 248 del carrer Navas” parla del suïcidi de dues germanes quan anaven a ser desnonades. Vas conèixer o viure de prop el cas?
No. Vaig conèixer la notícia a través de l'edició digital de Betevé i tan sols hi havia un paràgraf breu enmig de moltes altres notícies. Era una notícia duríssima i em va semblar superxocant que passés cap a la inòpia de la gran mar de coses que passen cada dia a Barcelona. Vaig intentar buscar més notícies, però se'n sabia ben poc de les dues germanes. Només se'n sabien els noms i que tenien una vida molt desgraciada abans de morir-se. A partir d'aquí, d'un fet del qual només en sabia la punta de l'iceberg, el meu objectiu era construir una cançó amb un relat literari.
No et generava un cert temor poder ser massa frívol o populista?
Sí. Estic molt content de com ha quedat la cançó perquè no estava segur de poder saber parlar d'això sense caure en el populisme o la frivolitat. Em feia por caure en la morbositat, però estic molt còmode amb com ha quedat a la cançó i per això està en el disc. Si no, no l'hagués inclòs.
La cançó ha sortit precisament en un moment en què tots els problemes de l'habitatge estan al centre del debat públic.
Sí, està súper a l'ordre del dia i em fa content que surti ara. Tot i això, la cançó no només parla de sobre habitatge, ja que també vol posar sobre la taula el sistema policial i com funciona. Com a persona polititzada –tot i que molt menys del que m'agradaria estar-ho molt més–, m'obsessiona molt i és una cosa que em fa rebotar profundament.
Ho dius perquè tu mateix vas ser víctima de la violència policial el 2016 quan estudiaves a París i vas ser detingut –i, posteriorment condemant a un anys presó (amb suspensió de pena)– per participar en una manifestació contra la llavors nova llei del treball?
Sí, però no només. Indubtablement, viure-ho en primera persona m'ha fet millor persona. Quan entens la violència fins aquest punt, entens millor de què va la vida. Tornant a la cançó de "El 248 del Navas", més enllà de la denúncia dels problemes de l'habitatge, hi ha una denúncia de com el sistema policial té el monopoli de la violència legal. L'utilitza com vol i amb l'aval del sistema judicial, que constantment valida les seves decisions i el seu relat. És un corporativisme per poder fer el que els doni la gana. A més, la història també conjuga amb el relat del disc de parlar de fets i històries que passen entre que es pon i surt el sol, perquè els desnonaments també passen abans que surti el sol. Volia explicar que a la nit també succeeixen fets terrorífics.
En el disc només toques el saxo en aquesta cançó. Per què?
Jo toco el saxo perquè estic amb La Ludwig. Vaig fer el conservatori en el seu moment i vaig acabar molt ratllat amb l'instrument i vaig decidir no fer més música. I al final, em vaig reenganxar a tocar un instrument perquè em vaig unir a La Ludwig. Per tant, tocar el saxo és una de les coses que sé i puc fer, però no és la principal, malgrat que segurament ara sigui pel que més se'm coneix. Tot i això, ara el tocaré més en directe. Deixaré de tocar la guitarra en directe –cosa que és una bona notícia per tot Catalunya–, i això m'alliberarà i em permetrà agafar més sovint el saxo.
També formen part del disc cançons que ja vas publicar l'any passat, com "El Carmel" o "La nit del vampir".
"La nit del Vampir" és una història inspirada en el meu pare, que va néixer i viure fins als deu anys a Madrid. Se li ha quedat molt el caràcter madrileny, en parla molt i quan era petit hi vaig anar amb ell i em va parlar molt de 'l'almendra de Madrid', que és la forma que té el centre de Madrid, delimitat per la ronda circumval·latòria M30. I aquesta idea sempre m'ha semblat una figura retòrica molt bonica, que contrasta molt amb la Madrid grisa dels anys 60 i les històries que el meu pare m'explicava del meu avi, que era funcionari de duanes.
Però com lliga tot això amb la història de la cançó?
Perquè més enllà de les històries del meu pare, també em va quedar molt marcada una frase que va dir l'Ayuso, que era que Madrid és tan gran que mai et trobaràs el teu ex i això és llibertat. Vaig trobar tan espectacular la frase que vaig voler crear una història d'una persona que es troba l'ex al centre de Madrid. Al final per molt gran que sigui, l'ametlla de Madrid és una trampa perquè tothom vol anar-hi i fer-hi plans.
Com compaginaràs els concerts de La Ludwig Band, el teu projecte personal i les funcions de teatre?
És una cosa que encara no he plantejat del tot, però espero poder-ho fer tot. Ara, els mànagers de La Ludwig Band i Lluki Valverde es coneixeran i tindran una reunió per definir el calendari. Hi haurà moments de terror en què hauré de triar entre un dels dos projectes, però jo m'estimo tots dos projectes i espero poder-ho fer tot. De moment, amb Lluki Valverde farem el concert de presentació el 12 de novembre a la sala Upload i també tocarem a Madrid al SoundIsidro l'abril de l'any vinent i a la Fira Poètica de Manresa.
_x_Marta_Andreu.jpg)
.jpg)
