La granollerina Ivette Nadal va començar a escriure els seus propis poemes als setze anys i, als disset, es va endinsar en el món de la música. Des d'aleshores, ha anat fent aquest camí musicant tant els seus poemes com els d'altres autors, amb la voluntat de donar-los veu, de fer-los arribar a més gent i de contribuir, a la seva manera, a la difusió de la poesia. vDiu que ho ha fet no només com una feina artística, sinó "també com una manera de viure i d'entendre el món. I sempre des dels marges". Al darrer disc, I això serà tot... (Halley Records, 2026), hi ha inclòs una nova musicació: "De què fugim?" del vigatà Víctor Sunyol, amb què l'artista es postula com a finalista de XIX Premi Miquel Martí i Pol a la millor musicació en català. L'adaptació poètica guanyadora del Certamen Terra i Cultura es desvelarà en un acte públic el dilluns 9 de novembre a la Casa Golferichs de Barcelona. 


Què et va portar a musicar el poema "De què fugim?" de Víctor Sunyol?
Em va interessar tot el llibre Amb Nausica (LaBreu Edicions, 2019), que reflecteix la immersió de l'autor en la figura del personatge de Nausica a l’Odissea. Són reflexions i observacions fragmentàries sobre la trobada entre la noia i Ulisses i sobre la gran quantitat de literatu­ra que aquest episodi ha generat. L’eco d’aquest moment clàssic homèric —que encara ens ressona— s’intercala amb breus textos so­bre els moments i vivències del poeta. Jo he volgut fer un híbrid d'ambdues parts i construir-ne un poema a l'estil Dadaista i musicar-lo. L’obra combina dos tipus de text, tots dos del llibre i de la mateixa narració poètica. D'aquesta fusió neix aquest poema i per tant aquesta cançó.

Què t'interessa d'aquest poeta o quines connexions hi tens?
M'interessa la manera com Víctor Sunyol treballa el llenguatge i com, a través de la paraula, obre espais de pensament. No és una poesia que et doni necessàriament respostes; és una poesia conceptual i que se situa al llindar i al límit de la seva utilitat, et convida a entrar en un territori on les certeses es desplacen. És una poesia molt aprop del pensament i del misteri de la paraula. Per mi és una poesia molt més elevada que la purament lírica (tot i que aquesta també la valoro molt i també l'he musicat). En la poesia de Sunyol hi ha recerca, misteri, com en la filosofia. Hi ha la constant investigació del poeta vers la llengua. I per mi aquesta és una manera de cuidar i mantenir la llengua catalana sempre en construcció.
 
Recordes com vas arribar a "De què fugim?"?
El que recordo com a important és la trobada amb els versos i la manera com em va interpel·lar el llibre sencer. Més enllà del moment i del lloc concrets en què el vaig llegir, hi ha lectures que no s'acaben quan tanques el llibre: continuen treballant dins teu fins que, de vegades, troben una altra forma d'expressió. Vaig voler agafar sentències del llibre, versos i cosir-los en un poema.

Què t'agrada dels versos del poema?
La pregunta que conté i el fet que no sigui una pregunta innocent. «De què fugim?» ens obliga a pensar en les nostres fugides, en allò que evitem, en les pors i les contradiccions que ens acompanyen. Quins sentiments tenim por d'afirmar? També m'agrada que no sigui una resposta tancada, és una pregunta que queda oberta i que cadascú pot fer seva des de la seva pròpia experiència.


De quins poetes ets més fan?
He musicat especialment moltes vegades en Víctor Sunyol. També vaig fer un disc tot dedicat a poetes vius en el seu moment amb un DVD d'entrevistes quan encara no es feien pòdcasts ni material visual que acompanyeés la música. Vaig voler fer que gent del món de la música conegués als poetes: Anna Aguilar Amat, Francesc Garriga, Víctor Sunyol, Joan Vinuesa, Enric Casasses, Santi Montagut... I en el meu darrer disc I això serà tot... també he musicat Josep Maria Esquirol (i no és habitual musicar filòsofs) i un poema de Montserrat Aldrufeu (la meva mare), "Pedres, ocells i flors", una cançó que crec que va resultar ser molt rodona.


Què t'agrada de la cançó que musica poetes?
La poesia sempre ha estat molt present en la meva trajectòria, tant en la meva obra musical com en la literària. Publico poemes i també faig cançons. Faig cançons poètiques i faig cançons on musico poemes propis o poemes personals i en algun cas faig cançons narratives. Quan sento cançó d'autor, m'interessen els poetes o cantautors que tenen una veu pròpia i que respecten la tònica, els versos, les síl.labes. També em sento molt a prop d'aquells autors en què la paraula té una dimensió musical, però no necessàriament perquè sigui sonora o melòdica: a vegades és precisament el silenci, la tensió o la manera de construir el pensament allò que em porta a la música. En el cas de Víctor Sunyol, aquesta relació entre llenguatge, pensament i poesia és especialment estimulant.

Quina línia de continuïtat veus amb la Nova Cançó? 
La continuïtat amb la Nova Cançó hi és en la importància de la paraula, en la voluntat de donar veu a la literatura i en la idea que la cançó pot ser també un espai de pensament, de cultura i de transmissió poètica. És un llegat que forma part de la nostra tradició i que continua sent valuós, sobretot per als autors que ens hi dediquem des d'una vinculació profunda i apassionada. Pel que fa a la indústria i al sector, però, no tinc la mateixa certesa. 



En quin sentit? 
De vegades he tingut la sensació que s'ha donat suport a propostes que no han mantingut una trajectòria gaire continuada en la musicació de poemes, o que s'hi han acostat per presentar-se a un certamen, fins i tot havent reconegut que aquell era el primer poema que llegien. I això em fa pensar en què vol dir, realment, musicar poesia. Sempre he cregut que, per cantar bé una cançó, no n'hi ha prou de ser un bon intèrpret, tot i que, evidentment, això hi ajuda molt. Cal comprendre profundament la lletra, entendre'n les capes de significat, el que diu i també el que calla. La música no hauria de ser només un acompanyament bonic, sinó que hauria d'estar al servei del poema, caminar en la mateixa direcció i dir, des d'un altre llenguatge, la mateixa cosa. Perquè quan la música i la paraula es troben de debò, no es tracta només de cantar un poema, sinó d'haver-lo entès i fet propi.

I en quin sentit te'n diferencies, de la Nova Cançó?
Crec que cada generació ha de trobar el seu propi llenguatge. En el meu cas, no he entès mai la cançó d'autor com un format tancat ni com una estètica determinada. M'interessa experimentar amb el so i amb les possibilitats de la música contemporània, i fer que la poesia convisqui amb altres universos musicals. No es tracta tant de diferenciar-me de la Nova Cançó com de continuar el diàleg des del meu temps i des de la nostra pròpia veu.
    El meu procés de musicació no sempre és lineal ni parteix d'una voluntat d'interpretar racionalment el poema. I menys en aquest poema, ni en general en Víctor Sunyol, que és sempre aprop del misteri i de la investigació. Calia fer un exercici creatiu per condensar aquest seu llibre fragmentari. De vegades m'interessa treballar des d'una certa intuïció, gairebé com en un procés dadaista: descontextualitzar, fragmentar, jugar amb les paraules i deixar que les associacions inesperades dins d'una mateixa plana obrin nous camins de sentit. En aquest procés, la música també intervé en la lectura del poema, perquè pot posar en relleu una paraula, alterar-ne el pes o fer emergir una interpretació que no era evident a primera vista. M'interessa aquest espai en què la paraula i la música es troben sense que una hagi d'explicar necessàriament l'altra. En el cas concret de «De què fugim?», m'interessava preservar aquesta obertura, no tancar la pregunta amb una resposta musical massa explícita. Per a mi, musicar poesia també és això: experimentar, deixar que el poema et desplaci i trobar una forma musical que no li'n robi el misteri, sinó que l'ampliï.

Hi ha dos coproductors amb tu en el teu darrer disc, quin és el d'aquesta cançó?
Aquesta cançó l'ha produit Joan Colomo. Estic orgullosa perquè és l'única cançó del disc en què es respecten tots els acords originals i on la guitarra gravada està tocada per mi. 
 
I per què vas triar que en Santi Balmes t'acompanyés just en aquesta peça?
Em va semblar que la veu d'en Santi podia encaixar molt bé amb la meva de tessitura. Creia que podia donar profunditat i força a la tornada. "De què fugim?" és una pregunta que sembla bàsica, però molt profunda. "De què fugim? i de què fugim quan no fugim? i de qui?" aplicat a molts àmbits: l'amor, els sentiments, les desicions, els pensaments... En aquest cas em vaig imaginar aquest poema com una història d'amor amb la veu del Santi. D'ell, en tenim poques gravacions cantades en català i em feia especial il·lusió. A part, també l'he triat perquè és una bona veu, i alhora també és un gran lletrista i amic. I a mi només m'interessen les grans veus que també són grans lletristes.



Quina funció li dones a la poesia i quina a la cançó?
És la meva vida, la meva manera de trobar-li sentit; una manera d'habitar el món i de mirar-lo des d'un lloc més amable. És una eina de coneixement, però no en el sentit de trobar respostes definitives, sinó en el d'aprendre a formular millor les preguntes. La poesia ens permet acostar-nos a allò que és difícil d'explicar, a les contradiccions, als misteris i a les zones menys evidents de l'experiència humana. La cançó, en canvi, té la capacitat de fer que aquesta paraula es comparteixi a través del cos, de la veu i de l'escolta col·lectiva. Una cançó passa per qui la canta, però també per qui l'escolta. Potser la poesia obre una esquerda i la cançó fa que aquesta esquerda ressoni en els altres.

Què trobes o t'atrau de la poesia dels Països Catalans?
M'atrau la riquesa i la diversitat d'una tradició que no és homogènia, que conté moltes veus, maneres d'entendre el món i formes d'experimentar amb el llenguatge. Em sembla especialment interessant la relació històrica entre poesia, cançó i oralitat, que ve de molt més lluny que la figura del cantautor. Abans dels cantautors ja hi havia pregoners, salmaires i trobadors: figures que, des de contextos i èpoques diferents, feien de la paraula una forma d'expressió, de transmissió i de comunicació amb els altres. M'interessa aquesta genealogia de la paraula dita i cantada, i pensar que, d'alguna manera, els qui avui escrivim i musiquem poesia també en som hereus, encara que ho fem amb llenguatges i formes musicals molt diferents.
 
Llavors et sents com una baula més?
Sí, també m'interessa que la poesia en català pugui ser alhora una forma d'arrelament i una manera d'obrir-se al món. Escriure, cantar o llegir en la nostra llengua no hauria de ser un límit, sinó una manera particular d'accedir a allò universal. La llengua és el lloc des d'on mirem el món, però no necessàriament una frontera. I trobo que hi ha una gran llibertat en aquesta diversitat de veus, des de les més vinculades a la tradició fins a les més experimentals, perquè una cultura és viva precisament quan és capaç de preservar la memòria i, alhora, qüestionar-la, transformar-la i portar-la cap a llocs nous.