El valencià Luis Carrillo viu l'art des de múltiples perspectives, i és que a més d'historiador de l'art, també és cantautor. Amb discos com Raíces (Acqustic, 2019) o La casa del aire (autoeditat, 2017), ha consolidat una aposta entre el pop i la cançó d'autor on brilla el caràcter orgànic tant dels instruments com de la seva veu.

Ara, ha presentat el nou treball Puntos de fuga, (autoeditat, 2023), en què reversiona en directe cançons del seu disc anterior, Claroscuro (autoeditat, 2022), i cançons inèdites amb diferents col·laboracions com Santero y los Muchachos, Marta Andrés i Chica Sobresalto i que presentarà en directe a l'Oncle Jack de l'Hospitalet de Llobregat el 17 de juny. A més, per primer cop, Carrillo s'ha atrevit a cantar en català amb la versió de "Vinc d'un poble" de Judit Neddermann. Avui, n'estrenem el videoclip i parlem amb ell tant de la cançó com d'aquest nou disc.


Per què has decidit versionar “Vinc d’un poble” de Judit Neddermann?
Ja fa dos o tres anys, em vaig llençar de ple a escoltar música catalana, tant en català com en castellà. I em vaig quedar meravellat, ha estat una de les experiències més boniques que he viscut escoltant música. I un dels artistes que em va enamorar va ser Judit Neddermann. Quan vaig escoltar aquesta cançó, em va emocionar moltíssim i em va transportar al petit poble de la meva mare a Conca. Des del primer cop que la vaig sentir, sempre m'imagino baixant la costa del meu poble! Tot i això, en un primer moment la cançó l'anava a publicar en el pròxim disc que succeirà Puntos de fuga...

I per què l'has inclòs en aquest disc al final?
Quan em va arribar la notícia de la possibilitat de fer aquest àlbum, el juliol de 2022, estava centrat en el futur disc, però vaig decidir aturar-lo temporalment i centrar-me en Puntos de fuga perquè és el disc de la meva vida. En aquest futur disc, ja tenia al cap incloure una versió, "Vinc d'un poble", perquè mai havia fet una versió d'un altre artista en cap dels meus discos. Però la meva mànager em va proposar de gravar-la ara perquè podia quedar molt xula gravada en directe i podíem jugar a incloure-hi un clarinet i una guitarra elèctrica. 

Has conegut personalment a Judit Neddermann?
Personalment, no. Hem parlat molts cops per xarxes socials i a mi m'encanta el que ella fa i el que faig jo a ella també. Ens uneix una mica aquesta admiració mútua. 

Arran d’aquesta versió, et planteges compondre algun tema propi en valencià en un futur?
És possible, tot i que no m'ho he plantejat, la veritat. Jo soc de València, però no tinc moltes arrels aquí perquè la meva mare és de Conca i el meu pare andalús. Tot i això, tinc tots els títols de professor i, per tant, tinc tots els títols en valencià i el sé parlar. No és la meva llengua materna, però estic obert a fer alguna cançó perquè em sembla una llengua preciosa. Em relaxa i m'emociona molt escoltar cantants en valencià i català. A més, et diria que tampoc descarto fer una cançó en euskera!

Però això ja seria un repte més gran, no?
Sí, l'euskera se m'escapa més, però mai diguis mai! De fet, com a anècdota, et diré que he tocat tres cops a Bilbao i l'últim cop em vaig animar a cantar una cançó popular basca, que és molt íntima, i em va agradar molt.



‘Puntos de fuga’ és una forma d’escapar  d’aquest cicle habitual dels artistes de fer un disc amb deu cançons noves cada dos o tres anys?
M'encanta que la gent faci aquest tipus d'interpretacions sense que jo expliqui res perquè ho trobo genial! En un principi, vaig posar-li aquest títol al disc perquè em lligava amb algunes idees del treball anterior, Claroscuro (autoeditat, 2022). Com que jo també soc historiador de l'art i ara he recuperat les sis cançons del disc remodelades i amb col·laboracions, em va semblar interessant tornar-li a posar un nom propi del món pictòric artístic. D'aquí va venir Puntos de fuga, com a metàfora que cada cançó representa un punt de fuga i el disc sencer és el quadre.

I què són exactament els punts de fuga?
És un concepte de l'art pictòric que va sorgir als segles XIV i XV, quan els pintors van començar a donar perspectiva als seus quadres. De forma més tècnica, és el punt concret en què s'uneixen les diferents profunditats d'un quadre.


D’on ve la idea de gravar en deu estudis del País Valencià?
L'oportunitat de poder gravar-ho així va venir a través de la meva oficina, que em va oferir la possibilitat de fer un projecte gran en què pogués fer allò que sempre hauria volgut fer. I vam decidir fer deu cançons en directe, gravades cadascuna d'elles en un estudi diferent i també enregistrades en vídeo. Tot i que em feia molta il·lusió el projecte, dur-lo a terme ha estat tot un repte perquè no m'esperava que realment me l'acceptessin. Per a mi, ha estat el projecte de la meva vida perquè dubto que pugui tornar a fer un disc en aquestes condicions una altra vegada. 

Al llarg del disc, hi ha instrumentacions força diferents: s’hi poden sentir un banjo, una flauta, un clarinet, un 'cello' o una trompeta. És una forma de donar-li una vida diferent a cadascun dels temes?
Sí, totalment. Gravar de forma independent cada cançó a un estudi diferent va fer que el disc no només fos un quadre molt gran sinó que es convertís en deu quadres diferents. A això, cal sumar-li la dificultat que en cada estudi entràvem sobre les 10 i a les 8 la sessió acabava i havíem de tenir totes les pistes gravades i completes perquè el productor de cada estudi pogués fer la mescla. Hi ha cançons en què això era més fàcil perquè hi ha pocs instruments, però en les que n'hi havia més va ser més complicat. Sobretot, ho va ser amb aquells instruments amb els quals no havia treballat mai, com la flauta travessera, les trompetes o un clarinet. Tot i que va portar feina, estic molt content perquè el resultat final de cada cançó et transporta a un món diferent.