Love of Lesbian ja ha celebrat els 25 anys de la formació, i el seu cantant i líder, Santi Balmes presenta ara un llibre confessional a nivell vital i de valoració de la seva feina com a compositor de la banda. Es titula Esa pieza que no encaja (Principal de libros, 2023), en què conversa amb el també escriptor David Escamilla.

Triar el David ve perquè tenies al cap el paper del seu pare, el locutor radiofònic Salvador Escamilla, que va divulgar tant i tant la Nova cançó?
Santi Balmes: Sí, però ja el coneixia, el David, ja feia molt de temps.
David Escamilla: Fa 15 anys que ens coneixem amb el Santi.
 
I com us vau conèixer?
D.E: Des del primer moment que vam parlar, vam inaugurar un diàleg infinit. Vam conversar de la vida, la música, la creativitat... Als dos ens agrada conèixer gent nova, coses noves, som molt inquiets. Aleshores ella em va demanar que li presentés una novel·la seva, es deia El hambre invisible (Planeta, 2018) i jo li vaig demanar que em presentés un llibre meu de poemes, Sólo la verdad es sexy. Poesía completa 1993-2020 (Seurat, 2020). Hem fet esdeveniments presencials amb gent, hem fet ràdio, hem fet continguts audiovisuals... En resum, hem fet moltes coses.

I com sorgir la idea de fer aquest nou llibre?
D.E: Un li vaig dir al Santi, escolta, per què no plasmem aquest diàleg infinit en un llibre? La idea era que em convides a viure a les teves cançons de Love of Lesbian? Que m'expliqués per què fa cada cançó, quina repercussió té amb la gent, si estava fotut o alegre quan les va escriure... És a dir, les mil coses que ningú sabrà quan escolta una cançó.
 
Has volgut posar sobre la taula totes les contradiccions parlant amb el David?
S.B: Jo crec que una de les coses més desagradables és de fer cançons és haver de mirar cara a cara la teva pròpia contradicció. Perquè no estem avesats a conviure amb ella, quan en realitat, penso que aquesta contradicció és el més creatiu que hi ha. I si veig algun artista que no és contradictori, no me l'acabo de creure, no el compro. Un artista com més polèmic, més escandalós, i més batalles internes tingui, millor.
 
I just dius que és ‘en el punto medio’ en què et situes entre la classe treballadora i una família d'origen amb poder adquisitiu burgès. Tu com de burgès i com de treballador et sents?
S.B: Jo cada cop som més burgés, està claríssim, perquè és el que viscut de petit. No es pot lluitar contra el que és mamat de petit. És impossible. Vull dir, quan més et neguis, pitjor ho passaràs. I reivindico bastant el poder de burgesia a l'hora d'expandir la cultura i l'art. Sempre ha estat així i és innegable.


Però alhora, ets molt treballador.
S.B: Però és que la burgesia és molt treballadora!

Clar, també, però sempre em ve al cap allò de ‘és l’ofici del burgès, menjar, jeure i no fer res'...
D.E: Aviam, és que una cosa és l'aristòcrata i l'altra cosa és el burgès, que ho confonem. És a dir, etimològicament, la paraula burgès -ara em poso sociòleg, que ho soc també- ve de burg, que és ciutat. I, per tant, el burgès és el que viu a la ciutat quan les ciutats són socialment una cosa nova. I les ciutats neixen a prop de la industrialització i de les fàbriques. Per tant, el burges és el que crea fàbriques, el que treballa de sol a sol, i el que acaba tenint mà d’obra, obrers i crea tot el capitalisme.
S.B: És que hi ha una connotació negativa ara...
D.E: ...perquè es confon amb aristòcrata i amb noble.
 
Bé, també podríem entrar amb què en la història de la industrialització els obrers ho passaven pitjor que els burgesos...
D.E: Sí, es clar, però el burgès treballava de sol a sol i s'inventava una indústria. I havia de treballar molt. Potser el fill del burgès sí que ja viu de la comèdia. I després acaba enfonsant l'empresa, que és un clàssic...
S.B: En el meu cas, però, és més una reivindicació de les feines més autònomes. A la meva família sempre s’ha viscut de les seves idees i no s'ha estat assalariat de ningú. I ja portem quatre o cinc generacions que això perdura. Llavors, en aquest sentit, sí que reivindico bastant el poder de la idea pròpia com per generar una economia. I d'això, n'estic molt orgullós. De vegades es curra amb les mans i altres amb el tarro.
 
Ja, i això no s'entén gaire socialment.
D.E: Llavors, la fàbrica és la fàbrica mental. I, salvant totes les distàncies, també em dedico a crear coses i estic tot el dia creant, tinc 3.000 coses, i la meva fàbrica és el meu cap.
 
Ser una peça que no encaixa és necessari per a crear?
S.B: Sí, tot i que encaixis, sempre estàs pensant a subvertir el sistema des de dins.
 
Clar, tu encaixes a la indústria musical.
S.B: Jo penso que no.
 
Després de més de vint anys, encara estem així? Que no toquis al Primavera Sound no vol dir que no encaixis...
S.B: Però això es deu a uns altres motius. Potser és perquè ells pensen que hem encaixat massa en un moment donat, però jo diria que és una cosa molt més intern, del gremi. Sovint hi ha molt bona gent a dins del món de la música, però després hi ha un entorn, -també en el món actoral i del cinema- on hi ha molta comèdia, molta superficialitat i molta gent que enveja aquest món...
D.E: ...molt endogàmic.
S.B: Sí, de fotre’s de farlopa i dir ‘tu ets el millor’, ‘no, no, tu ho ets més!’
D.E: De forma políticament incorrecte seria menjar-se...
S.B: Sí, menjar-se les polles d’una manera bestial!

Ensabonar, seria la manera correcta...
S.B: Sí, doncs, ensabonar-se les polles! [RIUEN]
S.B: Jo em mantinc en un lloc a part. Sí, vaig a fer les promos, els concerts, etc. Però no em veuràs gaire de festa ni a cap lloc d’aquests perquè segueixo tenint la sensació que no encaixo en un món d’extrema sociabilitat. Soc molt més introvertit del que semblo.
D.E: O sigui, el concepte és que si tu ets ‘una pieza que no encaja’, tens dues possibilitats, dos camins. Hi ha un camí que és: bé, hem d'encaixar i, per tant, em converteixo en un tipus estàndard, en un tipus normal i visc en una zona de confort (que per mi és el més incomfortable del món. L'altre, en canvi, és convertir-te en el que tu volies ser i havies somiat, que és el més difícil del món. És a dir, el primer camí és molt més fàcil, mentre que lluitar per la teva singularitat és hipercomplicat, perquè pots fracassar quasi segur.
 
En el llibre, assegures tenir ‘mi eterna deuda’ de fer música en català. Quan i com et veus cantant en català, tens cançons en català al calaix?
S.B: Sí. Estic començant a fer-les ja, sí. He tingut un pànic, però absolutament estratosfèric a fer-ho. Perquè em feia por a conèixer una part meva. O sigui, cada llengua em marca una psicologia determinada. Jo en castellà acostumo a ser més de la conya. Sigui perquè en criar-me a Barcelona, al pati de l’escola Pare Manyanet a les Corts, els meus amics eren de parla castellana. Els meus amics es deien Ramiro, Ignacio... i llavors, per mi era la llengua del flirteig i de la broma. La llengua catalana per mi era d'un àmbit molt més familiar i molt més recte i seriós.
 
I confessional?
S.B Confessional, sí. Ara em toca passar per aquí i calculo que d’aquí dos anys ja podré treure un disc en català.
D.E: I llavors en anglès, Santi, com éreu?
S.B: Era una fugida d'estudi, absolutament. Era una maniobra d'imitació, una maniobra de... de sonoritat sobretot, perquè ‘shoe’ sonava molt bé, sona de puta mare, però ‘zapato’ sona del cul. El Gato Pérez va fer un estudi en què quines eren les llengües que correspondrien als estils pertinents i per un bolero funciona molt bé, per un tango funciona de conya, però pel pop que beu d’arrels britàniques sempre et sobra una síl·laba. Sempre.
 
Ja has cantat en català a “Somriu” amb el Marc Ros, o “Una altra manera de viure” i “Caure no feia mal” amb Joan Dausà. Com t'imagines les teves lletres en català?
S.B: Al final qui m’ho dictaminarà serà el meu subconscient. És molt heavy, perquè amb el castellà no vaig sortir d'un pla establert de què havia d'escriure, sinó que em vaig ficar... No sé, tinc una manera d'escriure gairebé automàtica. Jo soc el primer sorprès i sovint em pregunto: què acabo de posar?!
 
Et veus més surrealista, mediterrani, evocant a l'univers mironià o dalinià?
S.B: Potser seria més Adrià Puntí en un moment donat... però si t’estic dient un referent ja em fa mal de dir-lo, perquè el que vull ser és Santi Balmes. M’he de reconèixer. I aquesta tasca passarà per un redescobriment propi que estic fent ara. Per primer cop, em surten coses en català que em sorprenen! I m’agrada perquè vol dir que no està tot dit dins meu.
 
I això t’ho imagines com a disc en solitari o com a disc de Love of Lesbian?
S.B: Com a disc de Love of Lesbian, no.


Clar, com et presentaràs? Pot ser com el Guillem Gisbert properament, o com va fer el Joan Miquel Oliver agafant algun músic d’Antònia Font però no tota la banda?
S.B: Sempre hi ha un vincle amb membres de la banda. El Dani Ferrer és un tio espectacular i és dels millors teclistes que. Però no ho sé com ho faré i no sé si serà un projecte exclusivament en català o potser hi ha tres o quatre temes dins d'un treball més ampli. Tot i això, sempre em ve al cap de fer un disc a piano i veu amb el Dani a l’estil Jarvis Cocker com va fer amb aquell pianista, Chilly Gonzales, en aquell disc en solitari
que era collonut i que allà s'endinsava en el món més crooner.

Quan parles al llibre de la mirada de Manolo García (El Último de la Fila), em va venir al cap en Xavi Mercadé, que encara va estar a l’última entrevista que us vam fer a LOL per a Enderrock.
S.B: Clar, al llibre parlo de la mirada de Manolo García. I el Xavi... És que m’emociona, és veritat. Era una persona excepcional. I feia la sensació que era una criatura encara, estimava molt la seva professió. ENo li podies fer mal, era impossible. Era una persona molt noble i el recordo molt als fossos.
D.E: Ell era un retratista total. Però és que el Santi es fixa en les mirades de la gent. Les mirades li parlen i li expliquen històries.
S.B: I la mirada del Xavi sempre m’havia agradat molt. És que la mirada em diu molt més que les paraules. Les paraules poden ser molt falses.. I la mirada és un codi que qui el sap endevinar, gairebé està al mateix nivell que el del llenguatge musical. Els dos són llenguatges abstractes.