Si Joan Oliver tenia el jo poètic de Pere Quart, el poeta menorquí Joan Francesc López Casasnovas va ser Pere Xerxa. Arran del seu traspàs, el 19 de juliol de 2022, el cantant de Ciutadella Cris Juanico li ha retut homenatge per fer-ne memòria al llibre-disc Cançons de Xerxa (RGB Suports, 2023), amb un total d’onze poemes musicats, alguns publicats i d’altres inèdits.



Joan Francesc López Casasnovas va ser el teu mestre, amic i, ara, inspirador de musicacions. Com el vas conèixer?
La primera relació va ser perquè era professor de Literatura Castellana quan vaig fer primer i segon de Batxillerat, fa 40 i escaig d’anys. Tot i que era molt jove, en aquell moment encara no s’estudiava en català. Però, darrerament, la relació va ser molt més habitual que al principi.

Com va continuar aquesta relació?
La llibreria Vdllibres, que tenim des de fa quatre anys a Ciutadella amb la meva dona, Dolors Boatella, és just al costat de casa la seva mare. I sempre hi entrava quan l’anava a visitar. A més, era qui portava el club de lectura i també era soci de VadCultura, que vam crear durant la pandèmia, una entitat que organitza activitats culturals. Podem dir que era un actiu de l’associació de la llibreria.

Com has convertit les seves paraules en cançons?
En Xerxa pujava a unes escales de marbre, i de dalt estant pescava paraules. Era un fanàtic dels mots, del seu significat i de la fonètica... Jo ara en tenc 56 i en Joan quan va morir en tenia 70. Al disc hi ha el poema “Paraules”, que va fer als 19 anys i que parla de tot, però quan ens fem grans és fàcil caure en el pas del temps, perquè tenim més informació i experiència. La gent més jove té una ingenuïtat que es perd amb els anys. S’ha de mantenir la il·lusió de ser un infant, perquè és el que ens remou i transforma per seguir tenint ganes de fer coses.

La primera cançó, “Desert”, és un poema que ‘t’assacia l’ànim’. Quin és el cau del Dracobscur i la llum que regala el poeta?
En aquest poema fa una reflexió sobre què significa viure en una illa. Però no sé qui era el drac, segurament deu venir de fora. Tot i que s’amaga el tenim aquí, es va amagant i torna de nou... Penso que aquest poema tracta d’un sentiment molt actual.

Per als menorquins la mar és una manera de meditar la vida?
S’hi ha convertit, perquè tothom busca referents en el que veu i l’envolta. En una illa no pots defugir el mar. Els elements marítims i mediterranis són presents en la seva poesia, i les cançons segueixen el mateix deix gràcies al ritme, la música i els referents, com parlar de l’ADN de la sorra.


“Pel camí” recull l’energia vital de l’adolescència a la vellesa. La metàfora marinera va de la barca als escars, les construccions que protegeixen les embarcacions on ‘el mar no hi canta’.
“Pel camí” és la història d’un desamor, una ruptura. Segueix el seu camí, però que té el cor a terra i ja veurem si torna. El que passa és que ho diu de manera espectacular! Parla de com es trenca la relació i s’enfonsa, i ho compara amb les xarxes d’arrossegament. Del que recullen al fons del mar, del que queda quan toques fons. Té una força increïble. I hi ha una frase de superació que trobo fantàstica: ‘Aquest camí, tan tou de pluja i sal, solcat de llàgrimes, el passes’.

També hi ha temes sobre el pas del temps, com “Corsari vell”, on la flauta de Borja Moll hi aporta un punt atemporal.
Les col·laboracions m’han donat un toc i un color diferent per a cada cançó. A “Corsari vell” la flauta té una aura de conte de pirates. És un instrument molt dolç i pot ser identificat amb el que explica la cançó, el fet marítim de ser un corsari.

Borja Moll és la flauta travessera del grup menorquí S’Albaida, i també hi toca el seu percussionista, Moisés Pelegrí.
L’abril passat vaig ser al concert de celebració del 25è aniversari de la primera actuació de S’Albaida. I, entre altres coses, perquè el directe va estar molt bé, em vaig fixar en les possibilitats que podia tenir jugar amb les percussions d’en Moï. A vegades sembla que hi hagi una bateria gravada, i tot sona només amb la percussió. Aquesta base ha acabat marcant la sonoritat de tot el disc.
 

De quina manera has arribat a conjugar les teves cançons amb unes col·laboracions tan adients?
Amb el contrabaixista Lluís Gener vam crear un nucli dur que fos molt consistent. I al final el vam vestir amb les col·laboracions. Fer música tot sol és molt avorrit, i s’ha de compartir. Però aquests temes es poden defensar tal qual amb un trio. Hi ha cançons que són més pop, i altres que sorgeixen més de l’arrel...

Precisament, el guitarró té una sonoritat molt mediterrània i va molt unida a la teva manera de cantar. Com hi has arribat?
El guitarró aporta una gran amplitud de mires. És un instrument tradicional del folklore illenc, també és present a les Terres de l’Ebre i al País Valencià. Té cinc cordes i es toca d’una manera determinada, però es pot utilitzar de moltes altres formes. Es podria manipular i distorsionar i no semblaria un guitarró, com fa Jansky al seu disc electrònic, afagant sons dels insectes i la natura.

No és la primera vegada que l’utilitzes en un disc. Què és el que més t’ha agradat d’aquest instrument?
L’estètica i l’origen del guitarró són molt senzills, tan poca cosa com el vol d’una abella o el so d’un grill, i això ja té un significat per a mi. M’agrada sobretot perquè sempre busco començar les melodies des de la major simplicitat possible i després intento fer-les créixer per acabar construint una cançó.