Carles Sabater (Barcelona, 1962 - Vilafranca del Penedès, 1999) va destacar com a actor i com a cantant del grup Sau des de 1987 fins a la seva mort, ara fa 25 anys. L'artista barceloní va tenir una generació de fans, segurament la més important de finals del passat mil·lenni. Ja superada aquella ràbia i dolor per la seva mort prematura i inesperada, l'escriptor i periodista tarragoní Pep Blay investiga amb l'ànim més calmat i amb la distància necessària sobre la seva vida i importància interpretativa. El llibre novel·lat que n'ha fet, Cor trencat (Navona Edicions, 2024), es publica dilluns vinent, però avui n'estrenem el primer capítol, "L'últim concert".

Com a periodista i escriptor, què t'ha fet tornar a Carles Sabater 25 anys després de la seva mort?
Era un deute pendent. No he deixat mai de tenir-ho al cap des que vaig publicar la biografia de Sopa de Cabra i la d’Els Pets, per diverses raons. Més enllà que Sau fos un altre grup tan popular imprescindible per entendre el moviment del rock català, crec que, tot i ser un dels personatges més estimats pel poble, des del món de la cultura no s’ha fet prou justícia a la rellevància de Carles Sabater com a actor i cantant. El fenomen de fans va tapar la seva personalitat artística. A més, sempre he pensat que és un personatge amb una vida molt literària, cosa que em dona joc com a un escriptor. Em calia esperar el moment adequat, en què la feina i la família em permetés disposar de temps per escriure’l, i que passessin prou anys perquè la gent de l’entorn del Carles parlés amb més objectivitat, serenitat i perspectiva, menys influenciada per la tristor i la ràbia que va sentir per la seva mort. I també que aparegués alguna editorial que volgués fer-ho...
 
Al llibre, cites i parles amb molta gent del seu entorn (Jordi Gas, Marta Pich, Pep Sala, Mònica Gutiérrez i Míchel González, Magda Bonet, la mare i el germà del Carles, Calixto Bieito, Blanca Busquets, Elisenda Roca, Dolors Palet, Josep Maria Flotats, Pep Cruz...). Qui destacaries?
Destacaria Laura Jou —la seva parella durant quasi onze anys i amb qui va conviure des dels 27 fins que va morir—; Pep Sala (el tàndem a Sau) i Josep Sabater (el germà). Gràcies a ells se m’han obert les portes a la resta. Sobretot, m’ha encantat descobrir un altre Carles gràcies a la sinceritat de grans amics seus de l’adolescència (com Joan Pinell), del teatre (com Pep Cruz, Rosa Galindo o Carlos Gramage), o de la música (com Jordi Gas o Ramon Altimir).
 
Hi relates l'evolució d'un noi introvertit que fa natació a un home extravertit. Tu creus que aquest canvi prové del teatre més que de la música?
Sí. Malgrat que li agradava cantar, la gran transformació del Carles va ser en el seu primer any a l’Institut del Teatre. Allà va descobrir la seva capacitat d’agradar als altres i de sentir-se feliç sobre l’escenari. I aquella seguretat va jugar a favor seu quan es va dedicar a la música.
 
Es va dir molt de temps que el Carles era un 'gran seductor', i potser el que m'agrada més del llibre és descobrir-ne les vulnerabilitats. A tu què t'ha sorprès més de la teva investigació?
Sens dubte, la seva visió de l’amor i la necessitat d’agradar als altres, que el feia prendre decisions a vegades encertades, i d’altres equivocades. També la seva capacitat de riure i de fer riure: l’humor és una constant a la seva vida. I adonar-me que en realitat va ser un personatge que reflectia perfectament el sentit de la vida que es plantejava la seva generació, moguda per una idealització d’una forma de viure, d’una estètica, d’una recerca de què és l’amor per fugir d’un sentiment de soledat, d’un trencament amb els valors de la família, fins i tot d’un escapar-se... En aquest sentit, el Carles respon a les característiques del que seria una icona de final del mil·lenni.
 
Hi ha el Carles cantant i el Carles actor. Què et quedes de cadascun?
El cantant d’amor i desamor, el que va a percentatges i va tancant cercles. També el que canta que no ha nascut per militar. I sobretot, el que interpreta sobre l’escenari. L’escenari era casa seva. I com a actor, el protagonista de Company -Bobby, a qui s'assemblava molt- i el pallassot de Pirates. Cantar, ballar, interpretar i fer riure a la vegada no està a l’abast de qualsevol actor.
 
Fas un paral·lelisme entre el Nova York de l'obra 'Company' i la Barcelona dels noranta. Vols dir que la vida era acomodada i avorrida aleshores, o que la joventut no feia res de res?
Vull dir que, a diferència d’ara, hi havia una bonança econòmica que permetia a la joventut moure’s per un altre tipus de valors. Si a això hi afegim que en els vuitanta s’havia passat de la transició a la democràcia i es trencava amb la generació anterior compromesa i lliutadora, arribem a aquest trencaclosques social en el qual va viure el Carles Sabater. El d'una Barcelona en què, igual que una o dues dècades abans ho havia estat Nova York, mou els fils una classe mitjana que, en lloc d’estalviar i defensar tot allò que s’ha guanyat, relativitza tota transcendència, s’ho gasta tot, explora els límits de l’amor i del concepte de família, utilitza la cultura com un escapisme i acaba sentint-se buida i sola per la falta d'uns valors essencials on aferrar-se.
 
Cites la importància de la col·lecció d'elapés del germà gran de Carles Sabater, en Josep. Era molt típic en aquella època sense Spotify...
He volgut que la gent jove d’avui entengui una mica millor com ha canviat tot. Avui en dia la música es troba en qualsevol moment gràcies al mòbil. Te la porta Spotify, YouTube i qualsevol altra mètode d’algoritmes. Hi trobes la cançó que més et convé i fas les teves llistes que repeteixes les vegades que et convenen. Al segle passat havíem d’anar a buscar la música, no ens la trobàvem. La buscàvem en programes de ràdio que sonaven en unes emissores concretes i a unes hores concretes i no es repetien mai més; en revistes on aficionats al rock intentaven descriure amb paraules com sonava una música perquè ens decidíssim a comprar un disc o un altre (teníem un pressupost molt limitat i havíem de ser molt selectius en els discos); a les botigues de discos ens guiàvem per les portades i, si el propietari era un melòman, ens deixava tancar una estona en una habitació per provar a veure si ens agradava. Per això eren tan importants els discos dels germans grans, que eren els que s’escoltaven i es remenaven a casa. A mi la meva germana i el meu germà em van introduir a Bowie, Lou Reed, Bob Dylan o Jim Morrison, Sisa o la Dharma. I quan vaig anar a buscar els meus gustos, ja duia aquest bagatge. De la mateixa manera, el Josep Sabater va portar Led Zeppelin, Pink Floyd i Serrat a les orelles del Carles.

En el llibre també hi comentes algunes lletres de les cançons de Sau.
Sí. Sempre he tingut present que moltes de les lletres de Sau estaven escrites amb la participació de Pep Sala i Joan Capdevila i, per tant, no es poden interpretar totes com a missatges del Carles. De tota manera, gràcies a algunes de les llibretes personals del Carles que m’ha fet arribar la Laura Jou, he pogut llegir les primeres versions d'algunes cançons de Sau. He intentat relacionar-ne algunes amb les situacions que estava vivint el Carles, i el cert és que donen força joc per entendre millor els seus sentiments de desig, de soledat o de desengany. I si no estaven escrites ben bé per ell, les vivia i les interpretava com si les hagués escrit!
 

L'humor i la visió poètica de la vida són prou centrals a 'Cor trencat'. Quina anècdota divertida o quin moment poètic destacaries de Sabater?
Segurament les més divertides són les més innocents: d’adolescent a Llançà o en els inicis a l’Institut del Teatre. També alguna anècdota anant de concert amb Sau. Però potser un moment que combina més humor i poesia és el dia que van anar a sopar a casa de la nova mànager, Mònica Gutiérrez, per decidir si acceptaven tirar endavant la que va acabar sent l’última gira: mentre el Pep Sala parlava amb ella de negocis i de les necessitats de cara als concerts de la gira XII, el Carles estava amb la dona de fer feines, aprenent d’ella una nova manera de planxar les camises. No oblidem que una de les obsessions del Carles era sortir a l’escenari amb la camisa perfectament planxada!
 
Què tenia d'ordinari i què d'extraordinari Carles Sabater? 
D’ordinari? Doncs que era, senzillament, una bona persona. D’extraordinari, el seu magnetisme, difícilment justificable per cap raó científica ni objectiva. Hi ha molts guapos al món, però molt pocs atrapen d'aquesta manera. Tenia una capacitat extraordinària d'agradar a tanta gent i tan diferent. Sabia trobar la frase i el gest adequat en cada moment per fer sentir a qualsevol altra persona especial, sense fer distincions. Per ell tothom era igual d'important: des dels qui treballaven a la taquilla del teatre fins als grans directors; des de la fan més tímida fins al músic més famós.
 
La mort de Carles Sabater ja planava en la seva vida. Què has volgut destacar de la seva vida i què de la seva mort? 
El fantasma de la mort sempre va estar present en la vida del Carles, perquè ell mateix li donava importància: tenia al cap el mite de James Dean, i pensava que moriria jove. En la meva recerca, he pogut accedir a l’autòpsia i un gran especialista en patologia forense me l’ha interpretada. És brutal com encaixa tota una vida en una forma de morir.



Llegeix aquí el primer capítol de Cor trencat, "L'últim concert", en primícia: