Darrere del projecte Rawpublik s’hi amaga un quartet de luxe integrat per Toni Sánchez ‘Panxo’ i Toni Fort ‘Pollet’ (Zoo), Toni Mejías (Los Chikos del Maíz) i Andreu Puig ‘Roy Carlovich’, que ha gravat l’interessant àlbum Redemption (autoeditat, 2023). Un disc de set temes de rap en valencià enregistrat a la ciutat de Nova York en tan sols una setmana.



Rawpublik és la recuperació d’un vell projecte que s’ha concretat en un disc de rap en valencià gravat a Nova York. Com ha anat?
Toni Mejías: El nou treball va néixer amb la mateixa essència que l’anterior, que vam gravar només Roy Carlovich i jo. En aquell cas va ser una setmana a Barcelona, que era on vivia i estudiava l’Andreu. Al principi no hi havia el Panxo, però sí el DJ Bokah, que teníem amb Los Chicos del Maíz. Vam pensar que no calia inventar-nos un altre nom, perquè Rawpublik ja resumia força bé les nostres arrels.

Què va passar des de llavors?
T.M: Com a Rawpublik només vam fer dos concerts i al segon ja s’hi va incorporar Panxo. Però després cadascú va fer el seu camí.
Panxo: Toni i jo hem anat mantenint el contacte, però a l’Andreu el teníem desubicat des que va marxar als Estats Units. Ara fa un any va penjar uns vídeos rapejant en valencià a la cuina de sa casa, sense música ni res. La novetat és que cantava en valencià, tot i que sempre ho havia fet en castellà. Vaig contactar-hi i vam fer una cançó online.

I això va tenir continuïtat...
Panxo: Sí, al cap d’un mes ja teníem tres o quatre temes i li vaig proposar anar a Nova York per gravar-ne més. Feia uns quinze anys que no ens vèiem. Ens va molar avisar a Toni, i després vam convidar també a Toni Fort ‘Pollet’. Vam llogar un pis per una setmana a l’edifici on viu Andreu, vam muntar un estudi precari i vam començar a enregistrar el disc.

Al primer disc, 'Ensayo sobre la fluidez' (autoeditat, 2009), les cançons eren en castellà...
T.M: Jo soc castellanoparlant i crear en valencià em costa. Però ja que estava amb ells, em va venir de gust provar d’escriure lletres en valencià. La veritat és que ha sigut molt guai, però per a fer-les he necessitat pensar-hi molt més. Andreu és valencianoparlant i quan va començar a rapejar, fa molts anys, no hi havia gaire referències. Crec que aleshores ni tan sols ell entenia que existís aquesta possibilitat. Ara, gràcies a Panxo i a més gent, ha canviat l’escena, ha descobert que li agrada el rap i que té molta sonoritat i un vocabulari molt ric.


Es nota que el disc s’ha gravat a Nova York?
P: M’agradaria dir que sí, però la veritat és que no. Alguna lletra hi fa referència, però al final era un micro i un ordinador. Vam anar-hi amb la feina ja encarada. Nova York no ens va inspirar, només va ser el lloc on vam gravar el disc. Ens vam acoblar a l’horari que podia venir Andreu. Durant el dia visitàvem la ciutat i a la nit ens posàvem a la feina.
T.M: No cal flipar-se, es podria haver gravat a qualsevol altre lloc, a Tavernes de la Valldigna mateix. Tot i això, crec que hi ha temes com “Redemption” o “La timba” que tenen l’essència del rap característic de Nova York, allunyat del que es fa a Los Angeles, a l’altra costa. Anar als Estats Units va ser una excusa per visitar Andreu i poder dir que hem fet un disc a Nova York.

'Redemption' ha estat un 'divertimento' puntual?
P: Per força ha de ser un divertimento perquè Andreu té la seva vida, la seva feina i la seva família als Estats Units, i fer una gira al nostre país no seria plantejable. El que és de veres és que hem gaudit molt del procés i ens hem quedat amb ganes de més. Això vol dir que podria haver-hi una continuïtat pel que fa a escriure i gravar més cançons per publicar-les. Però no farem concerts.
T.M: Jo ho veig igual. Ens hem quedat amb ganes de més i potser amb ganes de fer-ho més junts, perquè al final una setmana dona pel que dona i, com és lògic, alguns arranjaments els vam haver de fer en la distància. A més, Panxo i jo tenim un cert d’esgotament, ens falta naturalitat i veiem que Andreu és una persona súper fèrtil, que porta un munt de temps sense escriure i és molt enginyós…


Des de la primera cançó, “Redeption”, ja tireu d’èpica. Expliqueu la vostra història fent-vos els xulos amb frases com ‘recordes que ens sentíem els millors del món. Ho som’.
P: Forma part de la retòrica rapera. Dir alguna cosa autoreferencial i donar-te una dimensió ben guapa. El rap és això, posar-se en valor en contextos en què no som ningú. Nosaltres, per edat i per context no tenim cap necessitat de reafirmar-nos, però forma part de la manera de viure el rap que hem mamat i que ens ha agradat. Si ens posem a fer rap volem assolir els codis i les formes expressives típiques.
T.M: Sí, el rap té molt d’ego trip. Per sort crec que cada vegada menys, tot és molt més variat i no només ‘jo, jo, jo, jo’. Però de tant en tant ens agrada tornar a l’essència d’aquestes arrels, i també està bé.

Panxo, tu no vas dir que estaves cansat de rapejar?
P: En algun moment me vaig cansar de fer rap i tenia ganes d’evolucionar cap al ball, que és el que hem fet amb Zoo. Però ara he gaudit molt perquè el disc s’ha gravat amb l’única finalitat de gaudir i no tant perquè el projecte funcionara. Ens ho hem passat molt bé buscant l’ortodòxia rapera i amb replegament identitari i estètic.