En poc més d’un any i mig el duet de Valls Figa Flawas ha passat de presentar el seu debut Joves tendres (autoeditat, 2022) i guanyar el concurs Sona9 a ser un dels puntals del nou pop urbà mainstream de l’escena catalana. Al segon àlbum, La calçotada (Halley Records, 2024), recopilen els senzills de l’any passat –amb Mushka i Lluís Gavaldà– i incorporen un grapat de nous temes i molts convidats, abastant des de la salsa fins a la bossa nova.



Ha passat un any i mig des del primer disc, 'Joves tendres', i ja formeu part dels pòdium a quatre de l’escena catalana del pop urbà. Quines són les claus que ho han fet possible?
Xavier Cartanyà (bases): Pensàvem que el projecte creixeria en tots els sentits, però no amb aquesta magnitud. En aquell primer moment no hauríem dit ni que faríem mitja dotzena de bolos, ni tampoc esperàvem l’èxit de “Mussegu” i dels altres temes que han vingut posteriorment. D’altra banda, també cal dir que l’escena en si mateixa ha crescut. Fa un any, després d’haver guanyat el Sona9, encara no ens podíem ni imaginar què significaria ser al capdavant, perquè tot anava molt més endarrerit.

En aquell moment ja teníeu una primera idea de publicar un disc a principi del 2024?
X.C: Teníem clar que havíem de fer nou disc el 2024, però tota la resta ha estat sobre la marxa. Sabíem que volíem enregistrar un llarga durada, però no teníem clar el concepte. L’hem anat pensant al llarg de l’estiu. Hem escoltat les maquetes que teníem gravades, les hem ordenat i a poc a poc hem vist com prenia forma el disc.

Els darrers mesos heu llançat cinc senzills i ara publiqueu un disc de prop de vint cançons. És un canvi de dinàmica?
X.C: La decisió no tenia cap més motivació que simplement incloure pràcticament tots els temes que teníem gravats fins ara. De totes les maquetes només hem deixat fora dues cançons, que guardarem per a un futur disc.
Pep Velasco (veu): Els darrers mesos hem anat gravant un munt de maquetes, les hem ajuntat i finalment les hem acabat de polir. Són cançons que tenen sentit dins un àlbum i no com a senzills. Els temes que hem anat traient al llarg del 2023 tenia sentit que fossin singles, més o menys per l’estil, però la resta són d’un tipus de música que no sona habitualment a les radiofórmules i que possiblement costarien més de moure si no tinguessin una major visibilitat. Per tant, el sentit de les noves cançons és que formin part d’una publicació més gran. D’aquí va sorgir el concepte de fer una calçotada, una idea que hem treballat per donar més consistència a l’àlbum.


D’on va sortir la idea de fer una ‘Calçotada’?
P.V: Senzillament perquè és una festa pròpiament vallenca…
X.C: ...però alhora actualment se’n fan a tot Catalunya.
P.V: Sí, però el Baix Camp és considerat el lloc original de producció de calçots, i el Calçot de Valls té Denominació d’Origen.

És una manera de reivindicar els vostres orígens?
X.C: La calçotada típica és una festa casolana i casual. Vas al camp d’un amic, t’ajuntes amb altres col·legues i tot plegat no té cap altra pretensió. El calçot és una excusa, és una trobada amb gent i per passar el dia. I tot això encaixa amb la nostra música, perquè hi ha una gran varietat d’estils i pot haver-hi molts col·legues convidats.


Enteneu la vostra música com un punt de trobada?
P.V: Sí, perquè majoritàriament és festiva i té un toc alegre i de comèdia. La calçotada és una festa on es troben diferents persones i la nostra música fa el mateix des d’un altre lloc.

Creieu que sorprendran els estils que s’escapen del 'mainstream' i que encara no havien sonat en la música de Figa Flawas?
X.C: Estilísticament no sabem si el disc sorprendrà la gent, perquè sempre apostem per estils diferents i provem coses noves. Per exemple, com a novetat hi ha una salsa i una balada a piano i veu, que crec que no havíem fet mai. També hi ha rumbes amb un toc més aflamencat, una bossa nova i dues cançons de sonoritat afrobeat.
P.V: La filosofia és la mateixa del primer disc. Si la gent escolta Joves tendres s’adona que la majoria de temes han funcionat, tot i que alguns no estaven pensats per sonar a la ràdio.


Com es fa una cançó per a Figa Flawas?
P.V: Hi ha de tot, des d’una primera idea amb una base fins a buscar un estil concret, passant per posar la música a un vers ja escrit. Per exemple “La salsa” va néixer de la idea de jugar amb l’estil, i a partir d’aquí ha acabat sent un dels temes més ambiciosos, sobretot pel que fa a logística a l’hora de gravar-lo amb els diferents col·laboradors.
X.C: En canvi “Mussegu”, “Mami o “Canaria” han sortit de treballar a l’estudi i començar a improvisar. I també hi ha temes com “Filet” i “Vermutillo”, que el Pep ja va portar directament de casa seva, o “Desbocat”, que va partir d’una melodia amb la meva veu.


Totes les maquetes són del darrer any, o hi ha alguna cançó recuperada de l’inici?
P.V: Totes són recents, tot i que per al disc hem passat per diferents fases i processos. Per exemple, “Bacaneria” la vam compondre originalment perquè era una prova del Sona9. En aquest cas l’hem anat readaptant al llarg dels mesos fins a tenir clar que la inclouríem al disc. I la més antiga, “Que no s’acabi”, la vam publicar fa un any i mig. Va ser una decisió improvisada d’última hora, perquè al disc hi havia més rumbes i aquesta és la nostra rumba insígnia.


Enmig de la tendència actual de consum musical tan accelerat, no us genera un cert temor que algunes cançons passin desapercebudes en un disc tan llarg?
X.C: Sí, és probable que passi. Tot sovint miro les escoltes del disc anterior i m’adono que els temes que vam posar a la cua del disc costa més que sumin reproduccions. Per aquest motiu estem pensant en alguna estratègia, perquè per molt que no siguin senzills puguem arribar a fer una promoció de cada cançó de manera individual. A través de TikTok, per exemple, podem aconseguir que la promoció d’una cançó s’assembli a la d’un senzill. D’aquesta manera, si més o menys fem visible cada cançó d’una manera individual, crec que si agrada a la gent no passarà desapercebuda.


 

UNA DICCIÓ MIG XARNEGA

Figa Flawas té un gran tret distintiu, que és la veu de Pep Velasco. La teva manera de cantar ha estat buscada?
P.V: Jo intento jugar molt amb el rang dinàmic i no sonar sempre exactament igual. I suposo que també hi té molt a veure la manera de cantar, amb una certa dicció mig xarnega, perquè això m’ha diferenciat de la resta de veus de l’escena.
X.C: La veu és un element important. Al principi no era buscat, però òbviament quan la veu ha estat més reconeixible hem intentat explotar-la. Fent el símil amb Quevedo, quan la gent l’escolta sap que és ell, tot i que en el nostre cas no és tan exagerat. Tot i això, alguns dies que gravem a l’estudi em ratlla quan el Pep tira la veu de cap, perquè penso que perd el so de pit que el caracteritza. Quan vam començar el 2017 el Pep ja tenia més o menys aquesta mateixa veu, no és que l’haguem buscat tampoc gaire.
 
Al principi se us va etiquetar com a música urbana, però sempre heu reivindicat un component més pop.
X:C: La gran majoria de cançons de Figa Flawas des de l’inici han estat de caràcter pop. El terme ‘urbana’ es fa servir perquè som joves i per l’estil rítmic que s’acosta al reggaeton. Les cançons tenen tornada, volem que siguin fàcilment cantables i que arribin al gran públic.
P.V: Nosaltres fem el mateix ara que al principi. Potser la premsa ha anat canviant; si hagués estat per nosaltres no hauríem promogut el terme ‘música urbana’. És probable que actualment s’hagi anat substituint per pop mainstream.


Com s’hauria de definir l’etiqueta de pop 'mainstream'?
P.V: La música pop de cada època hauria de ser el pop mainstream que sona a tot arreu, sobretot en el circuit de ràdios comercials que vol arribar a la màxima audiència. Hi ha molts temes actuals que no sonen d’entrada a les radiofórmules però que acaben sent mainstream perquè segueixen uns patrons molt incontrolables, com ara la viralitat de TikTok provocada per un artista molt reconegut.

Per tant l’etiqueta 'urbana' serveix per separar-vos de la fusió del mestissatge que imperava en el 'mainstream' de fa set o vuit anys?
X.C: Pot ser, tot i que a aquelles bandes se les anomenava ‘de mestissatge’ i al final també feien música pop. Rítmicament hi havia elements de la fusió i del mestissatge, però les estructures de les cançons eren absolutament pop.

Quin ha estat el punt d’inflexió per entendre les diferències entre la música urbana i l’escena mestissa que us ha precedit?
P.V: Crec que encara haurem d’esperar uns quants anys per entendre l’escena ‘urbana’ actual. Tot i això, penso que tot neix del fet que ara hi ha molta gent autodidacta fent música amb un ordinador des de casa seva. Aquesta és la gran diferència, que la gent s’autoprodueix i barreja estils com el reggaeton i l’electrònica.


Autoproduir-vos la música és una pràctica que us dona més llibertat a l’hora de ser competitius a l’escena?
X.C: Sí, perquè abans tot estava molt més limitat i les bandes tenien uns instruments concrets. Nosaltres no toquem cap instrument però els podem tenir tots a l’abast per posar en una cançó. Per aquest motiu podem canviar contínuament d’estils.
P.V: Si Txarango hagués volgut fer reggaeton hauria hagut de fitxar un productor que fes una base i la tirés, i mentrestant el bateria de la banda no hauria fet res…

Considereu que l’escena catalana s’ha eixamplat amb més propostes i de major qualitat que han obert nous circuits?
X.C: Crec que actualment a l’escena catalana hi caben molts més estils que abans. Als típics espais de la festa major, per exemple, hi ha molts buits que encara es poden omplir.
P.V: La limitació és que l’oferta està molt focalitzada a la festa major. Els programadors necessiten propostes en directe que funcionin a les festes majors, i això ens ha permès entrar molt més ràpidament al mainstream de la música catalana. En canvi un artista que no funcioni en un cartell de festa major, perquè és poc festiu o perquè el seu format no encaixa amb aquest tipus de públic, ho té molt més complicat. La clau és trobar una fórmula que sigui versàtil per ser programada a un festival, actuar en una sala i tocar en una festa major.

Però si la festa major monopolitza el mercat, per què creieu que es pot eixamplar l’escena?
P.V: Perquè cadascú s’està inventant la seva pròpia fórmula. No té res a veure un concert de la Mushka amb un directe de The Tyets o la nostra posada a escena. Són formats molt diferents, amb uns enfocaments que no tenen res a veure els uns amb els altres.


El que sembla que s’ha reduït són les propostes més 'underground'. Ha mort el concepte tal com es va entendre al segle XX?
P.V: La democratització de la publicació de música i la manera de fer-la ha trencat amb la idea de l’underground, perquè ara tothom pot arribar fàcilment al mainstream. Ja no hi ha un llindar marcat per les discogràfiques. La publicació pot ser immediata, si es vol. Qualsevol pot penjar la seva música a YouTube o Tik Tok, i tothom pot ser underground i mainstream al mateix temps. El fet que tothom tingui eines per fer música al seu ordinador ha trencat amb la idea que mainstream és ser professional i underground el que es busca la vida.

En aquesta nova conjuntura, quins reptes us heu trobat a l’hora de portar la vostra música al directe?
X.C: Hem viscut molt el problema que tots els promotors i tècnics esperen un rider de rock, és a dir amb amplis, guitarra, baix i bateria... Tot està pensat per al rock’n’roll, i en canvi a les festes majors ja no hi ha grups de rock. Hi ha noves propostes i encara estem vivint una transició constant de trobar-ho tot pensat per a una altra moguda.