Fa trenta anys del primer disc en solitari de Marc Parrot, Sólo para locos (Warner, 1993). El músic i productor establert a Sant Quirze Safaja ho celebra regravant una tria de les seves cançons amb companys com Roger Mas, Ramon Miravet, Ivan Ferreiro, Quimi Portet i Celeste Alías, Joan Garriga o Clara Peya. El projecte, avalat pel segell U98 Music, es titula Turisme per la memòria i es presentarà l’1 de març al Teatre Joventut de l’Hospitalet en el marc del BarnaSants.



Per què 30 anys de turisme per la memòria?
Havia de pensar com fer la revisió d’una trajectòria de tres dècades des del primer disc. Tornar a gravar les cançons en estudi no tenia cap sentit, fins i tot podia ser decebedor per a algú a qui li hagués agradat la versió original i que em pogués dir ‘per què ho fas, això, 30 anys després?’. Així que vaig desestimar fer aquesta recreació. I al final vaig plantejar una idea que podia realitzar de manera molt més relaxada i lúdica i que, a més, era interessant de compartir amb altres músics perquè aportessin la seva visió de cada cançó.

A més, cada cançó té un vídeo enregistrat en directe.
Vaig pensar que seria interessant que es pogués veure com es van gravar les coŀlaboracions i no només escoltar-les. Ha estat molt millor, més interessant, i és una cosa que no havia fet mai. Tot plegat m’ha portat cap a un nou format amb la mirada lúdica de tornar a passar pel meu repertori, però de manera molt més relaxada.

Ho has fet als 30 anys com podia haver passat als 25, o hi ha algun motiu o petició externa?
Era un bon moment personal, tot i que també hi va intervenir una altra persona. El director d’U98 Music, Jordi Puig, em va fer notar que feia 30 anys del meu primer disc com a Marc Parrot. I vaig voler aprofitar l’oportunitat, perquè m’ha permès fer les coses d’una manera diferent, i això sempre em resulta engrescador. Actualment hi ha una altra manera de funcionar en el món de la música. S’ha capgirat l’ordre de com es feien les coses... Penso que ha estat un bon projecte per experimentar i adaptar-me a altres maneres de treballar.


Et refereixes a anar publicant senzills? T’ha agradat treballar en aquest nou format per davant dels discos?
No, no especialment, però m’ha funcionat. Ha estat molt xulo poder gravar una cançó amb una coŀlaboració cada mes, i que la gent pogués anar seguint l’evolució de la proposta. Tenia coherència amb el projecte, i ha estat diferent de gravar un disc amb cançons noves.

S’acabarà convertit en un disc?
No tinc clar que acabi sent un disc... Són cançons velles interpretades d’una manera nova. Està fet lúdicament i té aquest element sorpresa de presentar una coŀlaboració per oferir-ne una versió diferent. Com que ho gravem en vídeo, després no hi ha retocs. I a part disposem de micròfons omnidireccionals, que són més teatrals i capten tots els sons barrejats. Cada tema el tocàvem en directe i l’anàvem repetint fins que ens quedava una versió xula i bonica.

Hi has inclòs alguna cançó nova?
No, tot i que n’hi ha una de l’últim disc. La idea era que Turisme per la memòria passés per tots els meus treballs en solitari. Em sembla que només em falta un disc, que de moment encara no li he trobat la cançó. Vaig veient com va evolucionant tot plegat. Jo penso i proposo, però també depèn de l’artista que ha de venir a col·laborar. Per exemple, Santi Balmes em va explicar que la seva cançó preferida era “Quiero ser silvestre”... i jo vaig acceptar sobre la marxa.


Com has triat les col·laboracions?
Vaig fer una llista de músics amb qui volia gravar. Amb tots ja hi havia col·laborat d’una manera o altra, i això era important perquè ja hi havia un fonament. No he trucat en fred a ningú que no conegués per demanar-li de gravar una cançó, sinó que he buscat complicitats reals. Ho he fet pensant en les cançons que podia fer cadascú, però també obert al que em proposessin.

Has quedat content de les sis gravacions publicades fins ara amb Quimi Portet i Celeste Alías (“Ara que estic mort”), Ivan Ferreiro (“Dentro del armario”), Santi Balmes (“Quiero ser silvestre”) Ramon Mirabet (“Misteriosament feliç”), Maika Makovski (“Terriblement blanc”) i Roger Mas (“Als núvols”)?
Sí, molt. Per exemple, va venir Quimi Portet a fer “Ara que estic mort”, que és una mena de balada hawaiana. I, de cop, va dir ‘hòstia, i si la fem tipus Lou Reed?’ Doncs, vinga! La darrera ha estat Clara Peya, que va capgirar del tot la cançó “Desapareixo en el teu nom”, que publicarem al gener. Això és el que em flipa del projecte.


La selecció ja la tenies clara d’entrada, o t’has tornat a escoltar la desena de discos en solitari que has gravat? T’has reconciliat o redescobert en alguna cançó?
Doncs sí, me’ls he tornat a escoltar i m’han passat coses. Per exemple he tingut molt de feedback amb la cançó “Dentro del armario”, que he gravat amb Ivan Ferreiro. He recordat que quan la vaig escriure va ser com travessar una porta que no havia obert fins aquell moment. El que passa és que després me n’havia oblidat per posar-me amb altres cançons per al següent disc. De cop, ha estat bonic veure que segueixo connectant amb el que havia sentit 30 anys enrere.

I amb quina idea has plantejat els directes?
La posada a escena ha estat un capítol totalment a part, he fet un setlist pensant que no vindran els coŀlaboradors i tampoc volia fer uns concerts nostàlgics. Jo no ho soc gens, al revés, sempre penso que el millor disc serà el proper. Ha estat una excusa per muntar un bon espectacle i recrear la idea de començar des de zero. El directe comença amb l’escenari buit, els ponts de llums abaixats, els florescents encesos… Jo vaig muntant l’escenari. Volia que la gent arribés i pensés ‘aquí s’hi farà un concert?’. He buscat explicar les cançons d’una altra manera, i no limitar-me a interpretar una col·lecció de temes seguits amb unes llums més o menys boniques i el so que toqui. He trobat un punt en què em sento fent coses diferents, que és el que em motiva a poder seguir sorprenent-me a mi mateix.

ELS POLLS DE MARC PARROT

Segueixes fent cançons pròpies a banda dels encàrrecs?
Sí, i tant. Segur que hi haurà un nou disc d’aquí a un temps. A més, estic en un moment en què em vull dedicar més a la part creativa que no pas a la part tècnica, que és el que he estat fent des de fa molts anys. Fa 21 o 22 anys que treballo a l’estudi, sense parar mai, entrant projectes un darrere l’altre. I ara tinc moltes ganes de dedicar-me sobretot a projectes creatius. L’any passat ja vaig comunicar que no faria més El disc de La Marató de TV3. Vull agafar produccions amb comptagotes i només les que encaixin amb la manera com vull treballar. Vull fer músiques per a mi i per als projectes que m’interessin.

Quan vas començar la teva carrera en el solitari venies del grup de pop-rock Regreso a las Minas. Tenies 25 anys...
Sí, tenia 25 anys i vaig enregistrar el primer disc en solitari, Sólo para locos. Era el 1993, i tres anys abans havia gravat un disc homònim amb Regreso a las Minas. Tot i això, ja feia molts anys que feia música, des dels 14 que vaig muntar el primer grup a l’escola i vam actuar a la festa de final de curs.

Amb aquest grup ja fèieu temes propis o versions?
Amb el meu primer grup, com la majoria, fèiem versions. Ens dèiem Polls i fèiem el que podíem. Ens agradaven molt els Beatles, però sobretot els Rolling Stones.


Per què fa trenta anys et vas llançar a fer un disc en solitari?
L’experiència de Regreso a las Minas va ser molt enriquidora de malament com va anar. Em vaig adonar que dedicar-se a la música no era una cosa fàcil, que requeria un compromís seriós, una dedicació plena i molta consciència. S’havien de controlar una sèrie de coses sense les quals se’ns podia escapar la idea de viure de la música. La producció ens va portar més lluny del que volíem i de cop no m’agradava com havia quedat aquell disc que tant havia somiat. I, a més, tenia l’obligació de promocionar-lo perquè hi havia un compromís amb la companyia. Vaig pensar que no em podia tornar a passar i vaig entendre que el compromís només el podia assumir jo sol. Era difícil que tots els components del grup estiguéssim en el mateix punt.

Va ser una manera de començar de zero o hi havia altres motius?
Sí, al mateix temps estava enlluernat per artistes com Peter Gabriel, que després de la seva carrera amb Genesis havia començat a fer discos en solitari. I també sobretot per Prince, que llavors era una figura molt enlluernadora. Per mi era l’exemple de tot el que em permetria treballar com a artista en solitari, tenint coneixement de la tecnologia i amb dots musicals per tocar diversos instruments. Vaig decidir que era el camí que volia seguir, perquè m’hi podia comprometre i no depenia de tants factors externs.


Recordes com era el Marc Parrot d’aquell moment?
Tenia molta menys experiència. Tot era nou i aquell món desconegut tenia un atractiu que, posteriorment, ja no té tanta potència. La idea del que busques quan no coneixes és molt interessant. Suposo que això arrossegava molts aspectes de la meva personalitat. Val a dir que en aquell moment em considerava un artista dintre i fora de la pista, tenia una personalitat molt més acusada. Ara també soc artista, però d’una manera molt més reflexiva i tranquil·la.

El debut va ser 'Sólo para locos'. Què queda d’aquella bogeria?
Molts aspectes de l’esperit amb què em vaig enfrontar al primer disc encara em sobreviuen i tenen a veure amb la voluntat d’aprendre de mi mateix quan m’enfronto a la part creativa, a fer cançons. Són aquelles preguntes: de què vull parlar, per què necessito fer cançons i de quina manera poden ser atractives. Al final, escriure cançons és sublimar experiències, que fins i tot poden ser dolentes o traumàtiques. Quan aconsegueixo explicar una història de manera interessant, també exorcitzo les parts xungues d’aquella experiència.

T’hem de preguntar també per l’etapa d’El Chaval de la Peca. Quin sentiment tens per ell?
M.P: Forma part de la carrera de caramboles que he anat vivint. Hi ha hagut una sèrie de factors externs i propostes meves que han funcionat, i altres que m’han proposat i he entomat. Tot plegat m’ha obert molt més el ventall de l’experiència del que significa ser músic. El Chaval de la Peca va ser una experiència que em va permetre viure l’èxit d’una manera potser més sana que si hagués estat Marc Parrot. Era un personatge i hi havia una separació i una distància, però la realitat és que el vaig viure. Ho he coŀlocat en un lloc que no m’ha fet patir, que m’ha donat la seguretat de saber qui era i, sobretot, de saber per què hi renunciava i quin era el meu objectiu artístic.


Hi podria haver un ‘Minyó de la Piga’ en català?
Vaig estar a punt de fer el personatge de Pep Farigola, inspirat en els cantautors decadents dels vuitanta, que havien quedat una mica descoŀlocats després de la Transició. Pensava en algú que em permetria cantar una sèrie de coses que no podia dir com a Marc Parrot. Al final vaig pensar que després em costaria molt tornar a fer les meves coses. Segurament em va fer mandra. Però sí, havia escrit algunes cançons reivindicatives, havia pensat la posada a escena... De fet, vaig estar a punt d’aprofitar l’oportunitat quan em van trucar per fer una versió en català de “Libertad sin ira” per a una campanya de Parlem. Vaig pensar que aquell personatge podia ser una carambola com la del Chaval. Però al final vaig decidir que no.


El 2005, després de quatre discos en castellà i un altre d’inèdit no publicat, vas començar a fer cançons en català. Per què?
Suposo que hi va haver uns quants motius. D’una banda una part meva molt essencial de la llengua materna, que no havia treballat, i em sentia amb necessitat de fer-ho. Pensava que escriure en català estaria molt més connectat a la part emocional, i volia experimentar-ho. També va ser un moment en què vaig començar a valorar altres aspectes de la vida, com estar més temps a casa. Tenia els nens petits i se’m feia més feixuc estar sempre de gira. Ara, en català, em surten les cançons molt més fàcilment. Quan escrivia en castellà també estava content de les lletres, però era un exercici més inteŀlectual. Ho havia de pensar tot més i escrivia en fred. Em va agradar la idea de compondre en català i he seguit fent-ho fins ara.


Sempre que llegim una entrevista que et fan en algun mitjà espanyol, veiem que posen molt d’èmfasi en què vas renunciar a molt de públic al cantar en català. També en devies guanyar...
Segurament. Sempre que esculls un nou camí saps que perds algunes coses i esperes guanyar-ne unes altres. En el meu cas, no m’ha preocupat perquè no m’he mogut mai des de la perspectiva de tenir més o menys públic. Quan he tingut molts seguidors ha estat per accident, no perquè ho hagués buscat. Això no vol dir que no m’agradi que la gent vingui a veure’m als concerts i omplir els teatres. M’agrada molt, perquè és un reconeixement a la meva feina, però no a costa de fer coses que no em venen de gust. He tingut propostes per tornar a fer el Chaval i altres projectes en l’àmbit espanyol, però no n’he sentit la necessitat. En canvi, vull seguir fent discos en català perquè em sento molt compromès amb la meva feina.
 

EL PLAER DE COMPONDRE

Tens un estil propi. Qui escolta una cançó diu ‘Marc Parrot’.
M.P: S’aconsegueix al fer-ne moltes. És una de les parts que més em fan gaudir; compondre és l’hòstia. Llevar-me al matí i al migdia tenir una cançó feta que expliqui coses, que pot fer que algú hi connecti, s’emocioni i se la faci seva em fa sentir molt poderós. Aquest és el punt on més he crescut, perquè he fet moltes cançons. No només faig temes propis, n’he fet per a molts altres projectes i en segueixo escrivint moltíssims. Tinc molta seguretat i és molt guai. Fa uns dies em van encarregar una altra cançó per a la sèrie Jasmine i Jambo. Vaig acabar la reunió per Zoom i la vaig fer en un moment. No vaig tenir cap dubte.

Beus molt del pop-rock, però també de la cançó d’autor.
Sí, un dels territoris més lliures i amb més possibilitats és la cançó d’autor. Puc vestir una cançó i portar-la on vulgui. I, sobretot, la lletra és rellevant. Puc tenir infinitat de temes per abordar, per tocar i per explorar. Encara que molta gent pot tenir una idea encotillada del cantautor amb la guitarra o el piano, es tracta de l’expressió més genuïna, més pura i menys condicionada per una estètica. Em permet explorar terrenys més enllà d’estils i crear una història personal. Hi ha molts condicionants estètics i puc transgredir el gènere. Puc agafar qualsevol cançó i tocar-la en clau de rock, punk o funk. El més genuí, el més important i el més essencial és una lletra i una melodia. No sé si és només per l’individualisme imperant, però cada cop hi ha més artistes en solitari. N’hi ha moltíssims...


Sempre has donat molta importància al contingut. Llegeixes poesia o quines altres influències tens per escriure lletres?
M’agrada molt la poesia i els últims anys és el que més llegeixo, però no em considero un gran lector, ni molt menys. Em sembla que he anat desenvolupant l’ofici d’escriure cançons i me’l prenc com fer mots encreuats. Sé on he d’arribar i tinc un seguit de premisses que són les primeres inspiracions: quatre frases. De cop, les associes a un ritme i a una melodia. Tota la resta és anar acabant d’omplir aquests mots encreuats. Jo ho veig així.

I la temàtica. Quina és la teva font d’inspiració?
Esclar, també hi ha la temàtica. És molt important dir coses i fer-ho de manera bonica. És exactament igual d’important que si preparo menjar o paro la taula per als amics, la família o la gent que estimo. Va molt lligat a la meva personalitat. M’agrada fer agradable el meu entorn i fer les coses boniques, entenent que lo bonic també pot ser dur. Dono molta importància a tot el que escric i les cançons ho reflecteixen. Les harmonies massa previsibles m’avorreixen molt, i per això acabo buscant altres arranjaments. Vaig començar fent cançons diferents per intentant fugir de les harmonies previsibles. M’agrada buscar que hi hagi un concepte. Tinc una manera d’enfrontar-me a les cançons que va directament a la melodia, i per tant intento fer-les interessants o complexes, o no sé com dir-ho sense ser pedant. Faig melodies que em porten a llocs poc comuns, que és el que busco. M’interessa trobar uns vincles que siguin inesperats.