Oller i Guerra és el duet que formen el pianista barceloní Víctor Oller i el contrabaixista valencià Jaume Guerra. El 2022, va debutar amb el disc Miracles i misteri (Segell Microscopi, 2022), eminentment instrumental i fortament influenciat pel jazz. Ara, el duet publica el segon treball L'agraïment (Segell Microscopi, 2024), en què la veu de Jaume Guerra guanya presència, i que també compta amb destacades col·laboracions com les de La Maria o Sandra Monfort. En parlem amb el duet.



Diríeu que 'L'agraïment' és un manifest musical de com voldríeu que es transformés el món?
Correcte. Més que un manifest, que podria tenir connotacions una mica estrictes o dogmàtiques, seria més aviat un recull de reflexions al voltant de temes que ens interessen i que ens afecten tant individualment com col·lectivament. En última instància, és un agraïment a totes les persones que, prèviament a nosaltres, han posat el focus en aquestes temàtiques i que han treballat per fer un món millor. Alhora, també és un agraïment a nosaltres mateixos per fer el pas de triar el camí de la consciència i aportar el nostre granet de sorra als sediments de l’humanisme. Sovint oblidem el fet de ser agraïts amb nosaltres mateixos i ens centrem allò que fem malament o ens martiritzem per no estar a l’alçada del que s’espera de nosaltres.
 
Creieu que és un disc utòpic?
Es pot entendre així, però no voldríem utilitzar aquest terme, perquè té una connotació d’impossible. És una proposta d’anar cap a un món millor i possible, i una lluita descaradament política envers l’allau d’imaginaris distòpics que ens presenten les últimes dècades i que acaben desprenent un tuf reaccionari.
 
Veieu necessari transmetre un missatge constructiu envers el catastrofisme amb què es veu el món actualment?
És indispensable. No es pot construir una societat més justa sense primer imaginar altres opcions a l’statu quo actual. A l’assaig Utopía no es una isla de Layla Martínez trobem molts exemples de moments històrics on hi ha hagut avenços en la humanitat que coincidien en el temps amb una gran producció d’obra de ficció de caire utòpic, ja fossin novel·les, pel·lícules, obres de teatre, música, etc.


Estilísticament, us allunyeu una mica del jazz i us apropeu més a la cançó d'autor amb més temes amb veu respecte a l'anterior. Ha estat una decisió meditada buscada?
Sí, hem treballat molt per cercar un so, un estil i una estètica musical que defineixi el grup. I per a fer-ho, hem comptat amb els nostres companys Jordi Pallarés des de la bateria i Joel Gilabert des del so i la producció musical. Hem construït les cançons plegats i hem aconseguit que els arranjaments del disc tinguin coherència i mostrin un concepte sonor sòlid i concret. Les cançons vocals han adquirit un rol central en el projecte per la necessitat d’expressar mitjançant unes lletres les nostres reflexions al voltant de la temàtica de la qual parlem.
 
Quines han estat les diferències en el procés creatiu de 'L'agraïment' i 'Miracles i misteri'?
El primer disc era un recull de composicions de l’un i de l’altre, unes més jazzístiques, d’altres més de cançó d’autor, d’altres més folk. En aquest segon treball, hem apostat per una estètica més indie amb la cançó d’autor com a base i amb alguna influència de jazz i de música clàssica. També hem volgut enregistrar unes versions molt compactes a l’àlbum, des d’una perspectiva més pop, que després es desenvoluparan en directe amb bona part d’improvisació, com se sol fer en un concert de jazz. Alguns dels nostres referents han estat Nina Simone, Ahmad Jamal, Weather Report o Thundercat.
 

A "El miratge" abordeu els problemes del patriarcat. Hi voleu canalitzar la vostra manera d'intentar escapar o fugir de les conductes de poder i domini de la masculinitat hegemònica?
Amb “El miratge” volem encoratjar els homes a fer seves les reivindicacions del feminisme. Autores com Bell Hooks deixen molt clar que el feminisme és la lluita contra el patriarcat, no contra els homes. És la lluita per la igualtat de totes les persones independentment del seu gènere, el seu sexe i la seva orientació sexual. El patriarcat, que és el sistema social que divideix les funcions socials per qüestions de sexe i gènere i que dona un paper de dominador als homes, acaba generant molt de patiment al sector de la societat que està oprimida. Però al mateix temps, crea persones amb mancances emocionals i psicològiques per voler desenvolupar el seu rol com a dominador. En definitiva, el patriarcat és un parany i un miratge en el qual ningú acaba de ser feliç.
 
Com va sorgir la col·laboració amb Sandra Monfort?
El Jaume i la Sandra es coneixen de fa uns anys i tots dos comparteixen un mateix vincle: ser fills de la Marina Alta. En escriure el tema, el Jaume va pensar ràpidament en la Sandra perquè és una persona i una artista amb la qual s’identifica tant a nivell artístic com a nivell polític, sobretot en la seva manera de viure i transmetre la seva visió del feminisme. El Jaume l’hi va proposar i la Sandra, en llegir la lletra i escoltar la cançó, no va dubtar ni un segon i es va sumar al projecte.
 
"Ciutats modernes" imagina com hauria de ser una ciutat. Creieu que en la societat i en la política actual hi manca pensament que presenti una veritable noció de progrés social?
Creiem que no hi ha mancança d’idees i projectes transformadors, ans al contrari. Hi ha molta gent arreu dels Països Catalans i la resta del món que fa propostes molt dignes i vàlides que tenen molta més repercussió a la societat del que sembla. És important prendre consciència que la lluita porta els seus fruits, i que el cinisme i les distopies, són reaccionaris i no ajuden a avançar. Aquesta cançó és un homenatge a totes les associacions, assemblees i plataformes veïnals que posen imaginació, alegria i treball dur, i que de mica en mica van fent possible teixir ciutats i pobles més dignes per a viure.
 
Originalment, Víctor Oller va fer "Aigües internacionals" per encàrrec pel concurs Maria Canals. Com l'heu transformat i arranjat fins a la versió que ha acabat sortint a 'L'agraïment'?
Un dia, compartint música entre amics, vam escoltar-la i se'ns va acudir versionar-la i enregistrar-la. Continua sent una peça instrumental on el piano té un paper protagonista, però l’arranjament a trio li dona un ritme molt punyent. També la fa molt diferent de l’original el solo de bateria, que, acompanyat d’uns càntics de dol per les vides al fons del mar, representa un visceral crit de ràbia contra aquestes morts. És el símbol d’una de les incapacitats humanes més flagrants del sistema econòmic actual. Les aigües internacionals o alta mar són un territori on cap estat té poder d’acció. Es tracta, per tant, d’un concepte jurídic de llibertat, a la qual apel·la el títol de l’obra per reivindicar la llibertat de tots els éssers humans i per a prendre consciència que les morts del capitalisme no són números, sinó persones amb nom, cognoms i somnis.