Curt per davant, i grenyes per darrere. Així és el pentinat mullet, que en la postpandèmia va tornar amb força, però que ja havia estat popular els setanta i vuitanta en artistes com David Bowie o Paul McCartney o, més recentment, Miley Cyrus. I també Ven’nus. Però les modes a l’època postmoderna passen ràpid, i la vallesana adverteix que hem arribat al post-mullet, i amb això comença una nova era, estètica i musical.

Aquest concepte dona nom al tercer disc la sabadellenca Valèria N. Saurí 'Ven'nus', Post-mullet (Halley Records, 2024), on explora la deriva electrònica amb un so propi adobat per mitja dotzena de productors. L’EP parla d’amor i desamor, de ruptures, comiats, amistats i nostàlgies, mentre convida a reflexionar i plantejar-se els vincles afectius, a més de reivindicar les xarxes artístiques. En parlem amb ella.



Has titulat el disc 'Post-mullet', el pentinat que duies a l’etapa del darrer treball, 'Bocaterrosa' (Halley Records, 2023). Per què?
És una manera de definir el moment en què els i les joves agafem el present a través dels corrents alternatius, perquè els explotem tant que acaben sent no alternatius i els convertim en coses molt efímeres. Alhora, també defineix la música que estic fent, que, com el títol, no sé si tothom acabarà entenent...

Dir que tanques l’etapa del 'mullet' és també advertir d’un canvi d’etapa artística i emocional de Ven’nus. La idea és lligar el canvi de pentinat amb els canvis vitals?
Totalment! Soc una persona que quan estic malament em decoloro el cabell. Com que la meva estètica no va lligada a la feminitat, i els canvis no els faig, per exemple, en termes de maquillatge, la manera més ràpida i expressiva de fer-ho és amb el pentinat.

Fins ara havies reconegut que la creativitat sempre et floria des del dolor. També ha estat així amb el tercer disc?
Les cançons em surten de la reflexió després del dolor. En aquest cas, he creat molt des de la nostàlgia anticipada, perquè he trobat a faltar coses abans de perdre-les. He viscut el millor any de la meva vida, ha estat superintens, i ja sabia que al final l’acabaria idealitzant. La veritat és que des que vaig començar a fer música el 2020, cada any ha estat millor que l’anterior.


A les xarxes has dit que t’havies inspirat sobretot a l’estiu, coincidint que aquest hivern has marxat a viure a un petit municipi de l’Alt Penedès anomenat les Cabanyes. Com t’ha afectat?
Ha estat un moment de transició. Des del maig ja sabia que viuria fora, però fins al novembre no vaig marxar del pis de Barcelona. Crec que hi té molt a veure, perquè m’he hagut d’escoltar a mi mateixa i he desconnectat, també del disc. El vaig començar la primavera de l’any passat, perquè estava molt inspirada, però em vaig aturar i m’hi vaig tornar a posar després de l’estiu. Crec que he pogut marcar molt bé les distàncies i no anar tan atrafegada com sempre. Tot plegat ha fet que gaudís moltíssim del procés.

Pel que fa a la sonoritat, l’EP ha agafat referents dels dos discos anteriors per crear un aire totalment nou que, tot i així, ha mantingut l’essència de Ven’nus. El resultat té a veure amb el fet que has treballat amb sis productors diferents?
L’he enregistrat amb molta gent, perquè volia fer un disc col·lectiu i reivindicar la figura del productor. Les cançons “Tan lent”, “Cap trosset de mi” i “Keta amb tu” les he treballat amb Vernat; “T’hi quedes”, amb Arnau Vallvé (Manel) i Andre Nascimbeni; “Si m’has seguit” amb Balma (Bernat Mola –Bernarda, Hologramma– i Gerard Gamundi) i “I Jazz Want My G Back” amb Jolly Damper, que viu amb mi. A Bocaterrosa ja vaig retocar les veus i vaig utilitzar-hi més sintetitzadors, de manera que em vaig allunyar de l’estil acústic del primer disc. I ara he prioritzat molt més les veus per intentar agafar les veus seques de l’inici però amb més sons electrònics.


La producció és una part que també t’agradaria fer?
En aquest disc ja m’hi he posat, vaig enviar les maquetes molt acabades... I si avui dia ser artista no comportés treballar 360 graus i fer mil coses més, o si el dia tingués quaranta hores, em posaria a tope amb la producció. Però ara per ara no m’ho puc permetre.

Els cinc temes del disc recullen un procés de ruptura?
Sí, tot i que no és l’únic tema. “Cap trosset de mi” parla de la ruptura i és una cançó molt real. “Tan lent” i “I Jazz Want My G Back” també, i són les més explícites que he fet mai. Són cançons sobre una persona que ha hagut de marxar i amb qui no hem tingut temps de conèixer-nos. La primera va sobre un moment molt intens, que vinculo a la voràgine barcelonina, on tot passa superràpid. I l’altra, en canvi, està feta des de la calma, amb més temps i anàlisi, ja des de la nova residència al Penedès. És la mateixa temàtica però vista des de perspectives molt diferents. A més, en l’última també hi ha un punt de crítica a la masculinitat de les jams de jazz i al fet de sortir a l’escenari a ‘treure-se-la’ per veure qui ho fa millor.
 
Si aquesta vegada confesses que has estat explícita amb les cançons, vol dir que ha canviat la teva manera d’escriure?
Sí, he estat més literal i no me n’he anat tant per les branques. Crec que les cançons tenen una narrativa més clara. He hagut de fer un exercici molt bèstia, que m’ha servit per conèixer-me, tot i que ara també trobo a faltar escriure com abans...

“T’hi quedes” parla sobre una persona que estimes i valores, però que no sent el mateix cap a si mateixa.
Vivim en una societat molt individualista, i mai no acabem de confiar en algú del tot. La cançó és una reivindicació a deixar-se estimar. Està dedicada a una amistat, i estic molt contenta d’haver-la gravat per fi. L’EP també parla de fer xarxa entre persones i qüestionar-nos, per exemple, la figura que té la parella en la nostra vida. La societat és molt parellocentrista, però també hi ha altres vincles interessants. És un tema que em qüestiono molt, sobretot des que he anat viure en col·lectivitat. Amb aquest disc vull reivindicar la necessitat de crear xarxes de suport també artístiques, per exemple.