Des de Calvià, Mallorca, Baaldo barreja diferents estils urbans amb el pop amb el que ell ha crescut. El 2020, l'artista debuta amb El chico de la doble A (Blau), amb el qual es va endur el Premi Enderrock de la Música Balear a millor disc de músiques urbanes / hip-hop. Ara, gairebé quatre anys després, Baaldo retorna amb un segon disc que veurà la llum aquest mes de març, Emergencia pop (Blau, 2024). Abans, però, el mallorquí ens en regala en primícia un dels temes, “La lluna i la nit”, una col·laboració amb Cíl·lia i Joan Muntaner (Xanguito). Parlem amb ell d’aquesta cançó, del disc, i del seu projecte artístic.


Com neix “La lluna, la nit”?
Volia fer una cançó que fos la mallorquinada més gran. Volia que fos tradicional mallorquí, perquè en tot l'àlbum no sentia que hi hagués cap cançó totalment de la meva terra. El disc l’he estat treballant a distància, jo gravava a la meva habitació amb el meu micròfon i una maleta plena de somnis, però també volia incloure instruments, com les castanyoles que s’escolten a “La lluna, la nit”. I per poder fer aquesta cançó vaig anar presencialment a l’estudi Caja del Ruido, amb Carlos i Damian Tejedor , dues o tres vegades a la setmana. És una de les cançons més tranquil·les del disc, i volia que tingués aquesta essència mallorquina, i per fer això necessitava treballar amb gent d’aquí, que entengués de què parlava. 

I com has barrejat aquesta tradició mallorquina amb el rap?
M'agrada molt fer això, i ja es va veure en el primer disc. A "Vull ballar amb tu", que era totalment reggaeton, també faig aquesta barreja amb la música tradicional. M’agrada molt aquest vessant de la música mallorquina, perquè quan l’escolto em sento a casa, que aquest és el meu lloc. Em passa també veient el Ball de bot o el correfoc amb els dimonis. I aquesta idea crea un contrast brut amb el meu rap i aquest gènere més urbà, fent-ne un tema més agressiu que si només fos un estil o l’altre. 


La cançó gira al voltant d’una situació d'abús al lavabo d'un institut d'un noi heterosexual a un noi gai. Està basat en una experiència real? 
Quan era jove vaig patir alguns episodis relacionats amb homes. No em sentia segur amb mi mateix, sempre he estat una persona amb l'autoestima molt baixa, i crec que quan era adolescent feia coses que a mi, en realitat, no m'agradaven del tot. Vaig escriure aquesta cançó pensant en aquestes experiències, però no està basada en un fet concret, sinó en un conjunt de situacions similars.

A la cançó podem sentir les veus de Cíl·lia i de Joan Muntaner (Xanguito), dos perfils molt diferents del teu. Com neix aquesta col·laboració?
A “La lluna i la nit” volia prioritzar una veu femenina perquè sempre m’he sentit més còmode treballant amb dones. A més, aquesta cançó és molt homosexual, però la meva part rapejada és molt heterosexual, i volia generar un reforç femení a la tornada perquè crec que les dones sempre han estat allà defensant als homes gais. La veu de Cíl·lia era com una abraçada entre aquestes dues parts i el punt final, on entra Joan Muntaner representa l’acceptació. A més, em va fer molta il·lusió que una persona amb l’èxit mallorquí que té Xanguito s’unís al projecte, donant aquest missatge tan important, i també col·laborar amb Cíl·lia, que acaba de començar a la música, però admiro molt.

A la tornada, prens el rol de 'la lluna', i descrius l'altra persona com 'la nit'. D’on surten aquests personatges? 
Volia agafar referències de la música catalana en aquesta cançó. Moltes vegades m’inspiren cançons d’altres artistes, i fent la lletra i la melodia em venia al cap aquesta idea de la lluna i la nit. Crec que, en part, la vaig treure del títol d’un dels àlbums de Julieta, Ni llum ni lluna (Music Bus, 2022), però també em va venir al cap una festa de cinema alternatiu que fan uns amics i que també es diu Llum i lluna. I tot això barrejat amb què, en aquell moment escoltava molta música tradicional mallorquina i les lletres d'aquestes també parlen de la lluna i la nit. En el moment en què escric les cançons no caic en quina inspiració hi ha darrere, però al cap d’un temps, escoltant un altre artista, de cop em ve al cap que d’allà vaig treure la idea. Fins i tot pot ser que vingui d’una rondalla de la meva infància... no ho sabré mai. 


Passen gairebé quatre anys entre 'El chico de la doble A' i ‘Emergencia pop’. Com neix aquest nou treball?
He estat tres anys cuinant aquest projecte. Vaig treure el primer disc el 21 de febrer de 2020, i l’havia de presentar el 13 de març, just quan va esclatar la pandèmia. Això va fer que no el pogués moure com tocava després d’haver-hi invertit molt. Va ser molt traumàtic per a mi, perquè vaig estar tres mesos que no podia fer cap promoció, i volia créixer com a artista, ja que a la fi treia el meu primer disc. I amb aquest àlbum torno a començar i és, com diria Belén Esteban, un moment de “ahora me toca a mi”.  Ara vull fer la música que volia moure quan vaig treure el primer disc, però no vaig poder. I ho faré millor, perquè he crescut com a artista. 

D’on ve el títol del disc, ‘Emergencia pop’?
Soc fan de Lady Gaga des de The Fame (Interscope Records, 2008) i ella treballava amb un concepte que pràcticament només entén la gent LGTB: "Pop Emergency". Aquesta frase és la que s’utilitza quan una diva del pop publica una cançó o un disc i Lady Gaga ho va treballar molt a Art Pop (Interscope Records, 2013), un disc amb el qual va fer fins i tot uns vídeos on parlava d'aquest concepte. De fet, té una cançó que es diu justament "911", que és el número d’emergències dels Estats Units. I jo he tret el títol d'aquesta idea de l'"Emergency pop" de les dives, i no només es pot apreciar aquest concepte al títol, també en la frase que he volgut convertir en la marca del disc: “uno, uno, dos, esto es una emergencia pop”.

‘Emergencia pop’ es divideix en la part “pop” i la part “emergència”. Que simbolitza cadascuna?
La part d’"Emergència" són lletres molt personals. Parlo de com em vaig enamorar d'un amic i va sortir molt malament, i també m'obro a xerrar de problemes mentals, d'autoestima i de la falta d'afecte que he sentit moltes vegades. Però també hi ha una part "pop", que és per ballar i gaudir: no té un missatge tan profund perquè crec que també és important fer música per passar-ho bé i per celebrar. 

En el disc no només inclous la tradició mallorquina, sinó que també trobem influències de molts altres estils.
A “Calambre y escalofrio”, per exemple, volia fer un homenatge a David Bisbal, a Bustamante i a tot aquest pop 2000, al caribe mix, que tenia quan era més petit. Al mateix temps, amb aquestes cançons volia explorar també música d'arrel, perquè el meu pare és de Granada, d’un poble molt petit ple de diversitat cultural, i volia traslladar això també al disc. A “Coco”, he volgut posar moltes trompetes i, en canvi, “El colosal”, és un reggaeton electrònic més actual. “Este no es su club” també és un reggaeton, però molt més dur, i a “Me vuelvo hielo” torno a la meva electrònica més orgànica, jugant amb percussions o amb el soroll que fa un escàner.


Però tot això s'engloba dins el pop en el qual categoritzes el disc?
A mi m'agrada molt la música urbana i sé que si algú vol englobar el disc en una categoria, segurament el ficaran en aquesta. Però, per a mi, la meva música és pop. El que passa és que molta gent encara no entén que el nou pop, el pop més mainstream ara mateix, és música urbana.

La cultura pop és un element molt important en el disc. Quins són els teus referents com a artista?
Soc del 95 i m'he criat escoltant la música dels 2000: les Spice Girls, Lady Gaga o Madonna, però també David Bowie. Vaig crèixer amb les dives pop. Moltes vegades quan a algú li pregunten pels referents diu Joan Manuel Serrat, Tomeu Peña o Maria del Mar Bonet. Doncs jo no he escoltat mai Maria del Mar Bonet. Evidentment, entenc que és un referent i que fa molt bona música, però no et puc dir que aquests siguin els meus referents, perquè per a mi ho és Bad Gyal. I no té menys mèrit escoltar-la a ella. A mi la música profunda em posa negra, i jo seguiré sent un bon artista encara que escolti Nathy Peluso o C. Tangana, perquè aquests són els meus referents i no vull parlar de morts. No m'interessa Michael Jackson, em sap molt de greu, però no és un referent pop per a mi.

El teu estil revoluciona el que està preestablert en la música balear. En quin moment decideixes sortir del motlle?
Jo soc de Mallorca, soc de Calvià, i en la meva música sempre busco explorar d’on vinc i retratar el meu origen, però també vull fer temes de dembow, com a “Rómpelo”. Molt poca gent a les illes s’atreveix a jugar amb aquest estil, i sense voler quedar com un flipat, volia ser pioner i treure música dembow en català, encara que les dues cançons en català del disc tinguin també una part en castellà. Volia jugar amb l’estil de Tokisha o de Young Beef, que fan música que m’agrada molt, i fer-la meva, perquè crec que el dembow de República Dominicana està arribant a Espanya, però no es veu gaire en català.


Com deies, cantes en català, castellà i també en anglès. Tens algun criteri respecte a quin idioma fer servir per a cada tema o simplement quan fas les cançons surt natural? 
Si pensés en com està la indústria i en voler triomfar, ara mateix faria música només en català, perquè em donaria molt més. Però no puc fer música pensant en la indústria que la rebrà, tot i que quan he fet temes en català la gent els hagi abraçat més. Quan estic escrivint, no penso en quin idioma vull utilitzar, simplement em surt així. Tot i això, ara mateix estic consumint més música en català que mai. Hi ha una nova generació de músics joves a Catalunya que m’agrada molt, com The Tyets, Maria Hein, Julieta, o Mushka. Cada vegada hi ha més gent jove que està escoltant música en català per ells, ara ja no ets l’estrany per escoltar música en català. Però a mi no em surt fer-la així pensant en això. Si estic escrivint una barra i em surt en català, doncs la poso i prou. 

La perruca rossa amb una metxa de cabell blau està present en gran part de les teves portades, però ha anat evolucionant i ara també és vermell o groc. Que representa per tu aquest element?
La perruca l’ha fet el meu dissenyador, Pelayo Muñiz, amb qui he treballat per crear un disseny innovador i que encaixi dins el meu concepte. Els tres colors més representatius són el blau, el groc i el vermell, els colors primaris, perquè simbolitzen l’inici de tot, són els primers colors que estudiem a l’escola, i ara són la meva nova oportunitat musical. Per a mi aquest disc és realment la meva carta de presentació: estic tornant a començar, estic tornant a treballar amb el públic i m’estic donant a conèixer. Per altra banda, el concepte també gira al voltant dels superherois, sobretot en les meves fotografies, i aquests colors tan vius encaixen perfectament amb això. M'he convertit en un superheroi amb la missió d’emergència de salvar el pop que s’ha fet fins ara.