De la col·lectivitat i equiparant-se amb el treball en equip d'un rusc d'abelles, neix el tercer llarga durada de Balkan Paradise Orchestra, Nèctar (Calaverita Records, 2024). El grup guanyador del Concurs Sons 2017 torna amb nou disc quatre anys després d'Odissea (Calaverita, 2020), publicat durant el confinament. El nou treball presenta onze temes d'autoria pròpia, en què els instruments de vent i els sons balcànics es mesclen amb electrònica i diferents estils. Els concerts de presentació seran el 14 de març a la sala Copérnico de Madrid, el 21 a la Jerusalem de València i el 22 al Paral·lel 62 de Barcelona, entre altres dates. Parlem del nou disc amb la clarinetista Laura Lacueva.



No publicàveu un nou llarga durada des d''Odissea, al principi de la pandèmia. Quins han estat els motius que han fet que 'Nèctar' veiés la llum quasi quatre anys després del seu predecessor?
Com deies, el fet de publicar Odissea en plena pandèmia va ser un factor bastant important. Segurament, no va arribar a tanta gent com haguéssim volgut per aquest fet. Per nosaltres, Odissea va ser un pas molt important perquè va ser el nostre primer disc de composicions pròpies. Ens va portar molta feina, esforç i temps i al final vam acabar dilatant-ne una mica en el temps la gira de presentació. Primer, perquè vam tenir concerts de tota mena: amb gent asseguda, cancel·lats, posposats... I alhora, entre tots dos discos, també hem anat publicant més música, com l'EP Game Sessions (Calaverita, 2021), en què reversionàvem temes nostres amb diferents cantants, i senzills com "Icsity" o "Aux". 

En el grup sou deu persones. Com us ho feu per a compaginar totes les tasques del grup?
Ens organitzem de forma molt cooperativa. Totes deu tenim feines molt diferents i fa que de vegades sigui complicat coordinar-se. Més enllà d'estar a la Balkan, algunes ens dediquem únicament a la música, i això suposa treballar en molts altres projectes musicals perquè sigui sostenible econòmicament. Altres ens dediquem a la docència, a la musicoteràpia, a la gestió o el management, per exemple. 

Us costa quadrar les agendes de totes deu?
Ara farem nou anys i jo crec que a poc a poc n'hem anat aprenent, però un grup assembleari i la veritat és que és complicat. Qualsevol persona que hagi estat en algun grup -del tipus que sigui- amb molta gent sap com difícil és coordinar-se. Per això, és molt important la presa de decisions. N'hi ha algunes que les prenem en col·lectiu, les deu juntes, però altres les treballem en comissions de forma més independent. Cadascuna es posa en les comissions en les quals té més a dir o li venen més de gust, ja sigui de producció logística, xarxes o la composició.


El disc es titula Nèctar per la col·lectivitat que tenen les abelles quan fan la mel. Com va sorgir el concepte?
Tot ve bastant a partir de l'últim tema del disc, que és bastant diferent de tota la resta: "Abelles reines". És una peça cantada, quasi a cappella i amb algunes percussions, i la lletra parla de l'esperit treballador i cooperatiu que tenim entre nosaltres. Ens va agradar molt aquest imaginari estètic i vam pensar que podria ser interessant. Vam contactar amb el Luis Toledo 'La Prisamata', perquè ens il·lustres la portada. Li va encantar el concepte i també li agrada molt la música que fem. És un artista brutal i li va fer molta il·lusió. Per això, Nèctar reflecteix bastant el que és la Balkan. Ens defineix molt perquè dins del disc s'hi poden trobar temes estèticament molt diferents, perquè dins el grup tampoc hi ha una idea única.

Repeteix a la figura del productor Arnau Altimir (Oques Grasses). Com treballeu amb ell?
Li hem anat proposant idees musicals i arranjaments, però no hem seguit sempre un mateix patró. Hi ha hagut vegades que hem portat unes idees més tancades a nivell de composició i arranjament i en altres hem partit tan sols d'una melodia i un baix i a partir d'aquí hem estat jugant a l'estudi. I en aquest procés, que sovint fem amb partitura, l'Arnau ens ajuda molt a fer realitat tot allò que ens imaginem en el nostre cap. Ell sap molt bé com treballem nosaltres, que som un grup especial perquè tenim mil veus diferents que han de quadrar, els arranjaments han d'estar superpensats, i això fa que sigui més fàcil produir.

El disc arrenca amb “Flowin’”, en què Meritxell Neddermann hi fa un solo de teclat molt vuitanter. Com va sorgir la idea?
Tot i que en els darrers discos s'ha dedicat a cantar, la Meritxell és pianista. I com que el tema ens va quedar molt discotequer i ballable, vam voler posar un solo de sintetitzador que trenqués una mica amb el que normalment fem les Balkan. La veritat és que la Meri va sortir com a supercandidata perquè ens encanta el seu so i amb els teclats té un toc molt personal. Estem supercontentes de com ha quedat.


“Cheesy” és un bon exemple de l'eclecticisme del disc. Aposteu pel reggaeton, però manteniu un element tan característic del Mediterrani com és el mode frigi. 
Sí la veritat és que hi ha moltes cançons més tradicionals que fem superballables i que no són reggaeton, però tenen un punt que s'hi assembla. El que hem volgut fer aquest cop és directament posar un ritme de reggaeton, posar-hi electrònic i mantenir l'escala frígia. Tot i això, he de dir que aquest tipus d'idees ja les ha fet gent com Goran Bregović. Tot i que ell no fa reggaetons, té molts temes més electrònics, ballables i, en definitiva, pop, que alhora mantenen el so més balcànic.

També col·laboren Maruja Limón a "A tu manera", que a diferència de Meritxell Neddermann, sí que canten. És un grup amb qui heu coincidit sovint?
Elles són com unes germanes per nosaltres. De fet, compartim local d'assaig i dues de les membres de la Balkan també són membres de Maruja Limón: Elisenda Fàbregas (percussió) i Mila González (trompeta). Per tant, la col·laboració ha estat molt fàcil i natural.

Un dels temes més curiosos és “Ella”, dedicada a la Verge de Montserrat, i que té arranjaments que recorden en alguns trams a la cobla. Quina història hi ha rere la cançó?
Les Balkan som molt divertides i molt diverses! També ens agraden els tocs friquis, els tocs d'humor. La idea de la cançó ve que després de tocar estils de moltes terres diferents, vam veure que ens faltava alguna cançó que reivindiqués la nostra terra. I d'aquí va sorgir aquesta lletra una mica ambigua, que juga entre la divinitat i l'amor més terrenal.  

Com portareu el disc al directe?
Seguirem una mica el que ja estàvem fent l'any passat en els directes. La idea és anar tirant també electrònica, perquè ens interessa anar cap a aquest format. Evidentment, nosaltres toquem tota l'estona i els nostres instruments hi seran ben presents, però portarem sintes, pads... Al final, tots aquests sons sumen i ens ajuden a fer créixer més el nostre so en directe. Al final, si féssim "Cheesy", per exemple, només amb instruments perdria la seva essència i no tindria res a veure amb el que la gent ha escoltat al disc.


En els últims anys, esteu fent molts concerts lluny de Catalunya. Us ho esperàveu?
La veritat és que no ens ho esperàvem. Tot ha sigut molt progressiu, ràpid i lent alhora. El fet que siguem un grup bàsicament instrumental i amb una proposta coreogràfica crec que crida molt l'atenció.  De fet, aquest estiu vam estar al Canadà per primer cop i ens vam quedar molt parades, perquè des del minut zero, allò semblava l'últim concert de final de gira de l'Apolo. La gent estava molt posada dins del concert. En molts concerts fora de Catalunya i la península, hem sentit més bona rebuda de la nostra música que a casa. I això, crec que té a veure amb la cultura musical i que potser estan més acostumats a escoltar música instrumental. També hi té a veure en els tipus de festivals: aquí, l'oferta dels festivals és molt més homogènia i la gent va a veure l'artista que els agrada, mentre que en altres llocs es confia més en els criteris de programació del festival, encara que no coneguis els artistes que hi van.

Per altra banda, també heu aconseguit fer-vos un lloc en l'escena més pop catalana fent música instrumental.
Sí, totalment. No ens esperàvem que en el panorama de la música pop catalana la nostra proposta tingués aquesta bona rebuda. I és un privilegi, la veritat, poder formar part de grans festivals. Sempre ens agrada i ens fa felices que apostin per un projecte molt diferent; és més arriscat que d'altres, i enriqueix en diversos sentits: fem música instrumental, amb uns instruments que no són els típics d'un grup de pop-rock, i som totes dones, que últimament tampoc se'n veuen moltes en els escenaris, per desgràcia.