Giròvag (Blau Produccions, 2024) és el primer àlbum en solitari de Borja Penalba. El músic valencià ha aconseguit fer-se un nom important en l’escena musical posant el seu talent al servei d’altres artistes: Feliu Ventura, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet…, a més de treballar al costat de Mireia Vives. El seu cant monjo particular presenta una tria de cançons amb la seva ànima interior. Aquest divendres el presenta al Paral·lel 62 (Barcelona), en el marc del festival BarnaSants.



Els giròvags eren monjos errants i rodamons que viatjaven sense una destinació predeterminada, defugint les regles monàstiques. Després de 30 anys d’ofici, Borja Penalba presenta el seu primer disc en solitari. Per què ara?
Per què ara, gran pregunta. Crec que és fruit de l’evolució natural. Fa molts anys que comparteixo projectes i m’he adonat que necessitava ensenyar unes cares de mi que fins ara no havia mostrat, perquè en els projectes compartits en el millor dels casos només sortia una part de mi. Tenia cançons personals que no podia encabir-les ni amb Maria del Mar Bonet ni amb Mireia Vives. Són coses que tenia ganes de treure fora, amb un rotllo més cabareter o sol amb la guitarra, però ara donant-hi més relleu...

Musicalment és un disc molt divers, abasta del tango al pop, de la cançó a la clàssica. Fins i tot hi ha la peça cantada per un baríton “Laßt Euch Nicht Verführen!”...
Tot i que no tinc estudis, m’agrada molt escoltar clàssica. La peça que canta el baríton és un divertimento a partir d’un poema de Bertolt Brecht, que vaig traduir i musicar d’una altra forma. En aquest cas, me va vindre al cap fer un lied per a clavecí –que toca Dani Espasa– i baríton –un amic meu de la infantesa que viu a Berlín i que ha sigut cantant d’òpera i, esclar, parla perfectament l’alemany–. La cançó dura dos minuts, però per al disc vaig gravar una versió reduïda. Al web penjaré la versió sencera, per si algun friqui la vol escoltar... A més, també he compost una mena de rèquiem. Encara està per acabar, però el tinc penjat a Bandcamp. El vaig començar a fer per a la banda sonora d’una peŀlícula i el vull acabar algun dia, a veure si puc...

És un treball de difícil catalogació, però quin podem dir que és el fil conductor de 'Giròvag'?
És la historia de la meua vida. Sempre que he produït discos d’altres artistes, com Miquel Gil o Feliu Ventura, han sigut molt eclèctics. Pots trobar-hi cançons molt diferents i d’estils diversos en gairebé tots els discos. M’agrada que les cançons tinguin identitat pròpia i trobar la coherència per exemple en la veu, encara que hi ha hagi diferents registres. Quan ara fa un any vaig començar a preparar el disc, em vaig adonar que el tema de la vida i la mort el recorria tot com un acte de coherència no conscient en la tria dels poemes escollits i les meues lletres. I també respon a un moment vital i a un pensament recurrent en la meua vida.
 

Fa molts mesos que vas començar a preparar aquest disc. Ha estat una cocció excessivament lenta, potser?
Sí, però ha sigut per les circumstàncies i perquè he tingut una depressió i he estat tres mesos sense fer brot. L’estiu el vaig perdre perquè vaig estar a punt d’engegar-ho tot a la merda. Va ser una depressió vital i se’m van ajuntar diverses coses, perquè les coses xungues sempre venen juntes. Va coincidir que ja havia gravat la meitat del disc i de cop no m’agradava res del que havia fet. Tot mal, tot negre, tot fosc. I vaig preferir parar la màquina. I me vaig tirar tot l’estiu intentant recuperar la iŀlusió i la motivació.

Sembla que al final ho has aconseguit.
Sí, estic content, molt content. A veure, tot sempre pot ser millor i un disc mai s’acaba, però n’estic satisfet.
 

OBRIR CAMINS

Tenies clar des del principi quines cançons hi volies incloure o vas anar fent i després vas fer-ne una selecció?
La idea és obrir camins... Per fer el disc he treballat amb trenta o quaranta cançons, i algunes han caigut pel camí perquè no n’estava content o no em motivaven, altres han quedat en un calaix i potser les trauré més endavant, i finalment hi ha les incloses al disc. Fins i tot n’hi ha que estan acabades i enregistrades, però que he deixat fora perquè se me n’anaven per la música o per la lletra. De la mateixa manera, també tinc una sèrie de poemes de dones a mig musicar, de Wisława Szymborska a Felícia Fuster. Malauradament, en aquest treball no han pogut sortir i em fa molta ràbia que no hi haja lletres de cap dona. M’ha sabut greu perquè tinc una part femenina que també m’agrada treure. Per fer aquest disc tenia molt de material, algun no ha arribat enlloc i no sortirà mai, altre és al calaix i ja sortirà quan pugui ser. De fet, la cançó “Viu!” la vam escriure amb Roc Casagran ara fa deu anys sense cap objectiu concret.


A 'Giròvag' has tornat a demostrar el teu amor per la poesia. Què t’apassiona dels poemes que has musicat?
A la poesia sempre hi ha gent que sap dir les coses molt millor que jo. I quan no trobo les paraules adients per transmetre un sentiment o una sensació hi ha un poeta que ho fa de l’hòstia. Me l’estimo tant perquè el llenguatge de la poesia i de la cançó és el mateix, un llenguatge críptic que presenta imatges boniques o lletges...

Ets un gran lector de poesia?
Per fer el disc he llegit almenys 200 llibres de poesia durant l’últim any i mig. I quan trobava algun poema que em colpia, començava a musicar-lo. Al disc hi ha alguns dels que he llegit i referents de sempre, com Charles Baudelaire, que ja l’havia fet servir com a introducció d’una antologia de Vicent Andrés Estellés ara fa deu anys. És un poema que sempre m’ha colpit molt i m’apetia cridar-lo als quatre vents. I com que tenia molt a veure amb un altre de Brecht, me va eixir de forma natural ajuntar-los tots dos a la cançó “Contra la seducció”. També hi ha dos poemes de Joan Fuster (“Els ulls” i “No tenir-te”) que vaig musicar per cantar-los amb Maria del Mar Bonet.



Tu que has coŀlaborat amb tantíssima gent al llarg de la teva carrera, al disc no hi ha cap veu convidada. Com és?
Hi ha coŀlaboracions de músics, però no hi ha cap coŀlaborador estrella. Era obvi que després d’estar 30 anys treballant amb altra gent en un primer disc meu no hi haguera cap convidat. Era una qüestió filosòfica, no musical. És un treball en solitari d’un tio que ha estat tota la vida compartint, i no tenia sentit que hi haguera convidats.

Parlem del títol del disc. Fa la sensació que ja tenies el nom abans de començar.
Sí, Giròvag és una paraula que tinc en el meu imaginari des que tenia 8 o 9 anys. Em va encisar la fonètica de la paraula i el que volia dir. I també té la gràcia que no és una paraula que s’utilitze de forma habitual. Si analitze el camí que he dut al llarg de la vida, m’adone que Giròvag és un mot que em pot definir molt bé.

Què és el que més t’interessa del paper dels monjos giròvags, que s’allotjaven als monestirs que trobaven pel camí i no acceptaven cap de les regles monàstiques?
No té a veure amb el component religiós, sinó més aviat al revés, m’he fixat que els monjos giròvags no respectaven cap norma eclesiàstica. Jo soc un escèptic i una de les coses que me van fer gràcia és que era una gent que vivia de la caritat sense fer cas de cap de les normes religioses. Segurament era gent creient que tenia la seva fe, però que no respectava les normes. Com jo, que tinc les meues creences, les meues causes, les meues simpaties i les meues implicacions polítiques, però no he militat mai en cap partit, ni en res. Com a molt he tingut el carnet d’un videoclub i el d’una biblioteca.

El disc també té una font sud-americana, que s’expressa en tonades com “Los ejes de mi carreta” i “Duerme negrito”.
Sí, l’Amèrica del Sud forma part del meu imaginari, sobretot el de la infantesa. Del tema “Los ejes de mi carreta”, popularitzat per Atahualpa Yupanqui, dic dos versos amb els quals sempre m’he trobat molt a gust: ‘Porque no engraso los ejes/ me llaman abandonao’, i també em trobe molt reflectit amb ‘Si a mi me gusta que suenen/ pa’ qué los quiero engrasaos’. He volgut començar el disc i els recitals amb aquesta cita, perquè és una declaració d’intencions.


I en el cas de “Duerme negrito”?
Aquesta cançó forma part del meu imaginari, perquè es la tonada amb la qual em bressolaven els meus pares. La vaig rescatar precisament l’any passat, quan vaig fer la direcció musical per al concert “1.000 veus per a Víctor Jara”, a les Festes de la Mercè, i esta cançó la va cantar Rusó Sala. Quan vaig fer l’arranjament i vaig gravar la maqueta em va emocionar, i al final ha acabat al disc.

Parlem de les teves lletres. Et trobes còmode escrivint?
No, patisc perquè no estic acostumat a escriure cançons, encara que sempre m’ha agradat. Em costa, perquè el full en blanc me fa molt de vertigen. Tot i que imagine que li passa a tothom, estic content amb el resultat. Per exemple amb el tema “Et in Arcadia ego”, la història de l’última nit de l’alcaldessa de València Rita Barberà.

D’on vas treure la història? És real o inventada?
És una història que em van explicar d’uns amants que es troben en una habitació d’hotel. M’ho van contar com si fos real, però no ho acabe de tenir clar. Queden en un hotel de Madrid i els toca l’habitació del costat de Barberà, que hi mor aquella nit. La lletra és d’un observador extern, la contraposició de la passió amb una mort molt tràgica i per a mi molt trista. Malgrat que no tinc res a veure amb aquella senyora, em fa molta pena.
 

I com l’has convertida en cançó?
Des que m’ho van contar, ara fa un any i mig, he estat donant-hi voltes i voltes. Tenia ganes de fer-ne una cançó i per més voltes que hi donava, no me’n sortia. Un dia, el setembre passat, vaig fer-ho d’una altra manera. Vaig parar d’intentar la cançó i vaig escriure d’una tirada tal com veia la història, i al cap d’una hora ja era pràcticament idèntica a com ha quedat. Vaig pensar que ja me buscaria la vida amb la música, una suite on passen coses. La base és piano i veu, però hi entren altres instruments i després se’n van: un cello, un violí, un contrabaix en plan jazzero... De sobte tot puja, hi entra tothom amb veus i sembla un tema de Queen, i al final desapareixen...

Abans de publicar el disc, el 10 de desembre vas gravar el directe de Giròvag al Teatre Principal de València. Amb quin objectiu?
Vaig gravar-lo amb la idea d’aprofitar alguna cançó per al disc, i al final hi ha “O tots o ningú”. Al llarg de l’any penjaré alguna altra cançó, i també peces inèdites, que no estan al disc. Al Principal hi vaig actuar amb quinze músics i durant la gira serà amb un grup més reduït.