Al cap d’un mes d’haver participat en el Benidorm Fest per actuar al concurs d’Eurovisió, Roger Padrós ha presentat el segon llarga durada, A contrallum (U98 Music, 2024). El músic polinyanenc ha portat el pop d’autor un pas més enllà, jugant amb diferents estils i reflexionant a les lletres sobre la societat en la qual vivim i el paper del poder que l’envolta. Parlem amb ell sobre el seu pas pel Benidorm Fest i el nou disc.



El segon disc, ‘A contrallum’, ha vingut condicionat pel teu pas pel Benidorm Fest. Des del setembre has llançat un senzill cada mes fins al març, que has llançat l’àlbum sencer. Com ha anat?
Les plataformes necessiten una alimentació constant, i per aquest motiu he donat importància i presència a cada cançó. Mes a mes he construït un discurs que s’ha acabat convertint en el disc. Això ha comportat coses bones, però també altres de dolentes. Ha donat un valor a cadascun dels temes, però també m’ha obligat a estar constantment atent a les xarxes.


Una de les cançons més destacades és “El temps”, amb la qual vas anar al concurs. Per què la vas triar?
En aquell moment era un dels temes que tenia més avançats i estèticament aportava el que buscava el concurs i un festival com Eurovisió. És una cançó que té la meva marca personal amb el piano, però també té una èpica final. Complia tots els requisits per defensar-la còmodament els tres mesos que dura el procés.

Vas tenir molt bona rebuda gràcies al directe, i vas quedar a escassos punts de classificar-te per a la final. Com ho vas viure?
És una cançó que d’entrada costa d’entendre, perquè és molt més orgànica i real del que estem acostumats a sentir. L’oient s’hi ha d’enganxar des del primer segon o perd l’interès. Això va fer que molta gent no li donés valor fins al moment del directe, que és el punt fort de la cançó. La veritat es transmet en viu, i això el jurat i el públic ho van veure i ho van valorar.


Va ser arriscat el fet de cantar en català?
Som en un país on encara hi ha dificultats per triar la llengua en què es canta. La votació demoscòpica del concurs és una representació de la societat espanyola i, evidentment, una persona gran d’Albacete difícilment podia donar suport a la meva candidatura. Però no hi vaig anar a reivindicar res, només volia normalitzar el català. I, al final, crec que el resultat va ser convincent, perquè el públic del festival va estar molt implicat en la proposta i en la meva actuació.

Com ha estat la tornada a la normalitat?
Ha estat com una allau. El Benidorm Fest és una muntanya russa emocional, i just al tornar ja em vaig posar a treballar en el disc per ultimar detalls. Ha estat l’època de més estrès i nervis de la meva vida.


A Instagram vas dir que el nou disc narra un viatge. Quina història explica ‘A contrallum’?
És un disc sobre la societat catalana en general, més enllà del meu propi univers. Explica què veig en el meu entorn, com respiro el dia a dia quan vaig, per exemple, a Barcelona o a Sabadell. El meu viatge parla dels clarobscurs que envolten la gent del segle XXI.

Les portades dels senzills les ha fet el teu pare a mà. Com vau crear aquest imaginari?
Quan vaig plantejar la part creativa del disc, sobretot en el cas de la gràfica dels senzills, vaig voler fer alguna cosa que s’allunyés del que havia fet al primer disc. Vaig pensar que seria ideal que, en un moment en què mana la intel·ligència artificial, féssim les portades a mà. Cada portada és un quadre que expressa el sentit la cançó, i a la vegada és una peça d’art surrealista que dona peu a entendre el contingut de la cançó.


A “El mirall” cantes: ‘Comparo els versos que ara escric amb les cançons que escolten els altres. I esgoto cada part de mi buscant assemblar-me’. Per què aquest afany d’assemblar-se als altres?
Més enllà de ser artista, també he de menjar de la música. Hi ha una toxicitat constant pel fet de comparar-se amb la resta de músics, perquè t’obliga a plantejar-te perquè a un li funciona una cosa i a tu no t’està anant bé. Sovint restem valor al que fem perquè intentem assemblar-nos només al que funciona comercialment.

Un altre tema que destaca és “La mentida”, perquè trenca amb el to intimista de la resta del disc, i a més incorpora un missatge punyent a la lletra. A qui va dedicat?
“La mentida” parla de la hipocresia del poder, dels polítics que són uns cínics i ens venen un discurs moralista quan tenen un sou de puta mare a final de mes. Juguen amb els diners públics, fan i decideixen el que volen sense pensar en les conseqüències que impliquen. I encara tenen la cara d’alliçonar la gent que viu al carrer i es baralla per tenir un plat a taula. I també parla de la indústria musical, però des del punt de vista de qualsevol altre ofici. Vol ser un retrat del sistema que s’aprofita d’un artista només quan li interessa. És una crítica absoluta a l’establishment.

El disc s’emmarca en el pop d’autor, però també jugues amb altres ritmes i estils.
Tothom em diu que faig pop, però si escoltes el disc sencer, hi pots percebre molts altres gèneres. Per exemple, “El món” és un tema de pop pur molt electrònic, “El fred” és completament r'n’b, “La mentida” no sé exactament què és… i “El buit” és sobretot pop d’autor. He volgut mantenir el meu segell a totes les cançons, però donant-hi la volta i fent un disc divers.