El cantant i guitarrista de Pamplona Gorka Urbizu duu des dels catorze anys pujat als escenaris. Durant 25 anys, va ser la veu i ànima de la coneguda banda de rock alternatiu Berri Txarrak, que va posar punt final a la seva trajectòria l'any 2019. Després de quatre anys de silenci quasi absolut, el cantant ha reaparegut enguany amb el debut en solitari Hasiera bat (Only In Dreams, 2024). Un treball que s'allunya de la distorsió i l'energia desplegada amb la seva antiga banda, i que perfecciona la senzillesa i la simplicitat de la mà de músics catalans com el productor Jordi Matas o Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Ferran Palau a la bateria. Parlem amb Urbizu d'aquest nou projecte.



Quan Berri Txarrak va posar punt final a la seva activitat el 2019, tenies clar que volies continuar fent música?
Tenia clar que volia continuar creant, però des d'un altre lloc. Ja he assimilat que soc músic, que em dedico a això i que m'agrada crear. Necessito fer cançons, és una cosa instintiva que sorgeix de dins. Així i tot, primer necessitava descansar, almenys una temporada, i deixar de fer directes, perquè portava des dels catorze anys sense baixar de l'escenari.

Amb la trajectòria i l'èxit assolit amb Berri Txarrak, et feia il·lusió començar un projecte nou o et feia respecte?
Era un repte i un salt al buit, però alhora era excitant. Per a mi, fer cançons és un missatge en una ampolla que llances al mar i que mai saps a on arribarà. A vegades, em preguntava a on anava amb totes aquestes cançons, i crec que aquest disc ha estat una cerca constant. No era una cosa premeditada de volia fer un disc d'una forma molt concreta. Tan sols anava creant i, a poc a poc, he acabat fent el disc. He de dir que a vegades oblido una mica els processos creatius dels discos, i això fa que no els compari. Amb Berri suposo que també tenia pressió, ja que en un projecte consolidat, la gent està superexpectant per a saber què és el següent que faràs. Al final, has d'aprendre a relativitzar i entendre que el que facis no li agradarà a tothom, és impossible. Has de fer el que a tu t'ompli en aquest moment.

Per tant, el procés creatiu ha estat molt diferent respecte als discos de Berri Txarrak?
La manera de crear no canvia molt perquè al final soc jo fent cançons i sorgeixen en la intimitat. Però, amb Berri les compartia en el local d'assaig i li donem forma i estructura tots plegats. En canvi, aquí ha estat diferent perquè no hem assajat. Bàsicament, anava a l'estudi i li ensenyava les cançons a en Jordi Matas, el productor del disc. A diferència dels discos amb Berri, no hi anava amb les cançons tan tancades i això ha estat suposat un procés nou, excitant i també vertiginós. Com deia abans, treballar en aquest nou registre suposa treballar sense xarxa de seguretat, malgrat que estava confiat que les cançons eren bones i arribarien a bon port.

El disc el vas mantenir en incògnita: sense anunciar-lo prèviament, sense senzills i fent una campanya de promoció molt petita. Per què?
És cert, no va haver-hi ni un avançament i va sortir per sorpresa un dilluns de gener. Contra tot pronòstic, treure el disc així, sense avançaments, era de les poques coses que tenia clares. Vull reivindicar que avui dia és molt difícil enfrontar-se a un disc, a un llibre o a una peli sense gens d'informació prèvia. En la indústria de la música actual, donem tanta informació prèvia, amb avançaments i making offs, que crec que això li treu una mica de fascinació a la música. Amb cada avançament i cada informació prèvia que dones, el disc passa a un segon i tercer pla, i a mi això em fa bastanta ràbia. Cal reivindicar sempre les cançons per si mateixes i com les rep la gent. Aquesta és la clau de tot. La resta són coses que cal fer perquè toca fer-les, però per a mi la prioritat és aquesta.


Volies provocar una escolta a cegues?
Sí, tothom va tenir l'oportunitat d'escoltar de principi a fi les deu cançons del disc sense cap mena d'informació prèvia ni de condicionants. Enfrontar-se a un disc de forma tan pura i per sorpresa crec que ha estat un dels punts macos d'aquest llançament. Encara que a priori era un suïcidi comercialment, crec que ha funcionat. Quant a escoltes en plataformes, com no hi ha un single com a tal, totes les cançons tenen uns números bastant similars, i això vol dir que la gent s'està escoltant tot el disc i no sols una cançó.

El disc destaca per la nuesa dels arranjaments de totes les cançons. Era una idea preconcebuda o ha sorgit a mesura que anàveu gravant amb Jordi Matas?
És una cosa conscient. D'alguna manera és una contrareacció als temps que vivim, a com grapegem la música i com aquest turbocapitalisme ens porta a una velocitat de consum superficial. Si la tendència actual és donar un excés d'informació i posar capes i capes per a buscar la perfecció, jo he anat al contrari: al cor i a la senzillesa. Encara que pugui semblar fàcil, crec que és molt més difícil despullar-se que vestir-se amb un munt de capes i amagar el nucli de la cançó. La cruesa que té aquest disc realça l'emoció. Com no hi ha distorsió, no hi ha parany possible. Crec que aquest disc em demanava això i l'important era encertar amb els arranjaments, perquè si no ho fas bé, la cançó pot ensorrar-se amb tan pocs elements. 

Suposo que en fer arranjaments tan minimalistes, havies de tenir confiança plena en què les cançons eren bones, no?
Confiança plena tinc en molt poques coses, i en la música tinc un munt de dubtes. Però si alguna cosa m'ha funcionat en la meva carrera és l'instint. I en això sí que hi crec cegament. No puc dir si la cançó que he fet és un temacle, però sí que tinc la certesa que allà hi ha alguna cosa que pot emocionar. La meva prova del cotó per a saber si emocionarà un tema és si tocant jo sol la guitarra m'emociono.


I en aquesta equació de portar a la màxima simplicitat les cançons és quan contactes amb Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Jordi Matas?
Jo vaig contactar amb en Jordi per això, perquè m'agradaven les produccions que feia i perquè pensava que podia obtenir un resultat nou si ajuntava les meves cançons amb aquesta mena de sonoritat que ell té. Tant en Jordi com en Joan tenen un concepte molt sòlid del so i el tenen molt treballat. Això em ve molt bé perquè jo dono molts tombs a nivell tècnic i de so. Sé què m'agrada i què no, i també què busco en cada disc, més o menys. Però ha estat gràcies a ells que he pogut realitzar totes aquestes idees.

A més de fer-ho amb ells,  heu gravat l'àlbum en el Teatre de Ca l'Eril, l'estudi de Joan Pons a Guissona.
Ha estat superespecial, perquè no és un estudi convencional, sinó un espai que es presta a crear música i a tocar junts. La llum que entrava, la fusta... Sona a tòpic, però el lloc era molt inspirador. No tenies la sensació d'estar tancat en un estudi. A més, el teatre està al costat de la plaça del poble i es poden sentir les criatures a baix jugant a pilota. 

Coneixies al Petit de Calç Eril i Jordi Matas anteriorment?
Coneixia bàsicament els discos d'El Petit de Cal Eril i el seu so sempre m'ha semblat molt sexi. Ells sempre estaven en el meu radar, i tenia clar que algun dia volia fer alguna cosa amb ells. Després els vaig veure en directe a Sant Sebastià i em va encantar el concert . D'alguna manera, vaig corroborar que la seva màgia no sols era d'estudi, sinó que el directe també el portaven molt ben treballat. Alla ens vam conèixer per primera vegada, i tot i que no vam parlar molt, va servir per a establir-nos en contacte.


Has seguit l'escena de pop metafísic que s'ha generat a Catalunya?
Si et dic la veritat, m'estic assabentant ara de tot això del pop metafísic. No sabia que tenia aquest nom ni que hi havia tota una teorització d'aquest so. Simplement, m'agradaven els discos del Petit. M'ha agradat conèixer-ho ara, perquè jo ho he seguit des de fora i ara he vist que aquí ja tenen una etiqueta.

Per què has comptat amb fins a tres bateries de sessió (Joan Pons, Ferran Palau, Ildefons Alonso)?
Ha estat una decisió de productor de Jordi, perquè en Joan tampoc és un bateria a l'ús. El Joan és molt bo en un estil, té un groove molt guai, però es nota que no és un bateria. Al cap i a la fi, en Jordi va fer el que hauria fet jo, que és cridar els meus amics a tocar, i segons el que requeria la cançó, cridar a un o l'altre. Tots tres són músics integrals, que estan per sobre dels estils i que controlen molt els temes de so o instrumentació. M'ha atret un munt treballar amb ells perquè és gent que ve d'una altra esfera que jo no controlo i, en canvi, perquè jo vinc del món del rock.

Ara estan molt allunyats del rock, però, per exemple, Ferran Palau va començar tocant en un grup de hardcore-punk.
Sí, això és cert, ho sé! I en Joan també, i li encanten grups de punk com Nofx. 

En els noranta, era habitual que grups de hardcore i oi catalans gravessin a Euskal Herria, influenciats per l'ona del rock radical basc. Ara, en canvi, tu has fet el camí invers.
No ho havia pensat, però és veritat que he fet el camí de tornada. Estic encantat amb aquesta germanor basc-catalana. A Catalunya ara mateix hi ha molt de nivell musical en molts sentits: hi ha molts estils, una escena molt interessant i també es mou molta cosa a nivell de producció. L'escena basca ja me la conec, i a mi m'atrau provar coses diferents. De fet, sempre ha estat així. Amb Berri tampoc m'agradava repetir fórmules, i això t'enriqueix.

Creus que la connexió musical entre Euskal Herria i els Països Catalans s'ha perdut una mica?
Just l'altre dia en una ràdio em van comentar que Fermin Muguruza havia parlat sobre això i deia que sempre havíem estat germans, però que últimament sentia que sí que s'havia apagat una mica aquesta flama. No he reflexionat molt sobre això, però el context polític ha canviat totalment i això hi pot tenir a veure. En els noranta, el focus polític estava a Euskal Herria i, ara, està a Catalunya. Així i tot, crec que sempre hi haurà una afinitat a nivell cultural i polític, que ens uneix en moltes coses.



Aquest intercanvi també va tenir lloc fa un any quan vas col·laborar en l'única cançó en català de Cala Vento, "Passar pantalla". Com va sorgir la idea?
Va ser idea seva. Quan em van contactar jo vaig donar per fet que serien en castellà i després em van dir que el volien cantar mig en basc i en català. Jo els seguia i ells també seguien a Berri. I com van gravar amb en Jordi Mora —amb qui vaig coincidir produint l'últim disc de La M.O.D.A, Nuevo cancionero burgalés (autoeditat, 2021)—, em va trucar i em va dir: "soc aquí amb els Cala Vento i els faria il·lusió que col·laboressis!". De fet, no era una col·laboració exactament, sinó més aviat una cançó amb la qual no estaven molt contents amb la melodia i que volien que els ajudés a reescriure-la. M'alegro molt que els estigui anant tant bé perquè Casa linda (Montgrí, 2023) és un gran disc.

Presentaràs 'Hasiera bat' a Barcelona el pròxim 25 de maig. Com serà el directe?
La gira va arrencar a Sant Sebastià i. després de quatre anys sense tocar, la resposta va ser superpositiva. En directe m'acompanyen en Jordi Matas al baix i en Joan Pons a la bateria, que és un luxe perquè ja se saben el llenguatge del disc. I després també hi són l'Amaia Miranda a la guitarra, i Mariana Mott (bateria de Maika Makovski) en una segona bateria. 

Portar dos bateries per a un directe no sembla l'opció més senzilla en termes logístics i tècnics. Quin és el perquè d'aquesta decisió?
Logísticament, no és el més fàcil, la veritat. A nivell de sonorització, aquest disc es presta a fer aquest tipus de coses perquè els patrons de bateria són molt senzills i austers i això et permet guanyar amplitud. A més, estèticament a mi m'agrada molt crear aquests ambients de mirall entre les dues bateries i sempre havia tingut en ment provar això algun dia.