acords i desacords

David Carabén: «Els jocs infinits permeten el canvi de regles i que posem els límits del terreny de joc en dubte»

El cantant i compositor de Mishima reflexiona sobre els diferents estils que fan fèrtil l'exploració de la música popular

| 29/04/2024 a les 11:30h

David Carabén
David Carabén | Juan Miguel Morales

SENTIR PASSAR EL METRO

Per David Carabén


Mentre esperàvem la resta de companys per assajar, el Bernat Sánchez (Mine!, Murdoc, Èric Fuentes, Enric Montefusco, Mishima) i jo fèiem un cafè a la terrassa de La Palmera, l’estudi de gravació que regenta amb l’Iban Rodríguez (Rosa Luxemburg, Companyia Elèctrica Dharma) al barri del Carmel, a Barcelona. No sé com va sortir a la conversa que aviat anirien amb l’Alfons Serra (Mishima) a un concert de Meshuggah, una banda sueca de metall extrem.

Quan li vaig preguntar què feien els Meshuggah, exactament, el Bernat em va dir rient que, en resum, era com sentir passar el metro pel davant, quan ho fa a tot drap, des de l’andana: “Si el productor els va demanar referències pel so que buscaven, segurament el van fer baixar a una estació de metro”. El tema “Bleed”, que escolto ara mateix, per exemple, és la seva cançó més escoltada a Spotify. Està a punt d’arribar als seixanta milions de reproduccions. I en efecte, rere l’agressiu plany amb veu rogallosa sobre ves a saber quins greuges escandinaus, s’hi pot sentir una abassegadora corrua d’elements percussius i metàl·lics que em fan venir al cap la paraula ‘metal·lúrgia’. Metros que passen, vaja.


A la Viquipèdia diu que Meshuggah són creadors del gènere djent, que es caracteritza pel “so distintiu d’una guitarra de gran ‘guany’, distorsionat i silenciat amb el palmell de la mà i un to baix”. Vam estar rient una estona, també amb l’Alfons, que ja havia arribat, i vam començar a celebrar l’esparpellament infinit de gèneres i subgèneres de la música popular, que permet explorar la musicalitat d’esgarips, xiscles, laments, grunys i trons, com si es tractés de terra fèrtil, just allà on qualsevol passavolant no plantaria ni una patata.

La música no només posa color a tots i cadascun dels estats d’ànim per als quals hem trobat nom, sinó que n’investiga de nous, encara per anomenar, encara per ser viscuts. “El cantant de Weakling –va continuar el Bernat– sembla que només faci variacions sobre un crit de dolor agut, com si li acabés de caure una cosa molt feixuga al peu o s’hagués atrapat els dits en una porta.” Millor encara, vam continuar reflexionant sobre el fet que, com que la música és un art inscrit en el temps, que no s’exhaureix en una cançó, ni en un disc, ni en un concert, ni tan sols en la carrera d’un artista, pot dur a terme aquesta tasca d’exploració amb paciència, i ara es refina o s’embruteix, després s’obre o es tanca, segons convingui al sentir de cada època.



Podríem recórrer la història recent de la música popular només fixant-nos en els moviments pendulars que ha fet entre categories com el concret i l’abstracte, la fusta i el metall, la melodia i la textura, el global i l’arrelat, el virtuosisme i l’amateurisme, l’analògic i el digital, els sintetitzadors i les guitarres, per dir-ne quatre. El cas és que encara que intuïm cap on carrega el pèndol, a cada moment, de pèndols n’hi ha un munt operant alhora.

La música és un joc infinit, en el sentit que li donava James P. Carse. En comparació amb els jocs finits, que es juguen amb l’objectiu de destriar qui guanya de qui perd, els jocs infinits permeten el canvi de regles i que posem els límits del terreny de joc en dubte. L’únic propòsit que tenen és que hi seguim jugant. Per què ho fem? Perquè el premi és l’eixamplament de l’experiència, la interacció, la descoberta, tenir a mà i ben desperta la possibilitat de tornar a quedar-te amb la boca oberta.
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, acords i desacords, david carabén, Mishima, opinió, actualitat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.