HIMNES INTERGENERACIONALS

Fa uns anys, una persona intel·ligent, un músic, em va dir que no escoltava novetats, que feia anys que havia tancat aquella aixeta per centrar-se en la molta bona música feta, deia, abans de la dècada del 1990. Em va sobtar. Darrerament, m’he trobat sovint amb aquesta actitud: persones que, esgotat el filó de la música popular de dècades enrere, anaven al jazz o a la música clàssica. O que omplien els buits amb la Creedence, David Bowie o qui fora. Música contemporània? Quina mandra el reggaeton, no escolte Rosalia ni Bad Bunny. I etcètera. És la mateixa gent que considera que el jovent no en té ni idea, que escolta música molt dolenta i tots aquells fastigosos i sovint distorsionats llocs comuns.

És innegable que legions de suposats melòmans, joves i grans, comparteixen aquests prejudicis i actituds. Viuen a banda i banda del mur. Potser és el que pensaria jo mateix si no em dedicara a escriure sobre música. Però en la nostra professió, captar amb el radar les noves tendències ve de sèrie. Hi ha una actitud proactiva. Passa que molts joves també la tenen. I ser pare m’ha ajudat a descobrir-ho.

Potser el meu fill Dídac i els seus amics adolescents amb qui han format el grup Kratter no són del tot representatius. Formen part de la minoria del País Valencià, més nodrida que no sembla, que posen Zoo, Obrint Pas, La Gossa Sorda, La Fúmiga o El Diluvi en les festes. Que, obrint una mica el ventall, en la intimitat, arriben a Joan Dausà, Blaumut o qui siga. I que quan es posen de veritat a investigar, tenen en internet una arma poderosíssima d’intercanvi i coneixences. Amb tot a l’abast, ho fan a una velocitat de vertigen. I connecten amb coses insospitables.


Les guitarres potser han mort, però l’embrió de grup musical de Dídac i els seus amics engega els assajos calfant amb “In Bloom”, de Nirvana. De sobte, després d’haver trobat “No Surprises” en la xarxa, descobriren l’OK Computer (Capitol, 1997) de Radiohead. I els va explotar el cap, com ens va passar a molts de nosaltres. I després d’això, referències a tort i a dret, relativament antigues i modernes. El meu fill, estirant el fil de Kanye West (l’artista, no el personatge), Kendrick Lammar i Tyler, The Creator tenen ja una cultura hip-hop molt més extensa que la meua.

Un dia, tanmateix, va passar una cosa extraordinària, per a mi. En el trajecte en cotxe en què pels portava a un concert, cadascú proposava un tema per escoltar. Un d’ells va arrencar amb “Heaven Knows I’m Miserable Now”, de The Smiths. Va ser emocionant. Elèctric. De sobte, vaig entendre que un himne generacional de la meua adolescència, el tipus de cançó que escoltava en la solitud de l’habitació, quan em sentia trist, havia travessat el temps i l’espai. Podia tenir uns significats semblants per a uns adolescents de quatre dècades després. S’havia convertit en un himne transgeneracional. De la mateixa manera que individus que ja pentinem canes compartim emocions amb personal jove quan sona “Estiu” de Zoo, posem per cas, o vam al·lucinar quan escoltàrem el “Saoko” de Rosalia. La música del segle XXI. Els murs, els compartiments estancs, sempre han estat una llanda.


En alguns clubs de lectura em pregunten amb curiositat, sovint amb cara de pomes agres, per què hi ha una cita de Bad Bunny en la meua darrera novel·la. Aquest article podria servir com a resposta.