Per què són tan pocs els grups de música que decideixen posicionar-se davant de problemàtiques socials i polítiques? He començat a escriure l’article i m’ha vingut al cap la comparativa entre el que es bolca en les adolescents i el que s’espera de les artistes. A les adolescents se’ls demana que siguin la generació que canviï les coses, i alhora se les culpa de ser sempre pitjors que la generació anterior.

Adolescència i consum és igual a perill. Adolescència i sexualitat és igual a perill. Adolescència i xarxes socials és igual a perill. Com si les adultes no tinguéssim problemes amb el consum, amb la sexualitat o amb les xarxes socials... o com si no haguéssim estat nosaltres el reflex i d’on han après tot el que ens molesta d’elles. Amb les artistes passa una cosa que em fa recordar, per exemple, el tema de la llengua. Molts cops hi ha un discurs que diu una cosa semblant a ‘heu de salvar la llengua’ o ‘sou qui se l’està carregant’. Entenc que hi hagi artistes que estan socarrimades, però escolteu, que se’ns ‘torri’ amb uns temes no vol dir que ens hàgim d’allunyar de tot el que tingui a veure amb política.

Si estirem el fil de l’expectativa és fàcil esperar que determinats estils o gèneres musicals prenguin partit per denunciar tot antònim de justícia social, i que d’altres no ho facin mai. Ens estem apartant de la part més humana de la música, i amb això no em refereixo a la capacitat de poder comunicar respecte a l’amor, el desamor i els sentiments, em refereixo a poder alçar la vista i veure què passa al món més enllà dels esquinços de cor i les nostres amigues. Tinc la sensació que tot plegat no va només de gent que no vol saber res de política perquè està cansada. Això va també de mercat, de vendre, de producte, d’ambició i, sobretot, d’irresponsabilitat. Hi ha una por molt gran d’estancar-se en un públic concret, i aquest afany d’abastar el màxim nombre de seguidors possible fa que la mercantilització passi per damunt de les persones i la comunitat.

Per què fa por dir a xarxes que l’Estat d’Israel està massacrant indiscriminadament el poble palestí? No entenc si la por és de perdre públic, quan el millor que et pot passar és que als nostres concerts no vingui gent a favor d’aquest genocidi. Ara bé, si el que prioritzem és omplir sales de bat a bat sense pensar en quin tipus de target tenim, aquí tenim un problema. Això no va d’estar tot el dia enfadades, ni que a les nostres lletres apareguin pamflets. Això va de ser-hi quan cal ser-hi. De cedir els nostres altaveus a les causes comunitàries. De reconnectar amb la part social i de xarxa que té la música, i de poder girar per un segon l’esquena als números.