La Viquipèdia diu que el Friül és una regió històrica del nord-est de l’Estat italià que correspon a les províncies d’Udin, Pordenon i Gurize, i a un petit sector de la de Venècia. Perquè ens entenguem, si mirem el mapa, juntament amb la província sencera de Venècia, el Friül seria l’aixella del golf de Venècia o, millor encara, la part engonal de la cama de la península Itàlica…

La llengua pròpia del Friül és el friülà, tot i que com a llengua oficial s’hi superposa l’italià. Es veu que el friülà, també conegut com a friülès, té uns 600.000 parlants, la meitat dels quals són nadius. Tot això que us explico, com si sabés de què parlo, ho vaig saber només unes setmanes abans d’agafar un vol cap a Udine amb Mishima. Hi anàvem convidats pel Festival Suns Europe, que hauríeu de resistir-vos a pronunciar-lo a l’anglesa, com si es tractés de sols, i pronunciar-lo a la catalana. Suns vol dir ‘sons’, i es tractava de compartir-ne amb bandes pertanyents a altres llengües minoritzades del vell continent.

A part del català (10 milions de parlants) de Mishima i del friülà de Devid Strussiat i de FLK, s’hi va sentir el gal·lès (600.000 parlants) de Chroma, el feroès (80.000) de Dania O. Tausen, l’èuscar (750.000) d’Ødei i el baix saxó neerlandès (1.800.000) de Lisa Harms. Per una vegada, el català semblava un transatlàntic. És clar que en això no tinc clar que valgui més ser cap de gat que cua de lleó. Però sí que tinc clar, com cantaven Manel, que els guapos són els raros.

Vull dir que les llengües estatals, les que no se senten amenaçades per ningú, són minoria, és a dir, una cosa ben estranya i, no cal dir-ho, normalment aconseguida a còpia de conquestes militars, monopolis comercials, legislacions uniformitzadores, menyspreu a la diversitat i professors ferotges. La majoria de llengües del món no disposen d’un Estat, ni tan sols de lleis que les sostinguin i refermin. Són pures expressions d’un col·lectiu, amb la seva intraduïble visió peculiar del món, que només sobreviuen mentre segueixin tenint sentit per als seus parlants. Una de les millors maneres de fer que una llengua tingui sentit és fer-la cantar.

A la gala final, que se celebrava en un teatre magnífic i es transmetia en directe per la ràdio organitzadora, Onde Furlane, després d’actuar em van fer una breu entrevista, encara damunt l’escenari. Amb els presentadors havíem acordat que provaríem de mantenir la conversa, xerrant a poc a poc, ells en friülà i jo en català. Per la reacció del públic a les meves respostes, vaig veure de seguida que m’entenien perfectament. Els catalans compartim moltes paraules amb els friülans, i tenim maneres molt semblants de pronunciar-les.

Però millor encara, tenim l’interès de mirar d’entendre’ns, i la mínima sensibilitat necessària per voler preservar les peculiaritats de cadascú, no com una curiositat pintoresca, sinó perquè les nostres llengües petites, tan sovint menystingudes per imbècils, ens han ensenyat que sempre hi ha música per a qui la vol sentir, i que la pluralitat de punts de vista és l’única estratègia possible per mirar d’entendre, algun dia, de què dimoni va tot això.