Hacha Dastral podria ser forner però és músic. Fa una dècada que cou el so català del trap’n’rap com un artesà de la brioixeria. Agafa la massa mare de l’estil Chicago, enforna a la KrakHaus i s’envolta dels artistes del moment per vendre-ho. És productor i membre de la P.A.W.N. Gang i ha tornat a l’activitat musical després d’una sobredosi gairebé mortal i d’haver deixat les drogues.



Com va començar la teva trajectòria musical?
Fa vint anys que produeixo, des que es va iniciar el moviment trap a Barcelona i Espanya, el que ara s’anomena música urbana, una etiqueta que no m’agrada perquè el concepte ‘urbà’ són moltes coses i cap a la vegada. Vaig començar fent lletres als 13 o 14 anys i volia gravar les meves cançons, però els estudis de principi de segle eren cars, pensats per a bandes de rock. Per això em vaig comprar un micròfon i un ordinador i vaig començar a fer música.
 
Has treballat amb la gent del rap i el trap clàssic de Barcelona.
Vaig tenir continuïtat punxant i cantant a raves, feia drum’n’bass i electrònica. Vaig descobrir l’escena drill de Chicago i el cervell em va petar. Sempre he tingut curiositat i ganes d’aprendre. L’estudi era ple de sintetitzadors, però ara és l’ordinador i la targeta de so, perquè vaig haver de vendre el local. La feina de productor és com la d’un tio que vol vendre croissants; agafa la massa mare d’un lloc, el packaging d’un altre, el forn d’un paio del barri i la furgo barata d’un col·lega. Em dedico a empaquetar el producte perquè la gent el consumeixi. 
 
Com vas conèixer la P.A.W.N. Gang?
M’agradava convidar artistes a l’estudi. La P.A.W.N Gang portava dos o tres anys de grup i el so em representava molt, ho estava mamant i ningú més ho feia com ells. Els vaig enviar una instrumental, van gravar “Lu millo” i des d’aquell dia ja hem continuat junts.

 
Vas entrar com a productor a la P.A.W.N. Gang, però alhora tots els membres teniu altres projectes. El teu sentiment de pertinença al col·lectiu segueix intacte?
Per sort o per desgràcia m’he criat amb uns valors concrets i sempre he tingut mentalitat de carrer. No treballaria amb una persona que no fos fidel o que no s’entengués amb el grup. En el cas de la P.A.W.N. Gang, des del minut u en què van travessar la porta de l’estudi vam veure el flow que teníem. Ens ajuntàvem un cap de setmana i gravàvem quatre temes i tres clips. Hi havia riures i moltes substàncies. Ara ja no és el cas, tots tenim una edat i ens estem apartant d’aquesta vida. 
 
Després d’un temps gloriós, què va passar?
Al voltant del 2017 ens vam separar perquè cadascú tenia projeccions diferents. Jo estava molt perdut, no sabia què volia, vaig començar a no entendre’m i a perdre’m. Va ser quan em vaig començar a plantejar coses, i vaig crear el meu segell, KrakHaus Records.
 
Va ser un final d’etapa per a la P.A.W.N. Gang?
Tenim la creença que tot està escrit i que les coses passen perquè han de passar. El grup no es va dissoldre, va deixar d’estar unificat. Tot a Barcelona va ser estrany. Vaig marxar de la P.A.W.N. Gang i va deixar de funcionar, tot i que vam continuar sent amics. 

 
Tu vas tenir problemes legals amb les drogues.
Sí, fa tres anys em van tancar per problemes legals. Estava molt enganxat a les drogues, amb molta delinqüència i mala vida. Em vaig veure entre l’espasa i la paret. Vaig intentar arreglar tots els errors que havia comès i es podien arreglar. Un cop fet el meu procés, en sortir i ajuntar-nos tot ha tornat a fluir. Ells estaven embolicats amb un disc nou i ja estava tot escrit. He treballat la producció i hem tornat al so del principi. Ens hem fet grans i les nostres vides ja no són com abans, però estem units com al principi.

El teu nom no era dels més mediàtics entre els membres de la P.A.W.N. Gang. Per què has volgut fer-te més visible?
He estat a l’ombra perquè m’he dedicat a coses que no podien estar a la llum. No era compatible una vida amb l’altra. Però ara estic net de tot, de substàncies, de problemes legals, i estic en pau amb mi mateix, amb la família i amb l’entorn. La gent no sap tot el que he fet. Estic en una etapa de redempció, la meva autoestima ha canviat i ara existeix. Això m’ha donat seguretat per mostrar la cara i tornar de manera seriosa. Abans tot era a mitges, treia el cap, però m’amagava, feia diners i l’endemà no existien. Ara mateix no tinc res...
 
Ha canviat el teu vincle amb la música des que no et drogues?
Estava acollonit... En sortir de la presó vaig anar a una comunitat terapèutica a la muntanya i després he hagut de tornar a la ciutat per reinserir-me. Estava medicat i desconnectat de tot, treballant amb mi mateix en una bombolla. Em vaig plantejar si podria tornar a crear música i si podria establir vincles sans amb la gent. Em preguntava si seria capaç d’explicar coses diferents, quan només cantava sobre misèria i ruïna. Volia seguir fent el que he nascut per fer, música. I la resposta és que sí. Estic més productiu i satisfet que mai.
 
Al nou tema “Penthaus”, Teuma Thug insinua que també ha deixat les drogues. Has introduït un altre ambient al grup?
He de fer molta feina quan estic sol i també quan estic acompanyat, perquè en un ambient de risc puc tenir ansietat de consum. Hi ha dos camins, i l'important és veure’m preparat. A la mínima que noto alguna cosa estranya al cap, fujo. Tothom sap el meu cas, ningú em jutjarà. Estic amenaçat pels col·legues que si torno a prendre droga, m’apallissaran. El meu procés els està removent coses als altres i això m’enorgulleix, perquè potser he estat mala influència per a molta gent. No m’anava res bé, tot eren problemes. El consum era per tapar problemes, i la gent pensava que la meva vida era rock’n’roll.
 

Quins són els nous projectes d’Hacha Dastral?
Estic produint diversos discos. Fins que no surten no n’acostumo a parlar, però tinc un projecte molt potent entre mans. Com a treballs personals he publicat Ium III Migteip (KrakHaus Records, 2024) en format EP i Una vida en el hip hop (KrakHaus Records, 2024). I amb la P.A.W.N. Gang estem gravant nou disc amb el segell Delirics.
 
Què et genera el fet d’entrar a la roda d’entrevistes i de fer un calendari de llançaments?
És el primer cop que estic amb un segell i em ve de cop amb els mitjans, ràdios, bolos, sessions... Estic flotant. La primera revista que em va entrevistar va ser Enderrock, i li tinc afecte. Quan comences l’essència és teva, però s’ha de menjar i és molt difícil sobreviure en aquesta indústria. Em guanyo la vida fent de tot, muntant bolos i gires, cantant, produint, fent de runner, management, booking...
 
Què és el que més t’il·lusiona ara mateix?
Tornar a tenir el meu estudi i acabar d’ordenar-ho tot. Estic com un caragol amb la meva closca, però no tinc niu. És l’últim que em falta per expandir arrels i tornar a l’escena. Abans era al centre de l’huracà, però no estava a l’altura com a persona. Ara vull estar connectat.