Com a vetladors de la memòria i el llegat del poeta, el poble dels músics va honorar aquest dissabte Vicent Andrés Estellés en un multitudinari concert a la seua ciutat natal, a Burjassot. Organitzat per la plataforma Cent d'Estellés i pel Col·lectiu Ovidi Montllor, l'acte va convertir-se en una reivindicació sonora de la seua obra, en un clam per les seues idees i la seua literatura que manté la societat civil en contra del menyspreu de les institucions del País Valencià.

La poesia de Vicent Andrés Estellés és la paraula justa, viva i amarga. És plantar cara a la vida, viatjar per aquells moments de roba estesa i de rodolar entre abraços i arraps; un enyorar amargament la terra per ser conscient que no som res si no s'és poble. Els seus versos són himnes d'un país, un matrimoni indissoluble entre el seu periodisme poètic i la música. No hi ha dos amants tan intensos, tan propensos al costum amable d'estimar-se de manera brusca, salvatge. No hi ha amor tan elemental que la poesia de l'escriptor de Burjassot i les partitures transformades pels instruments.

Poesia i música, música i poesia són indestriables de la seua obra. Estellés era un músic amb vestit de poeta, un alquimista de les rimes que feia melodies amb les seues paraules. Quan componia, com explica Carmina Andrés, la seua filla, feia palmades en la cama. Musicava les seues creacions per plasmar-les al paper. I per la seua devoció pels pentagrames, no hi havia un millor homenatge per arredonir el centenari del seu naixement que un concert multitudinari a la seua Burjassot natal.

L'acte va ser una exhibició del seu llegat, de com la seua poesia ha impregnat la música en la nostra llengua. Ho va dir durant el seu parlament el musicòleg Josep Vicent Frechina: hi haurà ben pocs poetes que superen les 500 cançons publicades a partir de la musicalització dels seus versos. “532 en portem anotades a l'inventari“, va concretar davant un auditori municipal farcit de persones i amb una gran presència de personalitats. Estava la presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe; la comissària de l'any Estellés, Ángels Gregori; la directora general del Llibre i el Foment de la Lectura del Govern espanyol, María José Gálvez, i l'alcalde de la ciutat, Rafa García.

No faltaven dirigents polítics com ara Joan Baldoví, de Compromís; l'exbatlle de Burjassot, Jordi Sebastià; el pare de Guillem Agulló, el jove antifeixista i independentista assassinat per una colla de nazis; o l'exdirector de l'Institut Valencià de Cultura, Abel Guarinos. Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Ca Revolta, la Societat Coral El Micalet... Ningú volia perdre's la gran festa musical dedicada al poeta valencià més gran d'ençà d'Ausiàs March. Bé, la Generalitat Valenciana del PP sí. Com en el conjunt de les celebracions de l'any Estellés. “No, no han vingut. Ells sabran què fan. Nosaltres, a la nostra“, va dir l'actriu Marina Mulet, que actuava com a presentadora.
  Amb l'absència d'última hora de Toti Soler per problemes de salut, el cantautor Tomàs de los Santos engegaria dues hores d'exaltació musical de la figura d'Estellés. Ho faria amb una versió musicada del poema “Homenatge anònim“. “És una cançó de l'enyor del gran poeta, d'Ovidi Montllor, d'un Guillem Agulló que estaria ací en ressaca per haver celebrat el divendres el seu aniversari“, va proclamar des de l'escenari. El mallorquí Biel Majoral, amb el seu particular estil i envoltat d'un piano i una guitarra, prendria el relleu amb “La rosa de paper“.
 

Majoral no es conformaria a honorar Estellés. Despertaria els sentiments nacionals que va defensar durant la seua trajectòria el gran poeta. Des de la temptació del piano a teixir les notes de “La Muixeranga“, va fer un cant a favor dels Països Catalans a través d'una melodia articulada per un piano i una guitarra que ballaven al compàs de la seua simbomba. “Visca Palestina Lliure“, proclamaria Carraixet mantenint l'esperit reivindicatiu. La seua versió del poema “Els amants“ era un viatge per les sonoritats arrelades a la tradició musical del País Valencià, per l'essència d'aires andalusins que evocava un violí deliciós.

“La veu del poeta no ha deixat de ressonar en les nostres cançons. Un ressò que, en direcció contrària a les pràctiques habituals d'aquest país miserablement abraçat a la desmemòria, ha anat fent-se més i més gran amb el temps fins a assolir xifres absolutament insòlites si les comparàvem amb qualsevol àmbit i en qualsevol cultura“, assenyalaria Frechina des de l'escenari, amb un discurs que ressaltava com els músics, “en una operació d'emocionant justícia poètica, ens ha ajudat a convertir definitivament Estellés en la rosa de paper“. “La rosa que circula de mà en mà contra els designis del govern“, expressava en al·lusió a la Generalitat Valenciana del PP. Miquel Gil, amb una versió gamberra, punyent i divertida del poema “Hotel París“, i Eva Gómez, amb un disc de versos musicats d'Estellés a la seua esquena i amb una particular sonorització de “La cançó de la lluna“, preservarien el ritme trepidant de l'homenatge, marcat per una agilitat gens habitual en els recitals musicals amb participació de vora una seixantena de professionals. Enric Casado, flanquejat per la seua filla als cors i per Ximo Caffarena a la flauta travessera, compraria els bitllets a tot el públic perquè efectuara un aventura delicadament astral amb la seua interpretació dels versos “Ho deixe escrit“.

La serenitat musical persistiria amb Elies Monxolí, intèrpret de “M'agrada així la vida“. L'esperit combatiu, però, conqueriria l'escenari amb l'adveniment de Pau Alabajos. No per la seua versió de “Sonata d'Isabel“, colpidora gràcies al joc a tres del piano, el violoncel i el violí, sinó per col·locar a sobre d'un faristol una estelada que despertaria els crits “d'independència, independència, independència“ del públic. “Aquest divendres Guillem hauria fet 50 anys, i ara que els monstres tornen a casa nostra i a Europa, volia dedicar aquesta cançó als pares de Guillem, a Carmen Salvador i Guillem Agulló“, agitaria Alabajos amb el puny alçat.

La veu encisadora i lluitadora de Meritxell Gené exhibiria el seu enyor d'un temps que és vingut encara, d'aquell d'accelerades lluites, de combatius balcons i d'estendards irats de puny. O dit d'una altra manera: jugaria a emocionar amb la seua versió del poema “Enyore un temps que no és vingut encara“ gràcies al duet que conformen les seues cordes vocals i les seues mans rebotant contra el seu pandero quadrat. La reformulació de “Tardor 1942“, uns versos originals de Màrius Torres, exercirien de coda de la seua actuació. Ximo Caffarena rebaixaria la combativitat amb la versió de “Testament mural“, una reconfiguració magistral per l'impacte sonor del llaüt.

“És un honor poder celebrar una figura d'aquesta dimensió de la literatura catalana, i de la literatura europea i universal. Estellés és quotidianitat, senzillesa, erotisme, alegria, compromís, país, literatura compartida i poble. Un clàssic que ens hagués agradat que, com van fer amb Joan Fuster, celebraren les institucions valencianes. No ha pogut ser, però quan fallen les institucions, sempre està la gent. És veritablement emocionant el que s'ha fet“, assenyalaria Izaskun Arretxe, presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes. “Des de Sales fins a Guardamar, i de Fraga a Maó, que ressonen els versos de poeta“, proclamaria junt amb un crit a favor dels “Països Catalans de Joan Fuster“.

Sis Veus irromprien amb una reformulació engalipadora de la cançó popular “La tarara“, adobada amb fragments del mural poètic d'Estellés, i Ina Martí demostraria la seua elegància vocàlica amb “Una gràcia novençana“, interpretada en tàndem amb un piano. “Estellés és alegria, la consciència de qui som i com som. És memòria, però també futur. El poeta deia que demà serà una cançó. Avui ja ho som“, afirmaria María José Gálvez, directora general del Llibre i el Foment de la Lectura del Govern espanyol.

Reivindicació, memòria, combat, festa i erotisme. Sobretot erotisme i festa transmetrien Bèrnia, una banda femenina de projecció conformada per guitarres, piano i vents, amb una versió d'aproximacions rock, d'insinuacions als temps de l'ska, del poema clàssic “Els amants“. Tot i ser un cantautor, Andreu Valor conservaria el ritme incessant de Bèrnia amb les seues peticions al públic d'aplaudiments. “Ací en pariren i ací estic“ seria el seu cant a favor del poeta.
 

L'experimentació de Mar Morález, un projecte de fusió musical que adapta alguns poemes del Llibre de Meravelles, transformaria els versos del poema “Un entre tants“, i l'antiga veu d'Arthur Caravan, Pau Miquel, reapareixeria envoltat de Toni de l'Hostal i Jesús Barranco per interpretar “No hi ha més que llibertat“. “Sense vosaltres no hauria estat possible. Aquest concert té una significació molt especial perquè és al poble. La participació de tots i totes és impagable“, agrairia Carmina Andrés, la filla del poeta, emocionada. “Mon pare era un gran manat de la música. Al Mural del País Valencià, va dedicar-li un llibre a la música“, destacaria. Entre els besets i els records enviats per la descendent del literat a la família Agulló, el cantautor Rafa Xambó seria l'encarregat de narrar musicalment l'epíleg de la festa. Tota una metàfora perquè possiblement siga l'última vegada que puge a un escenari per exhibir la seua veu aguerrida. Envoltat de Pau Alabajos, Miquel Gil, Joan Palomares, Tomàs de los Santos i Jesús Barranco, Àlvar Carpi, Tatiana Prades i Maria Amparo Hurtado plegaria la guitarra amb “No vull dir el teu nom“.

Sota la mirada de l'Ovidi Montllor i de Vicent Andrés Estellés des dels altars musicals del paradís, la seixantena de músics, la família Estellés, els col·lectius culturals partícips del centenari del poeta i les personalitats presents es concentrarien a dalt de la tribuna sonora per acomiadar-se al ritme de versos musicats del gran alquimista de les paraules. Estellés estaria afalagat: el seu país, la seua família, n'han assumit la seua veu i l'encàrrec de vetlar per la seua memòria en la llarga nit que volen imposar les institucions que el cobreixen amb un mant d'indiferència i silenci.