Maria Salicrú-Maltas acaba de presentar Aquesta cançó, no! Cara a cara amb els censors de la Nova Cançó (Comanegra). Es tracta d’una crònica que recull el procés de dues dècades que han dut l’autora a poder confeccionar la llista dels censors de la Nova Cançó i fins i tot a parlar amb algun d’ells i interrogar-lo sobre la seva feina. Un llibre que posa llum a un dels episodis foscos de la repressió franquista i ho fa d’una manera planera, però sent implacable amb els seus protagonistes i amb resultats extraordinaris. N’hem volgut parlar amb l’autora.

Fes-nos cinc cèntims del llibre.
És un llibre que narra la meva recerca sobre la censura com va funcionar i qui la va exercir. El propòsit és dignificar i fer justícia als músics, als mànagers i al públic de la Nova Cançó, que és el que més m'he dedicat és a investigar com es va censurar.

És la primera vegada que es publiquen els noms dels censors. T'ha costat molt arribar fins a ells?
Sí. Ha sigut una investigació que ha durat uns 20 anys. Ha sigut com un trencaclosques: he hagut d’anar buscant en arxius, anar entrevistant diverses persones, músics, mànagers, organitzadors, gent del públic… i funcionaris públics, també. A través de tot això, he pogut arribar als censors. Moltes vegades ha estat de manera sorprenent, i hi ha casos que encara no em crec que els hagi trobat.

No t’has conformat de tenir una llista de noms, sinó que has volgut parlar amb ells i preguntar-los coses. Què és el més interessant que t'han dit?
Depèn. Alguns no han ni volgut parlar amb mi; altres sí que han parlat, però han vigilat molt les paraules que deien… Altres m'ho han explicat tot tranquil·lament, fins i tot n'hi ha hagut alguns que s'han redimit. Hi havia censors que ideològicament eren fervents partidaris del règim franquista... El que m'ha sobtat són els seus informes i com justificaven aquella censura.

Una de les coses també més sorprenents del llibre és que hi havia censors que tenien com a idioma matern el català. Sempre s’havia pensat que no, i d’aquí aquelles traduccions creatives que mànagers i discogràfiques s’esforçaven a fer…
Sí, la majoria dels censors sabia parlar català. És molt sorprenent. Igual que també hi havia dones que censuraven. Ho he de posar al mateix nivell, la veritat. El que podia passar de vegades, és que algú estigués de vacances o malalt i que el substitut puntual no sabés català. En aquests casos, potser sí que només es fixaven en la traducció en castellà, però el normal era que censuressin directament la versió catalana.

Una altra cosa sorprenent és la formació que tenien.
Sí, per ser censors a Madrid havien de tenir carrera universitària, conèixer llengües i tenir algun padrí del règim. A les delegacions provincials, la cosa funcionava diferent i els censors podien ser funcionaris tècnics de grau baix.
 
Has comunicat els resultats de les teves investigacions amb els cantants afectats?
Amb alguns sí, si he tingut l'ocasió de parlar amb ells, però amb d'altres no. Però si volen la informació, els la passaré. És seva.

Com l'han rebuda aquells amb qui has parlat?
Alguns s'han quedat blancs, d'altres ja ho sospitaven… i també hi ha els que no en volen ni sentir a parlar, perquè el tema se’ls fa massa pesat i els porta mal records. És lògic, perquè van patir molt.

Dones per acabada la investigació sobre la censura?
No! El 2 de gener del 2025 a les 8 del matí penso estar a la porta de l’Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares. Hi ha uns expedients de Raimon i de Pi de la Serra que no es poden consultar fins al 2025 perquè estan classificats. Hi aniré el 2 de gener, que és el primer dia hàbil. Vull continuar investigant perquè encara hi ha molts fils per estirar. Molts. Jo espero que aquest llibre també serveixi per esperonar la gent, als historiadors, perquè aprofundeixin en les seves investigacions.



També hi ha molts records i documentació oculta en cases particulars. 
Sí. Totes aquelles persones que tinguin informació sobre la repressió de la Nova Cançó, que van ser reprimits, censurats, humiliats, ja sigui com a artista, com a organitzadors de concerts o com a públic, que sàpiguen que jo estic interessada a recollir aquesta informació. Estaria molt bé recollir-ho i saber l'abast de la repressió que va patir la Nova Cançó. Hi ha molta gent que ho té a casa o que ho guarda en la memòria, però no ho ha escrit mai. Va haver-hi moltes injustícies, i s’han de divulgar.

Fas la crida també al públic. Sempre parlem de la repressió als músics i com a molt als organitzadors, però ens és una mica més complicat imaginar-nos la repressió en el públic, i també n'hi va haver.
Exactament. I per a mi és, potser, la segona més important, després de la dels músics. Hi ha gent anònima que va tenir problemes seriosos per culpa d’haver anat a un concert. També era gent se la jugava i penso que també s’ha de dignificar la seva memòria.