Antoni Batista és un dels estudiosos més reputats de la Nova Cançó. Ara ha recollit en un volum de 200 pàgines tot el que li restava per dir del fenomen. El llibre es diu La nostra cançó (Pòrtic) i és un assaig (amb elements personals) sobre la Nova Cançó, els cantants, les cançons i l’impacte popular que van tenir als escenaris catalans i de tot el món. El llibre es presenta el 14 de març a les 7 del vespre a l'Auditori del Taller de Músics.

'La nostra Cançó' és un híbrid entre la crònica apassionada i l'assaig tècnic? On l’hem de situar?
Avui dia és difícil situar els llibres, perquè cada vegada els que escrivim transgredim més els gèneres literaris. Per això fa quatre dies ens vam inventar el gènere de ‘no ficció’. Jo crec que aquest llibre és un assaig, perquè és potent, hi ha hipòtesi i hi ha tot un tractament acadèmic. Però és un assaig lliure perquè, com que tot allò que hi explico ho vaig viure i he tingut tracte amb la majoria dels cantants, hi faig el que anomeno un 'periodisme de la vivència'. Quan feia periodisme informatiu o crítica en tercera persona no podia implicar-m’hi tant, però amb la distància dels anys, puc incloure'm més en el llibre.

Què t'ha impulsat escriure aquest llibre?
Estic en un moment de la meva vida que, com deia l'Espriu, tinc ganes de tancar endreçadament cicles de la meva producció literària. No soc un 'totòleg', però tinc tres branques ben apamades, que he tractat almenys amb deu llibres cadascuna: la memòria de la resistència antifranquista, el tema basc i la música. Pel que fa a la Nova Cançó, tenia molt material perquè jo vaig ser crític musical del Diari de Barcelona quan la Cançó estava en els moments més àlgids i he entrevistat i he tractat molts cantants. Amb alguns tinc una bona amistat i, a més, els he estudiat acadèmicament. Per tant, era un tema del qual tenia molt material per reflexionar. Tot això m'ha impulsat a fer aquesta aportació d'un tema que conec bé i que encara no havia explicat prou en un registre ampli com és l’assaig.
 
Has arribat a les conclusions que ja preveies quan vas començar o t'has sorprès d'alguna manera?
Ho faig al revés. Vaig partir d’una hipòtesi que tenia molt clara i l’he demostrada. Vaig partir de la hipòtesi que la cançó catalana és un fenomen de cultura nacional popular (per utilitzar la terminologia d’Antonio Gramsci) de primer ordre, comparable als grans moviments de música popular com la cançó francesa o el rock angloamericà. La hipòtesi de partida era aquesta, que tot i ser els pocs que som, hem generat una producció artística i cultural de primera magnitud.

La literatura de la Nova Cançó s'ha centrat sobretot en Raimon, Llach, Serrat i Ovidi. I una mica menys amb Bonet, amb Sisa i Pau Riba, entre d’altres. I hi ha il·lustres oblidats, com Ramon Muntaner o el mateix Pi de la Serra…
Sí, i Xavier Ribalta, a qui dedico tot un capítol, o Celdoni Fonoll… Jo he estudiat bé el Quico Pi de la Serra i, a més, vaig tenir una relació molt intensa amb ell, perquè les reunions de la cèl·lula de cantants del PSUC clandestí es feien a casa seva. El Quico és un gran artista, però és un artista del que jo en dic 'la cançó d'art i assaig'. No és el Lluís o el Raimon, que poden omplir estadis i camps d'esports. És un cantant del Bobino o de La Cova del Drac, de formats petits on connecta molt. És possible que això en una societat de cultura de masses com l'actual li hagi tret rèdit, però només quantitativament, perquè qualitativament és tan bo com el primer.​



'La nostra Cançó' és el llibre definitiu sobre la Nova Cançó?
No, no. "Definitiu" és una paraula que em fa molta por i, sense falses modèsties, jo no he fet res definitiu i, tret d'algun geni, crec que molt poca gent ha fet alguna cosa definitiva de res. La meva és una aportació honrada i exigent, i que espero que també sigui divertida per qui la llegeixi. Però definitiva, no, de cap manera.

Per tant, creus que queden moltes per explicar de la Nova Cançó?
A mi, no. Segur que en queden coses: les que explicaran una generació posterior, que no ho hagi viscut. El que s'ha dit de Mozart, sobretot, no ho han dit els seus coetanis, sinó gent que ha nascut més tard. És possible que d'aquí a uns anys, la gent que ara està començant, ho expliqui millor que nosaltres, aplicant-hi angles nous. Quan vaig escriure la primera versió del llibre, demanava que la Cançó fos declarada patrimoni de la humanitat. Després vaig veure que això ho demanaven per la rumba, que em sembla molt bé. Em va semblar que si ho mantenia, era plat de segona taula i ho vaig canviar per una expressió similar. Però crec com diu Vázquez Montalbán, la Cançó és el fenomen de cultura de masses més important des del concili de Toledo.

Penses que són obres que passaran de generació en generació i d'aquí a 50 o d'aquí a 100 anys, encara hi haurà gent que les escoltarà?
Crec que sí, perquè la música és una de les arts més perdurables perquè no necessita ser llegida... I estem perdent la lectura! Venim de l'escriptura jeroglífica i amb les emoticones hi tornem. La música, en canvi, és més perdurable: existeix mentre es fa. Necessita gent que la faci. I això és transversal als temps. Avui, jo toco les sonates de Beethoven, per dir alguna cosa, i si no les toqués jo i no les toquessin 10.000 més, no existirien. Necessita una actualitat per fer-se, la música. Per tant, d'aquí a 50 anys hi haurà algú que cantarà “Qualsevol nit, pot sortir el sol” i hi haurà gent que se l’estarà escoltant.