Toni Peret va ser el rei de la música de ball els anys 80 i 90. Els seus Max Mix van es van vendre per milers i va crear un estil que encara avui es recorda. Ara, el periodista David Cuevas acaba de publicar el llibre Toni Peret i sus herman@s en el ritmo (Applehead Team), una biografia feta a partir de diverses entrevistes amb el mateix Peret i amb la gent que el va tractar. És també el retrat d’una època i d’un moviment musical.

Per què una biografia ara? Encara ets jove per tenir-ne una…
Sí. Em va convèncer un amic meu, periodista. Com que el panorama de les discogràfiques, de la importació de discos i tota la mecànica que es portava abans ha desaparegut, encara era més interessant que expliqués tota la meva trajectòria. Aprofitant el confinament, va fer unes 36 hores d’entrevistes. A mi, i a altra gent. Per això, el llibre, com els vinils, té una cara A, que és el que jo explico i una cara B, que és el que la gent explica de mi. Em va semblar una gran idea.

Gairebé 600 planes. Has buidat el pap…
Doncs sí, bastant. Explico moltes coses que fins i tot gent propera a mi que van tenir accés a l'esborrany del llibre em deia ‘vols dir que això no anirà malament que ho expliquis?’. Però per sort, a mesura que ens fem grans tenim menys pèls a la llengua. En molts casos no en dic noms, però sí que explico algunes de les interioritats de la indústria i les coses que considero injustes, com per exemple certes pràctiques una mica mafioses entre companyies de discos, encara que reconec que jo me'n vaig beneficiar.



Tothom associa Toni Peret als 'Max Mix'. Però tu en realitat vas entrar en el tercer, que va ser quan hi va haver el salt qualitatiu, oi?
Jo no veig tant de sant qualitatiu. La saga la van començar Mike Platinas i Javier Ussia, que ens van deixar el llistó molt alt, però van tenir un conflicte amb la companyia, que va vendre molt i no els volia pagar els royalties acordats. Va ser un compromís bastant fort per a mi fer el Max Mix 3 (1986). Al final no va quedar del tot malament, però no hi va haver tant un salt qualitatiu com un gran salt en l'aspecte de màrqueting, de promoció i de vendes: el 3 va vendre més que el 2, i el 4 més que el 3. Era exponencial. Anàvem cap amunt.

En aquell moment, tota la tecnologia era analògica. Necessitaves gaires coneixements tècnics per poder tirar endavant un projecte com aquest?
Sí. Sobretot calia dominar el muntatge amb el magnetòfon de bobina oberta, el Revox. Si dominaves això, tota la resta era molt rudimentari. Però passa que els Revox no eren un aparell que la gent tingués a casa, ni estigués a l'abast de tothom. I també, en el Max Mix 3, vam tenir un dels primers sàmplers, un Akay S612, que tenia una sola mostra de vuit segons i es podia disparar des d'un teclat. Això, per a nosaltres, era superinnovador.


Els anys 80 i els 90 van ser els anys d'or del 'max mix'. Per què es va acabar?
Perquè tot s’acaba. En aquell moment, la gent escoltava aquests efectes i escoltava les seves cançons preferides presentades en una altra dimensió, amb efectes, amb repeticions, amb sàmplers... Però això és una cosa que a poc a poc ha anat estant a la base d'absolutament tothom. Ara, amb qualsevol software de qualsevol ordinador es poden fer coses molt millors que el que nosaltres fèiem als Max Mix. I, lògicament, ha perdut tota la màgia.

Es deia que era música de consum ràpid i que no en quedaria res. Han passat les dècades i n’estem parlant. Què en queda?
A part de la nostàlgia, per sort, s'està començant a reconèixer un moviment, per exemple, de l’italodance i dels Megamixos, que va ser exclusivament un moviment català, perquè va començar aquí. La crítica ens deia que fèiem 'fastigosa música disco', i el temps l'ha fet important. El mateix es deia dels Pet Shop Boys, i ara resulta que són eminències.

Us sentíeu els germans pobres de la música? Els que estaven catalogats només d'entreteniment…
Exacte. La música disco en directe es feia en escenaris petits, en sales petites, i amb un paio fotent playback: no hi havia banda, no hi havia backline, no hi havia instruments… Això feia que es critiqués la música disco com a una cosa falsa, un producte d'estudi que es representava en directe a través d'un playback. És més, hi havia artistes com Mico Mission que en teoria estaven actuant la mateixa nit a diversos llocs diferents, perquè es disfressava pintant-se la cara de blanc. Totes aquestes coses van fer perdre una mica l'autenticitat d'aquesta música. I també vam haver de lluitar amb el fet que la cultura DJ no existia; ara estem molt acostumats a anar a una gran discoteca o festival i ballar mentre un tio et posa la música, però aleshores no existia. Nosaltres pujàvem als escenaris i veiem la gent que es quedava de braços creuats, mirant, parats, a veure què fèiem. En aquella època, qui pujava a un escenari havia de fer un espectacle. La gent, el públic, no entenia què fèiem allà. Molt sovint, havia d’agafar el micròfon i dir a la gent ‘balleu, que nosaltres us posem la música’.

Últimament, sembla que hi ha un nou interès per a aquesta escena. També han sortit alguns llibres sobre la Ruta del Bakalao, per exemple.
Sí, exacte: hi ha interès. De fet, estem preparant un documental amb la productora de Jordi Évole, Producciones del Barrio. Serà una docusèrie de tres capítols que parla de tota la història de Max Music, de com va néixer el tema de la música disco, els Megamix, les màfies que hi havia… I ha estat una idea de la productora. 


També vas fer una versió de “L’estaca”. Com va anar?
Jo escoltava la Nova Cançó quan era petit i vaig aprendre a tocar la guitarra amb cançons de Lluís Llach, de Serrat, de Joan Isaac, de Ramon Muntaner… Com que la melodia de "L'estaca" és l'hòstia, vaig voler fer-ne una versió màquina, a 160 bpm. Vam demanar permís a l'editorial i a Lluís Llach i ens va dir que endavant. A mi m’agrada molt.

Els anys 90 també va ser la pujada màxima del rock català. No se't va acudir mai fer un MaxMix del rock català?
A mi, el rock català, m'agradava i m'agrada, però jo em dedicava a una altra cosa i vaig passar-hi una mica de puntetes. Max Music era una companyia que treballava sobretot llicències de fora, i la música catalana no la treballaven. Tot i que a Catalunya es venia el 60% del que fèiem, sempre miràvem més de treballar el producte internacional, llicenciar-lo aquí i fer aquests discos de barreges.